Òscar Masó, ENAMORAT DE LA CASTELLASSA
«És l’agulla més esbelta
de tot el massís de Sant Llorenç»
17-4-2010
Òscar Masó, ENAMORAT DE LA CASTELLASSA

L’enginyer tècnic de maquinària sabadellenc i escalador apassionat, Òscar Masó Garcia, 35, ha tornat a escriure un segon llibre sobre la Castellassa de Can Torras, roca de la que està enamorat per ser la «meravella geològica per excel·lència del massís de Sant Llorenç».
Publicat per Farell Editors, ara no dona itineraris, com en el primer volum, sinó que informa de la seva història, tradició i llegenda.


Escala des de petit?
Molt petit i per culpa del meu pare. Al meu germà Albert i a mi ens portava a totes les seves ascensions.


I ara escaleu els dos germans. Febre familiar?
Fa quinze anys que escalem i hem obert més de 250 noves línies d’escalada de Montserrat, Cairat i Sant Llorenç. Ens han donat el premi Vèrtex per publicar-ne 90.


Obrir una via vol dir enfilar-se per allà on ningú no ho ha fet abans?
Exactament i deixar claus i assegurances pels que vinguin després.


Us jugueu la vida?
Què va. Això és com el que fa senderisme o va amb moto. Té tota la seguretat del món.


Espanta caure i quedar penjat d’una corda?
M’ha passat molt poques vegades i sempre calculant el risc. Ho proves i a vegades no et surt i quedes penjat.


Emociona ser el primer del món en trepitjar un lloc?
Molt. En les agulles tens la seguretat de ser el primer perquè cap home no pot pujar allà sense estris d’escalada. Si ets el primer la pots batejar.


Quàntes agulles es diuen Masó?
Cap, només posem noms d’altres escaladors. O d’allò al que s’assemblen com dàtil, fus, llapis...


Sense el seu germà no hauria obert 250 vies?
No. Tenir un company del que sempre puguis disposar i amb el que t’entenguis tant bé és molt difícil.


Estimar tant l’escalada i dedicar-li cada cap de setmana espanta les nòvies?
No. L’Albert i jo som solters, però conec moltes parelles que tots dos escalen. Només se separen els que van lluny, per Europa.


Vostè ja té un amor. Es diu Castellassa. O no?
Clar, és l’agulla més esbelta de tot el massís. 50 metres en picat, ben separada del cingle i amb una forma tan característica que li han dit de tot: camell, les monges, el pastoret...


No n’ha tingut prou amb escriure un llibre que n’hagut de fer un altre.
Tot va començar per una operació de genoll. M’havia de quedar a casa fent repòs quinze dies i vaig dir faré un llibre de la Castellassa.


Municipi?
Matadepera, però ells no la veuen. ES vbeu millor des de castellar. I si vens per l’AP-7 des de Tarragona, quan ets a Sant Cugat la veus perfectament retallada a l’horitzó a la dreta de La Mola.


Per què li diuen El Pastoret?
És una llegenda molt maca. Es veu que el 1635 un pastor s´hi va enfilar, però després, com no sabia baixar, va pregar a la Mare de Déu de les Arenes, que té una ermita al peu de la Castellassa, i el va salvar. L’endemà es va despertar a baix miraculosament.


Vostè hi ha pujat, i baixat, 30 vegades.
I no tinc el record. Hi ha un senyor de Castellar de 84 anys que l’ha fet 156 vegades. L’any passat, amb 83 anys, encara la va pujar i aquest any diu que ho vol provar.


Però això és una malaltia encomanadissa!
Sí. Fins i tot hi ha gent que ho puja sense assegurar-se. Per ara sortosament ni un accident mortal.


Vé de lluny?
Els primers van ser uns terrassencs el 1927, però la família Quadres, el 1933, (ensenya foto) ho van fer amb les filles i amb americana i corbata.


La Castellassa és més de Terrassa que de Sabadell?
No perquè després van venir els de Sabadell i van pujar per les parets més complicades.


I aquesta bandera catalana?
La van posar durant la dictadura de Primo de Rivera perquè la Guàrdia Civil no s’atrevia a pujar. La disparaven des de baix fins que trencaven el pal a trets.


Hi haurà un tercer llibre?
No. Amb aquest segon ja plego.


Això ja ho veurem

MOLTS NASSOS
Que la Castellassa exerceix un estrany poder hipnòtic, una mica addictiu, en força gent ho demostra el fet que Els Minyons de Terrassa van voler celebrar el seu 30 aniversari allà dalt amb un pilar de quatre.
Els castellers escaladors van ensenyar als demés com posar-se cordes i arnès, es van enfilar tots, 28 en total, i un cop dalt es van assegurar bé per fer el pilar arran de precipici. És l’espectacular portada del seu llibre. «Jo no ho faria, diu Masó, s’han de tenir molts nassos».