Pere Iborra: el drama dels cayucos
«La platja era plena de cossos
arrosegant-se per la sorra»
12-12-2007 (Foto: Judit Simó)

Dijous va viure a una platja de Tenerife, l’arribada d’un cayuco amb 38 emigrants esgotats, xops, hipotèrmics i deshidratats... i dos morts. Segons el coordinador de la Creu Roja a Canàries «mai els havíem vist tan malament, ha estat l’arribada d’emigrants més dramàtica en 13 anys».
El sabadellenc, Pere Iborra Prunyonosa, 57, va arribar amb altres fotògrafs abans que policia i Creu Roja. Per aquest motiu els va escalfar, vestir, hidratar i alimentar amb les seves mans. Ahir tornava a Sabadell emocionalment commocionat.

Pere Iborra: el drama dels cayucos
—Què hi feia a Canàries?
—Buscava contactes per traslladar cotxes tot terreny de Tenerife a la costa africana amb un nou ferry al continent que hi haurà aviat.
—Pels clients de la seva agència de viatges d’aventura?
—Sí, però ara clients canaris. Aquest nou ferry arribarà a Tarfaya, al Sàhara Occidental, entre Tan-Tan i Aaiún, ben a prop de Mauritània, i això ens permetrà obrir noves rutes.
—Com es va veure involucrat en aquell dramàtic desembarcament?
—La meva companya, la fotògrafa i sociòloga Judit Simó, i jo mateix, sopàvem el dimarts passat, dia 4, a casa d’un vell amic de la televisió de Reus que fa 17 anys que viu a Tenerife.
—Amic de les seves èpoques a Televisió de Sabadell?
—Sí. Però ara el Joan Baldrich, com que viu allà, cobreix els temes d’emigració per les cadenes de TV peninsulars i a les 11 de la nit el van avisar d’un desembarcament controlat d’emigrants.
—Què vol dir «controlat»?
—Havien trobat el cayuco a alta mar i la patrulla de mar de la Guàrcia Civil el remolcava fins el Port de Los Cristianos on ja els esperava la Creu Roja. Quan arriben ja han menjat, begut, s’han escalfatuna mica.
—Qui va avisar al seu amic?
—Potser algun amic a la Creu Roja. No ho sé. Aquell servei d´acollida és molt gran. L’estat espanyol es gasta mil.lion d’euros en «pescar» cayucos.
—Què més va passar aquella nit?
—Quan érem allà, el Joan filmant i la Judit fent fotos, el Joan va tornar a rebre un missatge al mòbil… nou desembarcament, ara no controlat, a la Platja de Las Galletas.
—Hi vau anar?
—Sí perquè era al mateix municipi d’Arona, a 300 metres. Quan vam arribar ens vam trobar un espectacle dantesc.
—Què hi havia?
—Un cayuco tombat a la sorra damunt dos cadàvers i tota la platja plena de cossos arrosegant-se pel terra gemegant water please, water please.
—De quin país?
—Senegalesos francòfons i gambians anglòfons.
—Ni ambulàncies ni policia?
—No perquè eren tots a l’altra platja amb el primer cayuco. Allà només érem els periodistes i, lògicament, vam ser els primers en ajudar.
—Què va fer?
—Vaig córrer al cotxe a buscar la meva ampolla d’aigua i vaig donar de beure a tothom que podia. Aquells homes estaven... (pausa) mira (ensenya el braç) s’em posa la pell de gallina... estaven exhausts, rebentats, desfets.
—No podien caminar?
—Ni parlar, ni mirar. Portaven una setmana al mar.
—Sense provisions?
—Res. No portaven res. Ni una motxilla, ni una bossa, ni un mòbil, ni menjar: res! És massa gros, això.
—El veig impressionat.
—És que aquell espectacle era molt impactant. Estaven morts de fred, tremolaven i els vam començar a fer massatge a l’esquena, a les mans...
—Vostè?
—Jo i tots els periodistes que érem allà. Aquells homes eren morts en vida. Però què es pensen que trobaran aquí per arriscar la vida d’aquesta manera?
—Quan van venir les assistències?
—Bastant aviat i s’ha de dir que així com normalment mantenen als periodistes allunyats, aquest cop ens van deixar estar perquè havíem prestat els primers auxilis.
—Que va fer llavors?
—El que em deien els de la Creu Roja. Em vaig quedar amb dos d’ells. Els donava galetes de la Creu Roja, els despullava per vestir-los amb roba seca, els abrigava amb la manta. A un li vaig haver de tallar el vestit amb tisores per tréure-li.
—Ells no deien res?
—Estaven en estat de xoc. Un només patia pel seu germà, que era un dels morts i encara no ho savia: my brother, my brother.
—I l’altre?
—L’altre parlava en francès i només deia je ne veut pas mourir. I jo, com podia, li deia que tranquil, que no es moriria
—No és molta casualitat que arribin dos cayucos la mateixa nit?
—Van ser tres i no és casualitat. A Mauritània els agafa un carguer i n’arrosega tres o quatre fins al límit amb les aigues espanyoles on la corrent els porta a Canàries.
O a la mort
HADDOCH.CAT
Durant deu anys va dirigir aquella Televisió de Sabadell, una de les pioneres de Catalunya, que ell mateix va fundar.
Després es va passar al turisme d’aventura i organitzava creuers i xàrters personalitzats pel Mediterrani amb el seu veler de 14 metres, Llibertat.
Aviat, però, es va centrar en els viatges en tot terreny i, ara, cada any organitza un mínim de sis expedicions per rutes alternatives en 4x4, motos i quads al Magreb i Àfrica Central.
A la seva web, haddoch.cat, queda clar el seu sabadellisme.