Llàtzer Moix, periodista d’arquitectura
«Aviat se sentiran crits
24-6-2010
Llàtzer Moix, periodista d’arquitectura

..El periodista especialitzat en arquitectura i Redactor en Cap Adjunt al Director de La Vanguardia, el sabadellenc Llàtzer Moix Puig, 55, va presentar dimarts a la Fundació Bosch i Cardellach, el seu últim llibre Arquitectura milagrosa (Ed. Anagrama)

A veure si ho he entès: municipis i comunitats autònomes estan invertint diner públic de manera exagerada en edificis innecessaris més per la seva funció icònica que pel seu ús. Correcte?
Sí, i sovint gràcies a un arquitecte que sap vendre molt bé la moto i a un client, normalment alcalde, una mica passarell.


És Barcelona, especialment, «Ciu-dad de los arquitectos»?
Barcelona va fer molt bé i amb un control públic molt estricte l’operació del 92. Però en els temps de la fal·lera, va desaprendre la lliçó i també s’ha tirat en mans dels arquitectes estrella.


Per exemple el Fòrum?
Del Fòrum només cal dir que l’edifici d’Herzog & De Meuron es va aprovar com un cub i va acabar sent un triangle. Això explica fins a quin punt l’alcaldia volia que fossin ells els autors.


Aquests edificis acaben sent molt més cars del pressupostat?
En alguns casos el pressupost s’ha multiplicat per quatre i per cinc. Si és amb diner privat, com el cas de la torre Agbar que va costar un 60% més, no tinc res a dir.


Si és públic ja és una altra cosa?
Clar. Un desviament de diners així amb diner públic no és només injustificable, sinó inadmissible.


Fregant el delicte?
No sóc especialista en dret. Però era un context de vaques grasses en el que tot valia. És ara que començarem a patir-ho.


Patir-ho com?
O be en edificis que no es podran acabar per falta de diners o be en edificis acabats que canviaran d’ús perquè generin diners.


Per exemple?
Per exemple i exagerant una mica, hi pot haver museus que es converteixin en restaurant. De fet, el que jo denuncio en el llibre només és la punta de l’iceberg.


Una denúncia en un to més irònic que enfadat.
És una qüestió d’amabilitat amb el lector i amb mi mateix. No vull impostar un to panfletari.


Però el que denuncia és bastant gruixut.
I el lector ja ho sap veure. La meva feina només és posar-la en negre sobre blanc.


Treu a la llum les aberracions de València, Sevilla, Saragossa, Santiago de Compostela... Salva Madrid?
A Madrid li dedico un petit capítol perquè també cau en allò de ser «més que ningú»: els quatre edificis més alts, el circense Caixaforum...


De debò els polítics són tan infantils com per gastar milions en un edifici només per ser més que el veí?
Està acreditat que alguns d’ells, en llocs de molta responsabilitat, s’han comportat de manera molt inconscient i temerària. I, insisteixo, aquestes factures estan a punt de caure. Aviat se sentiran crits.


Hi ha diferència entre els polítics de PP i PSOE?
Cap.


Tot ens ve de Paris: Eiffel, Pompidou i Defense?
Tot ens ve de les piràmides. Però París és París i sempre ha tingut una capacitat enorme d’absorvir turisme cultural.


Ha caigut Sabadell en el papanatisme arquitectònic?
No. Va estar a punt amb el projecte de Shin Takamatsu a l’Eix Macià. Al final es va edificar el Millenium que es prou discret i funcional.


Tot gratacels és un acte de supèrbia?
Abans no, els de Xicago responien a una necessitat. Ara sí. El Burj Khalifa de Dubai és pur acte de supèrbia.


Els arquitectes el prenen per un intrús?
Hi ha de tot. Però les estrelles foranes prenen feina als arquitectes espanyols, per tant, aquests més aviat em diuen «ja era hora que algú digués la veritat».


És l’arquitectura una especialitat periodística?
Sí. Tot gran diari té el seu crític. Són una petita jet-set que viatja per tot el món per assistir a les inauguracions. Ells, no jo.


L’arquitectura ens hauria d’interessar tant com el teatre o la literatura?
Molt més perquè ens afecta quotidianament. Pots viure sense el teatre, però no sense l’arquitectura.


Per què els arquitectes parlen de filosofia, art, sociologia o neurobiologia i a sobre els escoltem?
Se’ls encomana la potència icònica de l’edifici i esdevenen celebritats ells mateixos.


In Ghery we trust

LA CULPA DEL GUGGENHEIM
La culpa de tot la té el Guggenheim de Bilbao. Aquella operació va sortir tant bé social, cultural i econòmicament que molts alcaldes d’Espanya van creure que el seu futur només podia passar per un arquitecte estrella.
Per Moix el cas més flagrant és el de València on Calatrava encara construeix edificis tan espectaculars com inútils gràcies a l’infantilisme d’uns polítics ansiosos d’immortalitat.