Marta Puigantell, estrella Michelin
«Avui tota la cuina ens fa olor a tòfona»
6-12-2007

La filla de Ca’l Macià de Matadepera, la botiga «corteinglés» del poble, Marta Puigantell Busqueta, 32, casada amb el cuiner Oriol Rovira del restaurant de Sagàs (Berguedà), Els Casals, també ha rebut una estrella Michelin

Marta Puigantell, estrella Michelin
—Què us ha vist la Guia Michelin?
—El que ens veu tothom i ens distingeix: quasi tot el producte que arriba a taula es producte nostre o d’algun veí pagès.
—Teniu horta?
—Els meus tres cunyats conreen una hectàrea llarga d’horta. Són fills i néts de pagesos, i els encanta la terra.
—D’allà venen els enciams i els tomàquets que serviu a Els Casals?
—Tota la hortalissa que servim és nostre i acabada de collir. A l’estiu potser tenim cent varietats diferents. Només a l’època, clar.
—Ara sempre és l’època de tot.
—A casa nostra no. Cada època té el seu producte. Els clients que han vingut a l’estiu, quan tornen a l’hivern no se’n saben avenir de com ha canviat la carta. Tot és diferent.
—Què toca ara?
—Caça i tòfona. Avui ens han portat les primeres tòfones.
—Diuen que sou especialistes en tòfona.
—Tenim la sort de tenir tofoners molt a prop. I és clar, si pots collir una tòfona madura i menjar-la de seguida... Avui tota la cuina ens fa una olor a tòfona!
—Fa bona olor la tòfona?
—Mmm... de la tòfona tot és bo. La tires ratllada damunt un ou ferrat amb puré de patata i està boníssim.
—L’exquisida tòfona amb un vulgar ou ferrat?
—La tòfona la pots fer de mil maneres... Em perdones un moment? (una noia li consulta alguna cosa).
—Què volia?
—És que avui ens venen els primers hostes del Pont de la Puríssima i hem de tenir les habitacions arreglades.
—I a sobre sou casa rural.
—Bé, és un hotel molt petitonet. Només nou habitacions.
—Però quina és exactament la seva feina: hostalera, administradora de cuina, maître de sala?
—De tot noi. Aquí tothom fa una mica de tot.
—Qui és tothom?
—L’Oriol i jo vivim a la masoveria amb els nens. Però els tres cunyats viuen a la casa pairal i entre tots ens ajudem.
—Per exemple?
—Doncs mira, aquest dilluns que nosaltres no treballàvem els vam ajudar a ells a fer embotits. Altres dies ens ajuden ells a nosaltres.
—Embotits del vostres porcs?
—Sí. Fem la cria completa del porc des que neix fins que mor. Neixen de les nostres mares, mengen pinso fet a casa, l’engreixem nosaltres i fem nosaltres l’embotit.
—Més bestiar.
—Vedella, gallines, periquites, pulardes...
—Què és una pularda?
—Com un capó, però amb gallina. Li treus els ovaris perquè no pongui ous. Hem fet moltes proves durant anys i al final n’hem aprés.
—I una periquita?
—El contrari: aquelles gallines petitones que ho ponen tot.
—Tot de casa, vaja.
—Quasi: la mel és del veí i la llet d’un ramader amic. I xais, ànecs i conills també són de pagesos de confiança.
—Controleu la cria?
—Sabem, per exemple, que els xais surten cada dia a pasturar amb la seva mare.
—Per què acaba al Berguedà una noia de Matadepera?
—Perquè estudiant cuina i pastisseria vaig conèixer a l’Oriol i...
—...i va sorgir l’amor?
—A la primera no, eh? (riu). Al principi no ens fèiem ni cas. Va ser una cosa molt lenta. Un bon dia et tornes a trobar i...
—Podríeu viure i treballar a Mata-depera.
—Quan la masoveria es va cremar completament amb aquells focs de 1994, l’Oriol i jo ens vam embolicar la manta al cap i, amb tota la família, vam decidir arreglar-la. Més xulos que la una (riu).
—Esperàveu l’estrella?
—No, perquè això no es demana. Un dia ve un senyor que, després de dinar et diu que és de la Michelin, et passa un formulari i et diu que vindran altres inspectors d’incògnit.
—Ho vau celebrar?
—I tant. Vam fer una festassa amb els treballadors i amb tota la gent del poble. Era Festa Major i vam aprofitar
—Com es compagina la Michelin amb tanta feina no gastronòmica?
—Només es pot fer tenint al darrera tota una família de pagesos.
—I la qualitat extrema que requereix una estrella?
—Això surt de posar-hi moltes, ganes, molt de carinyo i molta il·lusió.
—Quants sou a la cuina?
—Només cinc. No cal mes. La michelin no demana més gent.
—Li agrada aquesta vida?
—Jo aquí estic superbé. Treballo com faria a tot arreu, però amb qualitat de vida.
—Millor que a Matadepera?
—M’encanta Sant Llorenç, però Matadepera... cada dia és menys poble.
Massa terrassenc
COL·LEGI RURAL
Té tres fills de 1, 2 i 4 anys i ella esta encantada de que tinguin tant camp per córrer i tanta tranquil·litat i seguretat.
De poble com és («jo no sóc de Terrassa ni de Sabadell, sóc de Matadepera de tota la vida», diu amb orgull), li encanta que els seus fills visquin ara en un poble com Sagàs, de només 120 habitants i que vagin a una petita escola rural amb només 30 alumnes a tots els cursos.
«Aquí als nens no els hi falta de res», diu.