VICENÇ VILLATORO, ESCRIPTOR
«La Champions
dóna visibilitat al país
21-4-2010
VICENÇ VILLATORO, ESCRIPTOR

L’escriptor de Terrassa resident a Matadepera, Vicenç Villatoro Lamolla, 53, va venir dissabte a la Llar del Llibre de Sabadell i El Corte Inglés a signar exemplars de la seva novel·la i Premi Ramon Llull, Tenim un nom (Ed. Planeta), sobre el Barça.


Escriure ara un llibre sobre el Barça es rendabilitzar el boom?
O al contrari. Podria ser que el llibre tingui un ressò menor literàriament precisament perquè hi ha una saturació de barcelonisme.


Home, Sport i Mundo Deportivo saben que, amb un escut del Barça, es venen vaixelles, pijames, despertadors i el que faci falta
Amb els llibres això no passa. Literàriament el tema Barça no és cap plus de vendes. Esport i literatura no sempre fan bona parella.


Per exemple?
He recomanat a col·legues el llibre de John Carlin «El factor humà» sobre Mandela i l’han rebutjat pensant que va de rugby.


No es va encarregar ja fa temps Manuel Vazquez Montalbán de casar progresia i futbol?
Va intentar-ho. Ell va intentar donar noblesa al Barça, a la televisió i a la «copla», però no tinc la certesa de que se’n sortís en cap dels tres temes.


Tenim un nom parla de com segueixen la final de la Champions a París tres generacions d’una mateixa família. Correcte?
Dues de fet. L’avi no pot anar a París per problemes de salut i l’ha de veure per televisió.


Aporta el seu llibre alguna cosa nova?
Intenta vincular el fet del Barça a la transmissió familiar. Quantes coses som perquè ho hem vist a casa! En religió, en llengua, en sentiments...


...sentiment blaugrana?
Exacte. La sentimentalitat del barcelonisme té el seu orígen en la família. La gent recorda quan, de nen, el seu pare el portava al camp o com la seva àvia escoltava els partits per la ràdio.


Però això passa al Barça i en qualsevol altre club. O no?
No amb la mateixa intensitat i, si més no, amb la mateixa transversalitat que en el FC Barcelona.


Transversalitat?
Vull dir que a Anglaterra un pare pot ser de l’Arsenal i el seu fill del Chelsea. Això aquí seria més difícil.


Dins del propi barcelonisme es posa en dubte que només el Barça sigui més que un club.
Sens dubte el Manchester United, el Boca Junior, el River Plate o el mateix Madrid també son més que un club.


On és la diferència?
Els clubs que són més que un club tenen seguidors als que no els agrada el futbol, és a dir, que són exclusivament seguidors d’aquell club i prou.


Per exemple?
Miquel Roca i Junyent reconeix que a ell només li agrada el Barça. Els altres equips ni se’ls mira.


Vostè és soci?
Des de fa uns quants anys.


Pot entendre un senyor de Terrassa que alguns estimin més un equip local que el Barça?
I tant si ho puc entendre. La meva àvia era molt barcelonista, però si jugava contra el Terrassa, ella cridava contra el Barça. Però normalment no són amors excloents.


Només normalment?
Sí perquè hi ha excepcions: en futbol l’Espanyol, en bàsquet La Penya de Badalona i en handbol el Granollers són els únics amors excloents.


Doncs també a la Creu Alta cada diumenge de partit hi ha una pancarta que diu Barça is not Catalonia.
És un fenomen menor. El problema és que el Barça és tan gran que ha convertit en petits altres clubs. Però pel conjunt del país és bo que algú et representi a nivell internacional. La Champions dona visibilitat al país.


Donaria per un altre llibre aquest anti-barcelonisme catalanista?
No ho sé. En tot cas jo no el faria perquè no el conec prou.


Votaria Laporta com a president de la Generalitat?
No, però entenc que hi hagi gent que ho fes.


Podria avui una selecció catalana guanyar la Cop del Món de Sudáfrica?
Seria bastant competitiva, però confesso que jo no sóc molt de seleccions. Vibro més amb els clubs perquè els organitza la societat civil i no els estats.


Quina música posaria a les jugades de Xavi, Messi i companyia...
Jo trec la veu a la tele i escolto el partit en silenci. Com a homenatge a Guardiola i el seu vídeo, potser hi posaria l’aria de Turandot.


Tramontate, stelle! All’alba vincerò!

PERIODISTA I POLÍTIC
L licenciat en Ciències de la Informació, va dirigir el diari Avui de 1993 a 1996. De 1997 al 2000 va ser director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya i del 2000 al 2004, director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
També ha estat director de la Fundació Enciclopèdia Catalana i diputat al Parlament de Catalunya per CiU.