Salvador Marcè, bufador de vidre
«Bufar i fer ampolles

és molt difícil»

20-11-2007

EEl seu avi i el seu pare ja bufaven vidre, però la seva filla no en vol saber res. A Catalunya encara queden uns 30 bufadors, però l’ofici va directe a l’extinció.
Salvador Marcè Romero, 46, (vitromarce@yahoo.es) va fer una exhibició diumenge a la inauguració de la nova seu de l’empresa de reciclatge J. Sánchez Recuperaciones, al Pla de la Bruguera de Castellar del Vallès.

Salvador Marcè, bufador de vidre
—Això és bufar i fer ampolles, diuen d’una cosa molt fàcil de fer.
—De fàcil no en te res. Bufar i fer ampolles es molt difícil.
—Li molesta la dita?
—No gens. És una metàfora. Ho sento a dir molt quan vaig a fires. Avui mateix ho he sentit aquí a Castellar.
—Què respon?
—Res. Però els podria dir que seguessin al meu costat i bufessin una estona (riu). I veurien si és tan fàcil.
—Què és el vidre?
—Sorra. El vidre és sorra treballada a 2.000 graus.
—Sorra i prou?
—Sorra i sílice. El van descobrir els fenicis després de fer fogueres a la platja.
—Se’ls hi feia vidre espontàniament?
—Per casualitat, sí. Quan es llevaven l’endemà, descobrien entre les cendres un material dur que, fonent-lo amb altres metalls esdevenia transparent.
—D’això es viu?
—Jo en visc. Sóc autònom.
—Fent barquets i porrons?
—La part artística és important i moltes botigues d’objectes de regal em compren aquestes peces. Però també faig aparells de laboratori.
—Tubs d’assaig?
—Els tubs d’assaig són tan fàcils que ja es fan a màquina, però hi ha moltes feines de laboratori que s’han de fer manualment.
—Vol dir bucalment?
—Diguem que necessiten la intervenció de l’home.
—No comprenc que els pulmons humans siguin tan imprescindibles.
—Doncs ho són. Cap màquina sap soldar vidres tan delicats i amb tanta precisió com un home. Només un bufador pot soldar, per exemple, una boca trencada d’un matrau.
—Feines delicades, vaja.
—Molt delicades. A molts estudiants se’ls trenca un peu de proveta, un serpentí, un refrigerant, una pipeta... doncs tot això ho arreglo jo. Bufant.
—Només reparacions?
-—També faig sèries petites d’aparells que no surt a compte encarregar a la indústria.
—I es viu bé?
—Ara ja no. La generació del meu pare sí que es guanyaven molt bé la vida. Força millor que el meu avi i tot. Però ara tot això ja va de capa caiguda.
—No li ha ensenyat l’ofici al seu fill?
—Només tinc una filla de 16 anys i vol ser advocada. Del vidre no en vol saber res i fa bé.
—No té aprenents?
—Nooo! Jo vaig ser aprenent del meu pare i ell del meu avi. Però ara cap bufador pot perdre el temps ensenyant a un altre persona.
—Segur que és una pèrdua de temps?
—I tant. Al cap de dos anys marxaria amb la meva cartera de clients i el meu catàleg de figures.
—Qui són els millors bufadors del món?
—Els txecs. Per això les millors cristalleries del món són les de Bohèmia.
—Els de Murano només tenen la fama?
—És un mercat totalment dedicat al turisme.
—No són bons?
—Sí, però és un altre tècnica. Tenen la canya més llarga, treballen al costat del forn. És molt diferent. Exhibicions turístiques com la de Gibraltar i altres llocs.
—Com el Poble Espanyol de Barcelona?
—Aquell ja no hi és, pobre. L’han tret.
—En el vidre artístic tot ha de ser souvenirs, vaixells, porrons i flors o es pot fer alguna cosa més moderna?
—Es pot fer escultura. Jo havia fet figures humanes de dos pams d’alçada. Però porta molt feina i és tan fràgil que no surt a compte.
—Tampoc els grans artistes s’hi dediquen?
—No. Ni Miró, ni Tàpies ni Barceló... és que el vidre no és gens fàcil de treballar. Els espanta.
—Com es posa un barco dins una ampolla?
—Pel cul. L’obres pel darrera i després tornes a soldes el cul de l’ampolla.
—Lesions més freqüents?
—Et talles una mica els dits, et cremes les mans... Res greu.
—Tòxic?
—No perquè no treballes amb cap gas. Només amb oxígen. No sé de ningú que mai li hagi passat res.
—Hi ha museus?
—Uns quants. A Vimbodí a la Conca de Barberà, a Gordiola a Mallorca...
—Això s’acaba?
—Totalment. Te els dies comptats. Si ningú ho salva...
Missatge a una ampolla
OFICI DE DONES
No sap explicar per què aquesta feina ha acabat en mans, i llavis, dels homes.
«En principi aquesta era una feina de dones. Hi ha gravats que ho demostren. A Catalunya concretament, cap allà el 1800, tots els tallers de vidre tenien dones bufadores», diu Salvador Marcè.
I afegeix: «No sé si perquè era una feina menys qualificada o perquè s’apreciava la seva finor a les mans i tenien més gust i més precisió en la feina».