Patrícia Gabancho: la decadència del català
«Els catalans sou una mica bledes»
20-12-2007

Convidada per Òmnium Cultural de Sabadell, la periodista argentina resident a Barcelona des de 1974, militant catalanista convençuda i autora del llibre El preu de ser catalans, un cultura mil·lenària en vies d’extinció (ed. Meteora), Patrícia Gabancho Ghielmetti, 55, va omplir dilluns el Casal Pere Quart.

Patrícia Gabancho: la decadència del català
—Per què una persona nascuda a l’Argentina te tanta sensibilitat pel català?
—Vol que li expliqui la meva vida?
-—M’encantaria.
—Als 18 anys, a Buenos Aires, vaig veure el documental «Morir en Madrid» sobre la guerra civil espanyola. Em va impactar molt, vaig preguntar al meu pare, que es fill de bascos, i em va passar un llibre.
—Un llibre sobre Catalunya?
—No. La Historia de España de Salvador de Madariaga, un lliberal molt anti-català.
—Li vem fer pena?
—Em va cridar molt l’atenció. No entenia ni la supervivència del català ni l’animadversió d’en Madariaga. I em vaig posar a investigar per curiositat intel·lectual.
—I el seu sentiment?
—De seguida vaig comprendre que el català és una causa perduda i això va fer que me l’estimés.
—Una història ben curiosa.
—Sí, el meu interès per aquesta nació sense estat és tan inexplicable que fa pensar en temes com el destí o les reencarnacions.
—Com va venir a Catalunya?
—Jo ja volia venir als 18 anys, però el meu pare em va frenar i no va ser fins els 22 que vaig venir a investigar aquesta societat.
—Per què a vegades els emigrants, o els seus fills, són més catalanistes que els propis catalans?
—Hi ha estudis sobre la implicació de la segona generació d’emigrants. Si la primera ha progressat, els pares són els primers que afavoreixen la integració dels fills. Més que una família d’aquí que ja ho dóna tot per entès.
—Els catalans la vem decebre en algun sentit?
—Va ser un xoc. Però vaig viure la transició, una època fantàstica. La llibertat s’anava enxamplant més i més en tots els aspectes i tenies la sensació d’estar fent història.
—Però què no li va agradar de nosaltres.
—Jo era tan radical que no em va agradar gens que els partits catalans renunciessin a tantes coses i pactessin tant a la baixa. Avui ho entenc millor.
—La va sorprendre que a Barcelona es parlés tan castellà?
—No es parlava tan com ara. En aquell moment la cultura catalana tenia molt de prestigi. Era la cultura de referència.
—Avui no és així?
—No. Des de mitjans dels 80 s’ha criminalitzat la cultura catalana acusant-la d’identitària, nacionalista, tancada, provinciana i paleta. La cultura espanyola, en canvi, ha recuperat el seu prestigi.
—Quina és ara, doncs, la situació?
—El progrés econòmic espanyol i la seva promoció mundial han anat en contra de la cultura catalana que ha quedat tancada en un ghetto.
—Culpa nostra?
—Els catalans sou una mica bledes, això és veritat.
—Què hauríem de fer?
—Primer adonar-vos del procés d’enfortiment de l’estat espanyol en detriment del català i posar-vos en guàrdia.
—Estem empatxats de tan nacionalisme?
—El problema és que els catalans no ens fem respectar. Hem acceptat amb un silenci obedient i sumís la pitjor adjudicació de la terminal C de l’Aeroport: Ibèria!
—De què ha servit ensenyar català a les escoles si tots els joves de barriada segueixen parlant castellà?
—L’opció lingüística es lliure. La qüestió es que tothom sigui realment bilingüe.
—Ho són?
—No perquè la cultura del divertiment, que és a la única a la que accedeix el jovent, és en castellà: música, còmics, internet, cinema de crispetes... tot en castellà.
—Què hem de fer?
—Compartir el mercat: una llei que obligui almenys el 50% de les pel·lícules en català.
—Són els llatinoamericans més rebecs al català que magrebins o asiàtics?
—Sí i s’equivoquen perquè perden oportunitats laborals. Però també cal regular el mercat laboral. Tenim el dret de demanar un cafè en català i si aquella cambrera no l’aprèn en un any no se li renovarà el contracte.
—Reclama una llei així?
—Aquesta llei ja existeix. El problema és que no s’aplica. Renunciem a la nostra llengua per acollir emigrants.
—Els pijos de Barcelona són encara més culpables?
—Aquests són molt poquets. Els que destrossen més la llengua són «graciosillos» com Buenafuente o Santi i Millan que parlen catañol perquè es pensen que queda molt modern.
Más guays
50 ANYS DE VIDA
N omés entre el 40% i el 50% dels pares de Catalunya parlen català als seus fills i la tendència és a la baixa. Segons tots els estudis, quan una llengua arriba a només el 30% de transmissió intergeneracional, ja es pot donar per perduda.
«Per tant, si la tendència no canvia, el català s’haurà perdut en només dues generacions. El meu fill parla català, però pot ser perfectament que els meus néts ja no el parlin. Els joves estan molt castellanitzats i no sembla que, quan es casin, parlin en castellà als seus fills».