Jordi Griset: electroxocs per gais
«Vaig voler suicidar-me»
27-6-2008

Els psiquiatres espanyols dels anys 60 combatien l’homosexualitat amb electroxocs.
El delineant jubilat, actualment terapeuta de reiki i veí de Sitges, Jordi Griset Moro, 60, ho va explicar dimecres a la Biblioteca del Vapor Badia en la presentació del llibre Una discriminación universal. La homosexualidad bajo el franquismo y la transición de Javier Ugarte.

Jordi Griset: electroxocs per gais
—Víctima de l’electroxoc?
—Víctima del franquisme i cada cop que dic aquesta paraula encara...
—Se li posen els pèls de punta?
—No perquè no en tinc (riu). Però se’m remou tot per dins.
—Eren habituals els electroxocs?
—Un psiquiatra madrileny encara en fa avui en dia. Per això m’estic prestant a explicar la meva vida en públic.
—A quina edat els va patir vostè?
—Als 20 anys. L’any 1968.
—Quin psiquiatra li va receptar?
—No vull criminalitzar-lo. En aquell moment ell feia el que li semblava més correcte. Les seves incials eren A.M.
—Com hi va arribar?
—A travès d’un psicòleg que em feia la típica teràpia de divà, però sense resultat. Em va parlar d’una nova teràpia americana miraculosa i vaig decidir sotmetre-m’hi.
—És a dir que vostè també es considerava «malalt» i es volia «curar».
—Jo en aquell moment ja ni savia el que em considerava.
—Llavors?
—Quan tota la societat t’està dient tu ets diferent, tu ets un pervertit i tu ets un perill social, i només tens 20 anys, t’ho acabes creient.
—Volia ser normal?
—Volia canviar a qualsevol preu. O això o suicidiar-me com van fer molts.
—Tanta és l’angoixa?
—A mi se’m va passar pel cap suicidar-me vàries vegades. Quan sents dir a la teva mare abans morta que tenir un fill marica, penses en treure’t del mig perquè no pateixin.
—Quàntes sessions d’electroxoc va rebre?
—Quaranta en vuit mesos. Fins que vaig dir prou.
—Eren aquells electroxocs de la pel·lícula Alguien voló sobre el nido de Cuco?
—Més aviat els de La naranja mecánica. T’asseuen davant d’una pantalla connectat a uns electrodes.
—Amb pinzes als ulls perquè no tanquis les parpelles?
—No. Això per sort m’ho van estalviar.
—Quines imatges li passaven?
—Diapositives. Primer passaven senyores nues, per cert molt lletges (jo crec que ho feien expressament) durant 30 segons.
—Després senyors nus?
—No. Curiosament els homes anaven tots amb banyador. I quan sortien sofria una descàrrega elèctrica als bíceps, als dos braços alternativament cada 10 segons, durant 30.
—Quant durava una sessió?
—Mitja hora a un ritme d’home amb descàrrega i dona sense descàrrega cada 30 segons.
—La logica de la teràpia era...?
—Associar un estímul físic negatiu amb una imatge que la societat considera negativa. Com quan pegues al gos al lloc on s’ha fet caca.
—Per què no va funcionar amb vostè?
—Perquè era la meva naturalesa i la naturalesa no la pots canviar. A un cirerer no li pots demanar que faci peres.
—Va funcionar en algú?
—Jo tinc entés que no.
—Llavors per què ho segueixen fent a Madrid?
—Perquè dona peles i perque encara hi ha sectors molt radicals que volen demostrar que la homosexualitat és una malaltia. I l’Església els recolza.
—I el PP. Com es pot ser regidor homosexual del PP i casar-se?
—És un misteri incomprensible. Com la Santíssima Trinitat (riu).
—Van servir de res els electroxocs?
—Sí, a mi em van servir per reafirmar-me en la meva tendència majoritària. Perquè jo sempre dic que sóc simplement sexual: ni hetero, ni homo, ni bi.
—És pot ser res?
—O tot. Jo he tingut relacions heteros i penso que el sexe és com prendre’t un cafè, una cervesa o un whisky. A cada moment et ve de gust una cosa diferent.
—Doncs això és ser bi.
—I per què no tri o quatri o penta.
—El penta ja ni me l’imagino.
—Es una manera de parlar, home (riu). Un dia et ve de gust un cafè sol, un altre un carajillo i un altre un trifàsic.
—T’engarjolava el franquisme per ser homsexual?
—Un amic meu, denunciat per un veí, va estar sis mesos a la presó. I a mi la Guàrdia Civil em va enganxar despullat dins d’un cotxe amb un amic a la Rebassada. Vaig tenir sort i no em va passar res.
—Ha acabat el malson?
—Políticament sí. Socialment no. Jo a Sitges tinc un veí que cada dia quan surto de casa em diu maricón de mierda.
—Doncs a Jesús Vázquez l’estima tothom.
—Als artistes sempre se’ls ha perdonat. Ara i abans.
Tot menys el fill...

CAP GUERRA DE BANDERES
Tot i que el col·lectiu gai de Sabadell, Som com Som, ha volgut crear polèmica en el tema de colocar o no una bandera irisada a la façana de l’Ajuntament demà dissabte, per celebrar el Dia Internacional de l’Orgull Gai, el cert és que l’Ajuntament ja ha comprat la bandera i ja la té a punt per penjar-la. Només cal que s’aprovi en Junta de Portaveus avui, el que succeirà amb tota probabilitat.
Altres ajuntaments com Barcelona, Terrassa o Cerdanyola ja ho han fet.