JAUME AMIEL, Marathon des sables
«És una cursa d’emocions»
15-4-2010
JAUME AMIEL, Marathon des sables

El químic de l’alimentació jubilat, guanyador de les dues últimes Copa Catalana de Caminades de Resistència (CCCR), que camina cada cap de setmana entre 50 i 100 kms., Jaume Amiel Picola, 66, acaba de tornar a Sabadell procedent del Marroc on ha acabat com l’espanyol més veterà, la 25 Marathon des Sables: 250 kms. de desert en set dies.
Porta 18 anys a la Joventut Atlètica de Sabadell, JAS, però també és soci de la UES, del Club Natació i de la Penya Ciclista Palomillas.

Per vostè fer etapes de 30 i 40 kms està xupat, no?
Sí home! A 48 graus de temperatura de xupat res. Un dia en un llac sec i salat vam arribar a 52 graus.
És la calor la principal dificultat?
Però no la única. Una altra és dormir cada nit al terra damunt les pedres d’una haima. I llavors, a temperatures baixíssimes i amb un vent glaçat. No descanses.
Alguna altra?
Que has de portar tot el teu menjar a sobre: 12 quilos! I que no et pots dutxar ni rentar la roba.
No us renteu en una setmana?
Si no aguantes més te’n vas darrera la haima, fas un forat al tap de l’ampolla d’aigua i, en pilotes, homes i dones és igual, te la tires pel cap. És la única dutxa que tindràs.
Us donen l’aigua?
Sí, als controls. I els metges controlen que te la beguis tota. A mi em van renyar per beure poc.
N’hi ha que ho fan corrents, no?
Sí, però jo no puc córrer. El metge m’ho prohibeix perquè em carrego els nervis ciàtic i piramidal. Jo segons el metge només podria fer natació. Però la natació m’avorreix tant.
Necessita emocions fortes, vaja.
I les he tingut, eh? La Marathon des Sables és la gran cursa de les emocions. Tot són sensacions.
La més forta?
El primer dia a la sortida ja em vaig posar a plorar. Quan ens van posar el Higway to Hell dels ACDC molts es van posar a plorar i se’m va encomanar.
Curiosa reacció al rock dur.
Jo no havia vist mai tanta gent plorant. I una altre moment molt dur per mi va ser a la tercera etapa, la més llarga, de 80 kms. Tenia 16 hores per arribar al 4t control i et trobaves gent dormint per tot el camí.
No hi va arribar?
Sí, però com que em va sobrar temps em vaig prendre uns espaguetis liofilitzats i vaig continuar tot sol, sense dormir, per fer els 30 kms. de dunes.
Es va forçar massa?
Era negra nit, només veia les llumetes dels que anaven davant i darrere i el làser gegant que il·luminava el cel indicant el camí. Set hores tot sol, de nit i al mig del desert...
Catarsi?
S. A pocs metres de la meta, quan començava a clarejar, vaig mirar les fotos de la família que portava sempre penjades al pit i em vaig posar a plorar com una magdalena.
Pena o alegria?
Com li vaig dir a un fotògraf anglès que em preguntar: «I’m very happy». Saber-me allà en aquell moment era un goig, un privilegi molt emocionant.
Era l’espanyol més veterà?
Sí i vaig quedar 21 en la categoria VH3 que érem 39 veterans de 60 a 69 anys. I a la general vaig fer 644 dels 1.090. Però per mi el més important va ser acabar.
Porta samarreta de «finisher».
És que acabar no és fàcil. Molts amaguen la febre als metges perquè no els obliguin a retirar-se.
I acabar bé?
Jo molt bé. L’últim dia la majoria estaven deshidratats, amb sang als peus, problemes als bessons, butllofes... Però els que veníem de les caminades llargues estàvem bé.
Què té el seu cos d’especial?
Res. Dieta regulada i mot entrenament. Al Parc de Sant Llorenç ja m’he fet varis circuits d’entre 28 i 40 kms.
Tornarà l’any que ve?
Si puc fer un equip de sabadellencs, que és la meva il·lusió, sí. És que aquí no estem mentalitzats de la repercussió que té aquesta Marató a la resta del món.
Dígui-m’ho vostè.
Surt a televisions de tot el món. Però d’Espanya no hi havia ni premsa ni fotògrafs ni televisions.
Doncs la categoria femenina l’ha guanyat una de Badalona.
I en homes hi ha set espanyols entre els 25 primers. I per equips va guanyar un de Burgos. Però aquí només es parla de Barça i Madrid.
I més i més i Messi
TOT EN MENYS DE 3 ANYS
Tot va començar fa dos anys i mig. Era amb la família al Pirineu i no vaig poder pujar al Llac del Diable, a mig camí em vaig fer enrera. Vaig dir això no pot ser i vaig fer un tram de 30 kms. de la Matagalls Montserrat. Vaig acabar fet un quatre i tan baldat que vaig començar un entrenament diari progressiu. Vaig baixar de 105 a 82 quilos i ara cada tarda vaig al gimnàs de la JAS, els matins nedo o camino i cada dissabte faig uns 70 kms de la Copa Catalana», diu Amiel.