Sílvia Alcàntara, autora d’OLOR DE COLÒNIA
«D’una colònia no en podies fugir»
11-2-2010
Sílvia Alcàntara, autora d’OLOR DE COLÒNIA

..Demà farà justament un any que presentava a Terrassa el primer llibre que li han publicat. En aquest temps ha venut 35.000 exemplars, ha escalat als primer llocs de les llistes de vendes, i ja es parla de traduir-lo a cinc idiomes.
Olor de colònia ha estat un èxit literari tant aclaparador, que la terrassenca de Puig-reig, Sílvia Alcàntara Ribolleda, 65, avui professora de tècnica narrativa, no para de riure. Aquest dimarts va venir a parlar-ne als alumnes de català de l’IES Sabadell, a Can Rull.

Tenir un èxit així a l’edat de jubilar-se ha de fer una il·lusió brutal.
Molta il·lusió perquè ha estat una cosa totalment impensable. Quan l’editor em va dir «en farem 2.000» jo comptava amics i parents i tremolava. «No es vendran», pensava.


Doncs ja n’ha venut 35.000. Com s’ho explica l’editor?
No ho enten ningú. Jo crec que és la suma de moltes coses: és una novel·la molt viscuda, el tema de les colònies des del punt de vista del treballador no s’havia tocat mai i toca el cor a molta gent que s’hi han vist reflectits.


S’ha venut més a llocs de tradició tèxtil com Terrassa i Sabadell?
No perquè de tèxtil també n’hi havia a colònies del Berguedà, Bages i Baix Llobregat. I quan es van tancar, aquells treballadors es van escampar per tot arreu.


De debò a vostè la van obligar a treballar en un teler als 14 anys?
Absolutament. Per força. Els meus pares pagaven un preu simbòlic pel pis a canvi de que avis, pares i fills treballessin a la fàbrica.


Quan et jubilaves et prenien el pis?
No, però només perquè tenies fills i nets treballant.


Diu que l’urbanisme de la colònia obeïa a la distribució social.
L’amo i el director tenien una torre molt gran a dalt del poble. Després hi havia un carrer per majordoms i encarregats amb cases que tenien quarto de bany, mosaic i jardí.


Cosa que vosaltres no teníeu?
Què va! Els treballadors vivíem en un altre carrer amb pisos molt més senzills.


I si el majordom moria?
La seva vídua havia de marxar del pis que era ocupat pel següent majordom i a ella li donaven un pis inferior.


Si el poble era l’empresa i l’empresa era el poble, quan neixes no eres ciutadà, sinó empleat. La identitat te la dona l’amo?
Clar.


Amo i alcalde?
No, nosaltres estàvem empadronats a Puig-reig.


Però qui decidia temes de clavegueres, enllumenat...?
L’encarregat dels paletes de la colònia. I l’amo ho pagava tot. Fins i tot si al teu pis s’espatllava una aixeta o tenia goteres, també t’ho pagava l’amo.


Viure a una colònia era doncs més barat que viure a un poble?
Clar. A un poble pagaves 500 pessetes al mes per un pis i nosaltres en pagàvem 15.


Podíeu doncs estalviar més?
Sí perquè els sous eren els normals a Catalunya. Els primers de tenir cotxe, sofà i televisió vam ser els de les colònies. Per aquí ens tenien agafats. El que volia marxar feia números i no li sortien. La gent ens deia que vivíem en un paradís.


Però els joves anaven voluntaris a la mili per fugir de la colònia.

Sí i ja no en tornava cap.


Per què fugien si era un paradís?
Perquè a la segona generació no ens ho semblava. No podies triar l’ofici perquè t’assignaven fuster, mecànic o cosidora segons les vacants. A mi dels 10 als 14 anys les monges no em van ensenyar res de nou. Em vaig passar quatre anys repetint el mateix llibre.


Per què?
Perquè jo estava destinada a ser teixidora i si m’ensenyaven gaire coses voldria anar a la universitat i seria un problema.


Resumint: presó o paradís?
Jo durant la meva infància vaig ser molt feliç, jugava al bosc tot el dia. Però quan als 14 anys et fan llevar a un quart de 5 del matí se t’acaba tot. Per mi presó. D’una colònia no en podies fugir.


Per què?
Perquè si el fill marxava amenaçaven els pares en prendre’ls-hi el pis.


Vostè ho va fer.
Només gràcies a la crisi dels anys 60. Quan les coses van anar de mal borràs, el primer que van fer els amos va ser desprendre’s de les despeses dels treballadors. Això i el 600.


Vol dir el Seat 600?
Sí, el 600 va donar ales al treballador i, com que els amos ja no podien collar, els va permetre volar.


Mítica la llibertat del 600

A TOPE
Als 14 anys la van obligar a ser teixidora a la colònia, però l’any 1964 «fugia» a Terrassa, on tenia parents i on va estudiar comerç i català, va ser secretària de direcció i va posar un comerç de comestibles.
Ara, gràcies a Olor de Colònia, fa tres o quatre sortides cada setmana, pensa en la pel·lícula que podríem veure el 2011, prepara l’edició del proper llibre i dóna classes d’escriptura.