Xavier Adell, cerveser i narrador
«Ara sóc més feliç
18-2-2010
Xavier Adell, cerveser i narrador

Acaba de guanyar el I Concurs d’Autors Novells de l’Aula de Escritores amb el llibre de relats curts Montañas Rusas.
A l’ex-periodista d’El Periódico i actual propietari de la cerveseria City Arms del carrer Advocat Cirera, Xavier Adell Mezquita, 40, la vida li ha fet un gir radical.

Fas cara d’amoïnat. Estàs enfadat amb la vida?
Ja no. Ara menys que mai. Estic encantat amb la vida.


Atur, canvi de feina i una pancreatitis molt greu t’han canviat la vida en només un any.
Ha estat un canvi positiu. Ara valoro més la família i faig allò que sempre havia volgut fer: escriure.


La malaltia ensenya?
A mi sí. Jo tenia 50% de possibilitats de morir i vaig tornar a néixer. Vaig estar un any fora de circulació, vaig perdre 20 quilos, operacions, hospitals... tot això et fa plantejar moltes coses.


Per exemple?
Ja no dono la vida per la feina. Ara només treballo per viure.


A tots ens pot canviar la vida així de ràpid?
Sí, però això pot ser bo. Si tu vols, qualsevol canvi pot acabar sent positiu. Jo ara sóc més feliç que fa un any.


Deixar el periodisme allibera?
Sí perquè jo al final ja no disfrutava fent de periodista. El Periódico va fer un ERO, em van acomiadar...


Ja ets escriptor?
Sempre havia escrit, tant poesia com relats. Però fins ara no havia pogut apuntar-me a dos tallers de tècniques narratives online.


Se n’aprèn?
Molt. Envies els relats per mail i l’Aula de Escritores te’ls torna corregits i comentats. Et puleixen molt l’estil i et donen trucs.


Deuries fer-ho molt bé perquè has guanyat el primer premi.
Que consisteix en la publicació de 200 exemplars. Els tinc tots aquí i avui els portaré a les llibreries per si algú els vol comprar (somriu).


Però quin estil t’han pulit si tant aviat parles del camp de Conca com d’una infidelitat a una pista d’esquí?
Per això es diu Montañas rusas. Però tot és el meu estil. M’agrada molt la ciència ficció, però també m’agrada el món rural o la història.


Al primer conte, No quiero ser un duende, el lector es queda ben distret amb termes com alares enjalbegados o vardasca.
Les canals de la teulada enfarinades de neu i un vara de pastor. Són paraules que encara fan servir al poble de Conca del meu pare, El Cubillo, i que he volgut recuperar.


Però es que segueixes amb ribazo, alabancioso, chincharrá, ramonear...
(Riu) Cuneta, xulo, ferida i menjar el remat el sotabosc. Quemeseó vol dir qué me sé yo, una mena de i jo què sé. I odó és una interjecció tipus joder!


I per si el lector encara no estigués prou espantat, la cosa va de fantasmes. Hi creus?
A El Cubillo sí que hi creuen bastant. I jo una mica també.


Com surt una història així?
El procés creatiu és molt misteriós. Un dia passeges per Castell-arnau i veus que les fulles es mouen sense vent, ho ajuntes amb un parell de records de nen a El Cubillo i va sortint sol. Al final acabes el relat i dius ualà!
això és meu?


La inspiració existeix?
Absolutament sí. Però t’ha d’agafar treballant. Un cop superada la por a la pàgina en blanc, arriba un moment que l’escriptura va sola. I no pots deixar d’escriure fins a les 4 de la matinada.


Afortunadament continues amb coses més senzilles com un thriller policíac a la Lluna.
M’encanta Asimov i vaig pensar que a la Lluna també hi poden haver assassinats.


La sorpresa final, a poder ser en un sol paràgraf, és imprescindible?
És un regal pel lector.


A Domando las aguas hi ha un increïble treball d’investigació històrica.
Quan vaig anar a Roma em va agradar molt la Fontana de Trevi. En tornar em vaig informar i vaig descobrir que en realitat no l’havia construït Bernini com ens diuen. D’aquí surt tota la trama relacionada amb la música del Barroc i el violinista Vitorio, que es diu així pel meu fill Víctor.


Ahà! Hi ha claus secretes?
Moltes. La policia galàctica es diu Nia Thoan que llegit al revés per síl·labes és Antònia, la meva dona. Molts noms de fills, amics i veïns surten al revés per nombrar els protagonistes.


Siau adéu

NOMÉS TASTADOR
Per qui ha patit una pancreatitis tant greu com la seva, ser un apassionat de la cervesa i portar una cerveseria com City Arms pot ser un problema.
Té a casa una col·lecció de 500 sotagots de cervesa i desenes de gerres i gots, «però he hagut de deixar de beure quasi totalment», diu.
El «quasi» és perquè segueix sent un excel·lent tastador d’aquesta beguda. Per tastar i identificar només cal fer un glopet.