MOISÈS SERRA, PATRIARCA DELS FOTÒGRAFS
«Només cerco la bellesa»
27-1-2010
MOISÈS SERRA, PATRIARCA DELS FOTÒGRAFS

Amb barba tan bíblica com el seu nom, el gran patriarca dels fotògrafs de Sabadell, Moisès Serra Martí, 78, conegut per la severitat dels seus judicis, però també per la seva afabilitat i noblesa, inaugura avui al Casal Pere Quart l’esperada exposició, «40 anys de fotografia en color».
Autodidacta i perfeccionista fins a l’obsessió i guardonat allà on va, ha hagut de ser l’entitat Agrupacions Narcís Giralt qui promogués l’event.

.
Com ha evolucionat el seu art en 40 anys?
Poca cosa. Si de cas he anat millorant en perfeccionisme. Pel demés, no m’he mogut mai del clàssic.


Què no ha canviat en 40 anys?
La meva mirada. Substancialment paisatge.


I natura morta.
També. Però sempre seguint les normes clàssiques de composició.


Què defineix una foto de Moisès Serra?
És agradable de veure. La sensació que busco en la gent es que diguin: oh que bonic.


Però un paisatge o una natura morta mai no tindrà la força d’una mare amb el seu fill a braços.
Les meves fotos marxen del fotoperiodisme, del dramatisme. Ja n’hi ha prou de drames. Jo només cerco la bellesa.


La troba?
Una foto s’ha de pensar. Has de pensar l’hora del dia adequada, la llum, l’angle... Tot això quan arribes al lloc ja ho has de tenir pensat.


Cinc minuts després ja és massa tard?
Molts cops sí. La gent va d’excursió i tira fotos, però quasi mai és l’hora adequada.


Exliqui’m una foto.
Can Roqueta. Can Roqueta és un paisatge destrossat, decrèpit. Però un dia vaig passar per allà i havia nevat. Vaig fer un arbre petit, sec i escanyolit amb neu i em va agradar.


Va trobar bellesa allà on ningú la veia?
No ho sé, però a mi em va agradar tant que el vaig tornar a fotografiar en quatre èpoques de l’any.


Més bellesa si li plau.
Can Canyelles, una masia que hi ha a Castellar del Vallès. Hi ha un moment del dia en què la llum entra rasant entre els arbres i et dibuixa la masia destacant-la del fons. És preciós.


Va tenir sort?
En la meva fotografia l’atzar no hi intervé més d’un 1%. Per copsar aquell moment exacte hi vaig haver d’anar quatre vegades. I en autobús perquè jo no condueixo.


Un bon fotògraf ha de ser un bon excursionista?
Sovint sí. Molts fotògrafs venen de l’excursionisme.


Vol dir que l’amor a la naturalesa et converteix en fotògraf?
Sí. T’enamores d’allò, ho vols retenir i ho fas amb la fotografia.


Però a vostè també li agrada el paisatge urbà.
Molt. L’arquitectura urbana em fascina per la seva capacitat de canvi. Acabo de fer dues fotos de la creu de la Creu Alta el 30 de desembre i el 18 de gener i són completament diferents.


I el nocturn.
La ciutat és més bonica de nit. Té més contrastos, una altra vitalitat, el cel és diferent.


Li fa ràbia que la gent del carrer no valori tota la feinada, sacrifici i intel·ligència que hi ha al darrera de cada foto?
No gens. Jo la meva obra me l’estimo per sí mateixa tant si els altres me les valoren com si no.


El problema és quan tampoc li valoren altres fotògrafs?
No! Això em passa molt sovint en concursos. Com que jo no m’amotllo a modes, molts cops no em volen premiar. M’és igual.


Quan vostè és jurat, també és duríssim.
Sempre he estat molt crític, sí. No humilio a ningú, però si una cosa no està bé, no està bé. Els principis bàsics no es poden ignorar.


Segur que vostè va ser d’aquells que es va posar de cul al digital.
No. M´ho vaig mirar amb curiositat sense posicionar-me. A veure què passa, vaig pensar.


Al final el va seduir?
No haver-me de mullar les mans amb líquids és fantàstic.


No hi va entrar fins el 2004, però avui el domina.
No sabia ni informàtica. No tenia ni ordinador. Però els avantatges són tan evidents que ho he aprés tot de manera autodidacte.


L’analògic ha mort?
Sí. Ja només és cosa quatre nostàlgics.


Quixot de la fotografia

VIATGE DE NUVIS
Després de ser mecànic i abans de treballar en un despatx tèxtil, el verí de la fotografia li va entrar en el seu viatge de nuvis, ara farà 50 anys.
«Em van deixar una Voigtlander amb objectiu Color Scopar. Havies de graduar manualment distància i llum, i així vaig fotografiar tot Ginebra. La meva dona es va posar malalta i vam escurçar el viatge, però jo ja vaig tornar marcat per sempre per la fotografia», diu.