Àngel Galobart, paleontòleg
«A Sabadell, la notícia d’aquest dinosaure momificat no ens ve de nou»
7-12-2007(Per Josep Ache)

E—La troballa d’un exemplar momificat, amb pell i muscles fòssils, d’un dinosaure de 12 metres de llarg, del gènere dels hadrosaures, hervívors de fa 67 milions d’anys, és una de les notícies de la setmana. Però a l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, la sorpresa es relativa. Almenys per l’especialista en dinosaures, el Dr. Àngel Galobart (46).

Àngel Galobart, paleontòleg
— La troballa del dinosaure momificat, la gran notícia paleontològica de l’any, us ha vingut de nou?
— La notícia, gens.
— És que hi heu tingut a veure?
— Bé. El paleontòleg que l’estudia, Paul Manning de la Universitat de Manchester, ens en va ensenyar un tros de pell, ara fa dos anys.
— Per quina raó?
— Estava col.laborant amb nosaltres, amb l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, en la digitalització de les petjades de dinosaure dels jaciments de Fumanya, aquí al Pirineu, que ho portem nosaltres.
— I què us en va dir?
— Una mica fent broma. Veiam si endevineu que és això?. I, és clar, pell de dinosaure. D’on l’has tret? Ens va explicar el que llavors en sabia, que no és el que ha sortit ara. Just començaven a posar-s’hi.
– O és que no ho volia explicar?
– No, que va. Llavors pensaven que era un Tiranosaure. Només veien una part de la natja del dinosaure que emergia del sediment. Van veure que era molt important, però no veien tota la bèstia.
– Potser, per entendre-ho millor, convidria explicar abans què és un dinosaure momificat.
– D’entrada, una troballa excepcional. Només n’hi ha notícia de cinc mòmies, en tota la història, de les quals tres es van fer malbé, perquè a l’època no es podia conservar.
— De tres a cinc en van dos. Quin és l’altre?
L’altra seria el Leonardo, trobat fa vint anys també als Estats Units, però que va quedar com assecat, en fossilitzar-se. Pell i ossos. I aquest, pel que sembla, manté les dimensions que tenia en vida.
— Això el fa tan important?
— Sí, perquè a més sembla que conserva els teixits tous, els muscles i els tendons, la forma dels quals els paleontòlegs sempre hem hagut de deduir a partir dels ossos. Però que no vèiem. I, en aquest cas, sembla que es pot veure.
— Es correspon, amb el que s’havia deduït?
— Sembla que no del tot. Haig de dir que, d’aquesta troballa, encara no n’hi ha cap publicació científica. Només el que n’està sortint als diaris. Del que he llegit, insisteixo, entenc que Paul Manning planteja que els dinosaures, o almenys alguns d’ells, eren en un vint-i-cinc per cent més grans que el que reconstruïem fins ara a partir dels ossos?
— Es perquè tenien més massa muscular?
— Fins i tot en longituds totals. Perquè entre os i os hi havia més distància, més teixits cartilaginosos, i per tant més velocitat i més potència.
— Però, per veure-ho, s’haurà hagut de fer com una dissecció, d’aquesta mòmia.
— Ve a ser això, el que acaben de fer. Han agafat un gran bloc de pedra, l’han dut a unes instal.lacions de la Boeing, amb uns aparells de la NASA l’han escanejat, i National Geographic n’ha fet el gran reportatge, que estrenarà la setmana que ve. D’aquí ha vingut la notícia als diaris. És una mica la propaganda del reportatge.
— Com és que ho estudia un paleontòleg de la Universitat de Machester, i no d’una americana?
— Perquè, com diuen a les pel.lícules, Amèrica és un país lliure. Si es troba el que sigui, d’entrada és del propietari del terreny.
— I Manning s’ha adelantat als seus col.legues nordamericans?
— Qui primer ho va trobar va ser un noi d’allà. Manning va ser dels primers de saber-ho, i finalment ha estat qui millor es va entendre amb els propietaris.
— Manning i el National Geogra-phic, és clar, que és qui paga la recerca.
— I la Boeing, i segurament més patrocinadors. La paleontologia cada cop és més això: Els fòssils, els paleontòlegs i el màrketing.
— I el màrketing son els medis de comunicació. El valor científic coincideix amb el mediàtic?
— No sempre. Un exemple escandalós es va produir fa uns anys.Per una milionada, uns xinesos van encolomar un frau al National Geographic, una au a la que li van dir archeoraptor. Un cop publicat es va veure que havien enganxat fòssils de cinc aus diferents.
— D’hadrosaures, el gènere d’aquest dinosaure momificat, també en trobeu a Catalunya.
— De les espècies d’aquí, que son diferents a les d’allà tot i ser del mateix gènere. Però son semblants i de la mateixa antiguitat, sobre els 65 milions d’anys.
— Llavors, aquí també podria aparèixer una mòmia?
— És molt més difícil. Amèrica és més gran i Catalunya és més petita. Hi ha menys probabilitats.
Amèrica és un gran país, que diuen a les pel.lícules.
EN XARXA
P aul Mànnig, el descobridor del dinosaure momíficat, és ara una celebritat mediàtica i passarà a la història de la ciència. Ha descobert com eren realment els dinosaures. Però, per Àngel Galobart, no deixa de ser un col.lega i un amic.
No té res d’estrany. Precisament en els dinosaures i en els homínids, els dos temes estrella de la paleontologia, l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont està en primera línia internacional. I, com diu Àngel Galobart, «els paleontòlegs cada cop estem més en xarxa, ens creuem correus i consultem dades».