Montse Mestres: professora de bridge
«El bridge a l’escola és molt més formatiu que els escacs»
23-11-2007

ELa professora de bridge al Cercle Sabadellès (93-721 51 54), la barcelonina resident a Cerdanyola, Montse Mestres Rodríguez, 58, va ser subcampiona d’Europa de Bridge l’any 2005.

Montse Mestres: professora de bridge
—A Sabadell es juga a bridge?
—Molt poc. Jo dóno classes dimarts i dijous a la tarda al Cercle Sabadellès. Són obertes a tothom que s’hi vulgui apuntar.
—Quants alumnes té?
—Una quinzena. A Terrassa es juga molt més. Allà tots els clubs esportius tenen la seva secció de bridge: l’Atlètic, el Terrassa, l’Egara...
—I a Barcelona?
—Igual: El Polo, el Turó i gimnasos com l’Iradier o el Arsenal.
—Sempre lligat a l’esport?
—És que el bridge és un esport. Mira aquesta revista (en porta moltes i totes de bridge). El Samaranch diu «El bridge és un esport».
—Si és un esport perquè no està considerat com a tal?
—Perquè a Espanya els altres esports no en volen un altre que els retalli els pressupostos. Però fins i tot a Turquia, els jugadors internacionals cobren dietes de 100 euros al dia.
—I a Europa?
—A França hi ha una universitat de bridge. I els professors cotitzen a Hisenda.
—És un joc per senyores?
—Jo vull treure aquesta imatge tan tòpica. A una escola de Premià de Mar formen nens al bridge des dels 4 anys. Els disfressen de cartes i tot (riu). I a altres escoles és assignatura optativa als 14 anys.
—Té valors pedagògics?
—És molt més formatiu que els escacs. Als escacs, en ser un joc individual, el jugador, s’ensuperbeix.
—Jugar per parelles elimina aquest perill?
—Exacte, fa que ningú sigui més bo que l’altre. I en campionats juguen equips de dues parelles. O sia que el protagonisme encara queda més diluït.
—És un exercici mental dur?
—Els metges el recomanen per aturar malalties degeneratives del cervell.
—La gent gran ja no en pot aprendre?
—I tant que sí! Els meus i meves alumnes quasi tots són de certa edat. I són els que més disfruten perquè tenen moltes hores per dedicar-hi.
—Però els joves ho tenne més fàcil.
—No. Quan jo dono classes a la universitat m’espanta veure la poca memòria i capacitat de càlcul que tenen els joves. A la gent gran ens van ensenyar de petits.
—S’ha de ser de ciències?
—Tampoc. Hi ha molts més jugadors de bridge entre metges i advocats que entre enginyers o arquitectes.
—Però has de fer números tota l’estona.
—Això sí. Comptar, comptar i tornar a comptar. Molta gent s’adona de les seves deficiències en càlcul i memòria quan comença a jugar el bridge.
—No m’ho posa fàcil.
—Això ho fa més divertit perquè l’agilitat de càlcul es recupera de seguida. I, lògicament, hi ha nivells. Cadascú té el seu.
—S’ha de ser inteligent?
—No. Conec gent inteligentíssima que en el bridge no han passat mai de la mediocritat.
—Es pot ser professional?
—Jo en sóc.
—Com?
—Sóc professora, vaig a campionats, faig d’àrbitre, dono classes a la Facultat d’Exactes de la UAB... I quan tinc un moment lliure jugo al bridge per internet.
—Quina falera! Tant enganxa?
—No enganxa, això és un altre mite. Ningú deixa la feina o la família per culpa del bridge.
—Però apassiona.
—Això sí. Desconnecta totalment de qualsevol problema.
—Allò que diferència el bridge de qualsevol altre joc de cartes és la famosa subhasta?
—Probablement. És la part més particular. Abans de començar a tirar cartes i fer «baces» et compromets en veu alta a guanyar tantes partides. Si l’encertes, premi.
—Amb una mecànica ben particular.
—Hi ha un diàleg en paraules clau en el que intervé tothom.
—Vostè juga sempre amb la mateixa parella?
—No. Però jugo molt amb una noia de Madrid amb la que ens entenem molt bé.
—Si és de Madrid com us entreneu?
—Per internet. Quedem a una hora, ens connectem al Bridge Base Online (www.bridgebase.com) i juguem contra altres parelles que poden ser de la Índia, d’Estats Units o de Nova Zelanda.
—Però per internet no es el mateix... O sí?
—Està molt bé perquè hi ha sales per jugar i sales per entrenar. Jo fins i tot dóno classes per internet. Ens fiquem a una sala virtual, la meva alumna em va donant mans i jo li vaig explicant.
—Però, repeteixo, no deu ser el mateix que jugar en viu.
—Evidentment. El bonic del bridge és jugar presencialment, amb els contraris allà davant i veure com es posen nerviosos (riu).
Crear ponts
BOTIFARRA ANGLESA
Tothom n’apren, tinguin 30 o 80 anys. Però conèixer les cartes ajuda. Un que no conegui els quatre pals, trèbol, piques, cors i carrós, i no sàpiga el que és una figura ho té més difícil, però també n’acaba aprenent»
Montse Mestres, però destaca un tipus d´alumne com especialment avantatjat, el jugador de botifarra.
«Els que saben jugar a la botifarra tenen molt de guanyat»