Jan Sànchez: Mamma Mia
«El més important i difícil
és deixar-se anar»
11-12-2007

El sabadellenc Jan Sànchez Moix, 21, que estudia interpretació, cant i ball a les millors escoles de Barcelona i que va ser Joseph al Teatre del Sol, és membre del grup que interpreta cada dia el musical d’Abba, Mamma Mia, al Palau d’Esports de Barcelona.

Jan Sànchez: Mamma Mia
—Com es supera un càsting al musical de més èxit del món?
—En el meu cas a tota velocitat, en menys de 24 hores.
—Un miracle?
—El 8 d’octubre jo era a casa recuperant-me d’un esquinç al peu i em va trucar a casa el Daniel Anglès, que és el meu professor a Aules, i director resident a Mamma Mia.
—Allò de conèixer la persona adequada al moment adequat?
—Sí, però havia de passar les proves aquella mateixa tarda i a tota velocitat perquè necessitaven algú urgentment.
—I l’esquinç?
—Em vaig treure la bena, el vaig posar en aigua amb sal i vaig tenir sort que tots els equilibris eren sobre el peu bo.
—Quines proves vas passar?
—Em van fer cantar una cançó -jo vaig triar una del Joseph-, i fer una coreografia en solitari i en grup. Al final em diuen t’hem agafat, demà comences els assajos. Encara no ho he assimilat.
—Per que no et vas presentar al càsting oficial d’abans de l’estiu?
—Perquè estava segur que no m’agafarien. Era massa professional per mi.
—Doncs et vas ben equivocar.
—Així és.
—Després de Sant Vicenç i Teatre del Sol, què sorprèn en els primers assajos?
—El professionalisme. Tens un contracte, és la teva feina i assages vuit hores cada dia!
—I tu el nen, el principiant i acabat d’arribar.
—Costa molt, sí, però tothom em va ajudar, vaig anar agafant confiança i vaig aconseguir deixar-me anar. El més important, i més difícil, és deixar-se anar.
—Feu exactament el mateix que a Broadway, Londres i Berlin?
—Exactament. Coreografia, escenografia i vestuari són idèntics. Després de Barcelona, els directors van anar a muntar un altre Mamma Mia a Corea del Sud.
—Per què ha de ser en castellà?
—Per què el Mamma Mia de Barcelona va dirigit a públic de mitja Espanya.
—I el de Berlin a mig Europa i és en alemany.
—...i també perquè l’empresa Stage la porten des de Madrid, clar.
—Què has après?
—Que encara que hagis tingut un dia difícil, quant surts a escena ho has de donar absolutament tot.
—Cansa?
—Esgota. Aquesta setmana amb tants festius hem fet funció doble dijous, divendres i dissabte i ahir diumenge jo estava a casa rebentat. Espero anar-me acostumant.
—Què més has après?
—Visió perifèrica. Treballo amb quatre ulls perquè l’escenari és ple de gent i no puc xocar amb ningú.
—Què tal la Nina?
—Fantàstica. Tan ella com la Roser o la Muntsa són superprofessionals i a la vegada superpròximes. Tota l’estona t’ajuden.
—Hi ha darrera el teló tan bon rotllo com davant?
—Més i tot.
—Quanta gent invisible hi ha a cada funció?
—Entre músics, maquilladors, regidors, maquinistes i altres, més de 40. Ningú no es pot imaginar les autopistes que passen darrere l’escenari.
—Dígam-ho tu.
—Només per vestuari hi ha una sala gegant amb centenars de prendes. Ens canviem de roba a cada quadre, ho fem a tota velocitat i hi ha gent que ens ajuda a despullar-nos i vestir-nos sense deixar de córrer per allà darrera. La sincronització és brutal. I si hi ha ‘doblete’ pitjor.
—Per?
—Perquè t’han de rentar, assecar i planxar la roba suada per la funció de nit.
—Tu ets ‘ensemble’ i ‘cover’ de Chillie. Que vol dir tot això?
—Que formo part del cor i que substitueixo al Chillie. Potser demà perquè avui està lesionat.
—Quedar-se sense veu també és una lesió?
—L’escalfament de veu és obligatori i cada dia anem dues hores abans per fer-lo. Es passa de greus a aguts d’una manera molt perillosa. L’escalfament de cos, en canvi, no és obligatori, tot i que va molt bé.
—Per què Mamma Mia ha batut rècords històrics de venda anticipada a Barcelona?
—Perquè molts catalans ja l’havien anat a veure a Madrid. I Madrid ja és el tercer broadway mundial després de Nova York i Londres.
—I per la música?
—És clar. Tothom coneix Honey, honey, Super Trouper i Dancing Queen. I al final, a platea, tothom balla Waterloo.
—Per què no es fa, ni tan sols en el programa de mà, la més mínima referència a les dues noies d’Abba, Agnetha i Anni-Frid?
—No ho sé.
Chiquitita no llores más
FET A SABADELL
Als 8 anys es posava un cap-gros i sortia a la sarsuela Gigantes y Cabezudos. «Aquell aplaudiment final amb el cap-gros a la mà, la Faràndula plena i el focus als ulls, va ser un ‘subidón’ i em va fascinar tant que em va marcar».
El va marcar tant que dos anys després ingressava al C.P. Sant Vicenç i començava a actuar en moltes obres de la Creu Alta, musicals o no. De La passió a Dia i nit passant per Oliver Twist.
Fa un any el Teatre del Sol el triava per fer de Joseph a Joseph i l’abric multicolor.