JORDI BERNAL, CHATEAU LA THUILIÈRE
«La Dordogne és la terra del foie, la tòfona, el cep, la nou i la maduixa»
28-4-2010
JORDI BERNAL, CHATEAU LA THUILIÈRE

..El propietari de l’antiga botiga Mithes de la Via Massagué, Jordi Bernal Campmany, 38, ha deixat Sabadell i ha canviat de vida.
Ha comprat un castell a la regió francesa de la Dordogne-Perigord, l’ ha convertit en hotel de 9 habitacions (www.lathuliere.net) i des de setembre rep cada cop més gent sota el lema «quan el luxe esdevé natural»


D’on surt aquest Châteu?
És la extensió de la botiga Mithes de la Via Massagué de Sabadell.


Això m’ho ha d’explicar.
Molt fàcil. El cursos de cuina que vam muntar a la botiga van triomfar tant (1.200 persones en un any) que vaig decidir invertir menys en comerç i més en oci.


Vol dir en cursos de cuina?
Sí perquè Château La Thulière és un hotel, però la idea original és que vingui gent a aprendre gastronomia.


Per exemple?
Aquest cap de setmana venen un grup de mallorquins interessats només en vins i els portem a vàries bodegues de Sant Emilion, farem un tast amb una somelier alemanya i una visita al mercat de Bergerac.


Per què la Dordogne-Perigord?
És un de les regions franceses que més cuiden la cuina. És la terra del foie, la tòfona negra, els ceps, la maduixa del Perigord, la nou...


I al costat de Burdeus.
I de tants llocs. Els clients interessats en gastronomia poden parlar amb productors, visitar granges i bodegues, conviure quatre dies amb un xef, cuinar amb ell, fer un curs de foie...


No ho podia fer a Catalunya?
Ho vaig provar en una masia amb vinyes que té la meva família al Penedès. Però els problemes administratius eren tants que vaig començar a visitar la Dordogne.


Com es troba un castell?
Portava dos anys pujant cada setmana i vaig veure moltes coses. Al final, aquest novembre, el vaig poder comprar.


Un castell amb història?
L’antiga vaqueria que li dona el nom de Thulière, és de 1.400. El castell és de 1889 i era un regal de casament a Madame Marie-Angelie.


Què romàntic.
Tant romàntic com que el castell està vorejat per dos camins que hi pugen formant un cor. Es veu molt bé pel Google Earth.


Tot un context
I hi ha un amagatall on s’amagaven armes, joies i fins i tot persones. Però no sé on és. Els propietaris em demanen diners per revelar-ho i no vull pagar. Ja el descobrirem.


Què emocionant.
I al sòtan, a la carbonera, hi ha un passadís subterrani, un túnel que porta al bosc. Però és molt fosc i a mi em fa por entrar-hi (riu). Hi hem posat un armari al davant.


Només falta un fantasma.
Doncs dues clientes que han vingut en moments diferents i que no es coneixen de res ja ens han dit que han vist, al mateix racó, una senyora vestida de blanc.


Molts clients de Sabadell?
Per ara només tres. Però en vindràn molts més.


Relais de Silence?
No ens interessa. El nostre luxe és natural, molt informal. Ser d’una cadena pujaria el preu i no podríem tenir coses com l’honesty bar...


No sé què és.
En un honesty bar tu mateix et serveixes les begudes alcohòliques que vols i ho apuntes perquè et facin la nota. Confiem en la teva honestedat.


Els veïns francesos us accepten?
Molt bé. Hem entrat discretament, sabent que és una altra cultura i només hem trobat gent super-amable que adoren Barcelona.


I els clients francesos?
Cada cop en tenim més i els encanta. Fa tres setmanes Le Figaro ens va dedicar un article molt bonic.


No li fa por ficar la pota en el bressol de la cuina mundial?
Ja ho he fet. Un dia vaig servir un aperitiu d’ostres a uns jutges i em van recriminar que no les acompanyés amb pa negre de sègol i mantega salada. Un error que no s’ha repetit mai més.


Saben més que nosaltres?
Molt més. Fins en un menú de 9 euros et demanen el punt de cocció de la carn.


Això aquí no passa.
Però precisament per aquesta història de sofisticació gastronòmica tan gran estan molt encasillats i experimenten poc. Nosaltres sabem menys, però estem més oberts a les novetats.


No tenir historia et fa lliure

MITHES
N ascut a Sant Boi, venia a Sabadell de jove amb els seus amics del col·legi barceloní. De gran, un cop llicenciat en protocol i en ciències empresarials, va apostar per Sabadell, «com a potència de futur econòmic» i va crear amb la seva germana la botiga de productes per la cuina i la llar de la Via Massagué, Mithes.
Va viure tres anys a Sabadell i aquell Mithes, avui Rubiralta, en va durar deu.