Albert Estrada, MONEDA FALSA AL MNAC
«La falsificació té molt morbo»
24-7-2010
Albert Estrada, MONEDA FALSA AL MNAC

El medievalista sabadellenc, professor d’Història de Dret a la UAB i conservador del Gabinet de Numismàtica de Catalunya, Albert Estrada-Rius, 40, ha comissariat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC, una exposició d’inesperat èxit: «La moneda falsa de l’antiguitat a l’euro».


El famós duro sevillà és un mite?
Cap mite. Va ser una dura realitat del 1808. Sobretot per l’estat que va caure derrotat.


Un estat derrotat per una moneda falsa?
Sí, perquè estaven molt ben fets i en van arribar a circular tants que el govern de Madrid va haver de retirar tota la moneda de plata, la falsa i la bona.


Alguns falsificadors s’han fet rics?
Sí. A Barcelona al segle XIX hi havia molts tallers. A Escornabous, un amic del general Prim va muntar una fàbrica de moneda falsa. I les coves dels falsaris són famoses.


Un falsari és un falsificador?
Sí i buscaven llocs allunyats com les coves perquè no se sentís el cop de mall encunyant la moneda. Feien tant soroll en cada estampació que al segle XVII es parla molt de la moneda boscatera, és a dir de bosc.


Què ha descobert?
Que la falsificació de moneda no és cap anècdota. Hi ha una continuïtat brutal de falsificadors al llarg de tota la història.


Des de?
Des de sempre. Tan bon punt els grecs inventen la moneda, ja hi van començar a haver falsificadors a Empúries. I des de llavors fins ara, sempre.


El falsificador necessita tecnologia, logística, coneixements. És proper al poder?
Tradicionalment eren els qui coneixien les arts del foc: argenters, ferrers, alquimistes... Més endavant treballadors de la mateixa Casa de la Moneda que robaven resmes de paper. Tenim bitllets falsos en paper bó. Per no parlar de Tarazona.


Què passa a Tarazona?
El rei Jaume I va descobrir un cas de falsificació en el que hi havia implicats senyors de castells i un canonge de la catedral.


Poderós i falsari a la vegada.
A vegades és el mateix estat el qui falsifica moneda. A Catalunya, Pere el Cerimoniós va ser una gran rei falsari.


Amb quin objectiu?
Falsificava moneda de Castella a la Zuda de Tortosa i a la Aljaferia de Saragossa per obtenir un guany directe i a sobre perjudicar al rei de Castella.


La moneda falsa com a arma de guerra?
Absolutament. Els nazis van intentar enfonsar l’economia americana inundant-la de dòlars falsos.


Com es falsificava a l’època antiga?
Es recobria amb una làmina de plata un disc de coure, plom o bronze. Però només que rasquessis una mica...


...li veies el llautó? D’aquí ve la dita?
Molt probablement perquè el llautó es feia passar per or.


Com es castigava un falsari?
Els romans els condemnaven a la foguera de manera immediata.


El costum de Rafa Nadal de mossegar medalles i copes...
...ve de mossegar les monedes per comprovar si són falses. Com fer-les botar al taulell de marbre per sentir el soroll. O pesar-les.


Pesa menys?
A vegades la gent retallava o llimava una mica de plata de cada moneda autèntica i al final acumulava molts grams de plata. Per això ara el cantell de la moneda també té dibuix.


En totes les èpoques és el banc qui es queda el bitllet fals?
Sí. Ja abans el que cisellava la moneda falsa era el banc.


I és legítim que el banc faci de policia en perjudici del ciutadà enganyat?
Sí perquè és el poder públic qui l’obliga a fer de policia.


Però el pobre usuari no té cap culpa i es queda sense 500 euros.
És víctima del delicte i l’estat no en respon. Sempre ha estat així.


Quan a vostè li encolomen un bitllet fals no intenta col·locar-lo?
No. Jo ho tinc molt fàcil. Completo les col·leccions del Gabinet de Numismàtica de Catalunya.


Li paga el Gabinet aquells euros?
No. Els perdo.


Això és amor a l’art

ÈXIT POPULAR
Tota la vida divulgant la numismàtica i encara mai no havia obtingut tant ressó popular com en aquesta exposició que es pot visitar fins l’1 de maig del 2011 al MNAC.
«La falsificació té molt morbo, reconeix, i estem contents que sigui així perquè volíem reivindicar la falsificació com a fenomen històric, artístic, tecnològic i legislatiu i, sobretot, com un fenomen d’una continuïtat històrica sorprenent».