JORDI CARBALLIDO psicòleg d’obesitat
«L’obesitat
és signe de poca educació»
22-1-2010
JORDI CARBALLIDO psicòleg d’obesitat

..El psicòleg especialitzat en obesitat de la clínica Londres de Sabadell (Pl. Lluís Casassas, 6), Jordi Carballido Fajas, 54, (nosotroslosgorditos.blogspot.com), acaba de publicar el llibre Historias de mucho peso (Ed. Amat)
Tot i ser barceloní, ha estat durant cinc anys tenora de la cobla sardanista sabadellenca Nova Vallès.


Un llibre pot aprimar?
El meu sí perquè explica per què una persona fracassa sistemàticament amb totes les dietes.


Per què?
Perquè es fa com un joc. Quan un té colesterol o diabetis va al metge i es pren la medicació. Però quan té sobrepès s’ho fa ell.


Què es fa ell?
Milers de persones van després de festes a la farmàcia per començar un nou tractament. O cada dilluns a una parafarmàcia.


Massa frívol?
Exacte. Per això la OMS ja diu que l’obesitat és l’epidèmia del segle XXI. A Estats Units ja és la segona causa de mort evitable. I a Espanya el 52% de la població pateix sobrepès.


Dones de mitja edat?
No. Contra el que pensa la gent, l’obesitat es centra sobretot en nens -pel fast-food- i en avis -per la cultura de la postguerra-. Els nens espanyols són els més obesos d’Europa.


Aquest estiu l’administració gallega va amenaçar una mare de Ourense en retirar-li el nen si no perdia pes.
És un problema gravíssim. Per primera vegada els fills viuran menys que els pares.


Però és legítim retirar la pàtria potestat per aquest motiu?
A Espanya encara no s’ha arribat tant lluny, però a Anglaterra sí.


Grups de risc?
Els habitants de les zones rurals, de les perifèriques excepte Catalunya, i la gent amb menys educació.


L’obesitat és signe d’incultura?
De poca educació. En els països desenvolupats, l’obesitat es troba a les classes baixes. Les classes mitges i altes tenen coneixement del problema.


Què pot fer per un obés, un psicolèg com vostè?
Ajudar-lo a controlar els moments disfòrics, és a dir, massa alegres o massa avorrits. L’obesitat és producte de la falta de control.


Allò de picar a mitja tarda?
És un Trastorn d’Ansietat Generalitzat, TAG, que es pot convertir en Trastorn Obsessiu Compulsiu, TOC.


TAG-TOC, està bé això.

Ho diem així. El problema és que no sap menjar poc. O menjar poc o menja massa. El menjar compulsiu és una addicció.


Com l’alcoholisme?
Igual. Com el que es gasta 5.000 euros al mes en telèfon mòbil i acaba a Urgències amb el dit dislocat de tant teclejar.


I vostè ho cura?
Hi ha tècniques de modificació d’hàbits que anem implantant durant dos anys.


Dos anys!
Això és imprescindible. Cap tractament d’obesitat seriós pot ser menys de dos anys.


Per què tant?
Perquè el que passa de 110 quilos a 75 no ha fet mes que començar. Si acaba aquí el tractament, fracassarà segur. S’engreixarà tot el que ha perdut més una propina.


Sempre?
Sempre. L’homeostasi programa el nostre cervell per recuperar els quilos perduts. Desprogramar-se li costa dos anys.


Per què hi ha tanta mentida en aquest tema?
Cada any es llencen, només a Espanya, 2.000 milions d’euros en dietes que no serveixen de res. El Rimonabant que la gent compra per internet, per exemple, no serveix absolutament per res.


És correcte llençar la tovallola, conformar-se amb el sobrepès i agradar-se així?
És el pitjor que es pot fer. És el pas segur per continuar-se engreixant i patir colesterol, diabetis, hipertensió, apnees...


A vostè no li sobra també algun quilet?
A la universitat em vaig engreixar 40 quilos i vaig arribar a 120 per pura ansietat. Ara ja no estic obès, però tinc sobrepès.


Això no li treu credibilitat com a metge?
Al revés, ningú sap millor que jo el que s’ha de fer per mantenir-se i no ser obès. He passat per tot. Aquest diumenge vaig anar caminant a Montserrat.


La Moreneta, miracles pocs

DIMARTS AL CORTE INGLÉS
En la presentació del seu llibre Historias de mucho peso que farà a la sala Ámbito Cultural d’El Corte Inglés, el proper dimarts, dia 26, a les 19’00h., s’ajudarà amb una projecció audiovisual.
A més, repartirà entre els assistents un qüestionari perquè cadascú sàpiga la naturalesa de la seva relació amb l’alimentació.