Ramon Martínez: gos de 24 anys
«Viu tant perquè li donem cuixes de pollastre dos cops al dia»
8-11-2007

Ramon Martínez Queralt, 64, no té cap dubte. El seu terrier australià, Negrito, acaba de complir 25 anys de vida. Recorda perfectament quan el va comprar el seu pare.
Avui el Negrito viu amb la companya del seu pare, ja mort, Ana Pedro Guinjoan, també ben longeva, 91. L’entrevista és a casa d’ella, al carrer Batllevell, amb el gos escarxofat a l’estufa.

Ramon Martínez: gos de 24 anys
—Quan el vau comprar?
—Ho recordo perfectament perquè va ser el mateix any que va morir la meva mare: el 1983.
—Llavors són 24 anys i no 25.
—No. Són 25 perquè quan el meu pare el va comprar ja no era cap cadell. Ja corria molt. Almenys tenia sis mesos.
—Es pot preguntar al venedor.
—Ja no hi és. El vam comprar a un criador de Sant Vicenç dels Horts. I en vam pagar 30.000 pessetes, eh? Una fortuna!
—24 anys segurs?
—Això seguríssim. Posi 24 i mig si vol. Però jo dic que 25 també. I amb la vida que ha passat té mèrit, eh?
—Una vida molt ‘gossa’?
—Quan només feia un mes que el teníem, ja va rebre una mossegada molt forta d’un bòxer. Li va desfer tota la mandíbula.
—Com el vau curar?
—Vam córrer de seguida al Miquel, aquest veterinari de la Via Aurèlia. El va operar i li va posar uns ferros perquè no li pengés tota la barra.
—Potser aquest veterinari té documents que acreditin l’edat del Negrito.
—L’he buscat precisament per veure si tenia papers, però ja és a Barcelona i no em saben dir on.
—I la fitxa?
—Diuen que les llencen. Un altre veterinari que el visitava era el Cabané, però ara ja no s’hi dedica. Fa revistes. Miri (em passa una foto ben emmarcada de sobre la calaixera).
—Què és això?
—El Negrito d’aquella època. Veu com treu la llengua? Es perquè portava els ferros.
—Per què és diu Negrito?
—Perquè l’antic gos del meu pare, que per cert ja va viure 17 anys, també es deia Negrito i erta igual que aquest.
—Disset anys Déu n’hi do. Què els hi feu als gossos que us duren tant?
—Vol que li digui jo? (pren la paraula la senyora Anita, com li diu el Miquel).
—Sí, sisplau.
—Sempre ha fet vida de cuixes de pollastre. Com que d’aquella feta va perdre els ullals i tenia aquest defecte a la mandíbula...
—...què?
—Doncs que no podia rossegar ossos i sempre li he desossat la cuixa i trinxat ben trinxadeta.
—Viu com un rei, vaja.
—I alguna vegada al matí li dono pernil dolç.
—De luxe.
—Veu que en prenc jo, em borda como dient mira tu que be que menges. I és clar, li en dono, oi? ‘Bueno’, ara ja ni em borda pobret. Però li dono igualment.
—Mai ha menjat pinso?
—Mai. Ni arròs, ni arròs a la cassola, ni llet Només quatre cuixes cada dia. Dues al migdia i dues al vespre. Sense ossos ni pell, que també li trec. Ah! I també li agrada el conill
—Sempre ha menjat tan be?
—Sempre. Quan vivia el seu amo, el pare del Miquel, també li donava quatre cuixes al dia sense ossos ni pell. I algun fetget i tot. Ui! Tenia una paciència amb aquest gos... I la pastilla, clar.
—No gasta salut?
—Té artrosis. I càncer en un testicle. Però no li fa nosa.
—Un càncer normalment en fa de nosa.
—En els gossos no. El veterinari que tenim ara, aquest de la Creu Alta, ens diu que és normal en tots els gossos grandets.
—No ha perdut vista?
—Quasi tota. No hi veu. Potser una ombra.
—Ha tingut fills?
—Qui?
—Ell.
—No. No ha anat mai amb cap gossa.
—Surt al carrer?
—Cada dia i lligat. Anem a poc a poc oi? Només per la vorera de casa.
—Qui es cansa abans?
—Tots dos (riu). Ell també de seguida te ganes d’entrar. Però aquesta setmana tinc un dolor que no em puc ni ajupir a recollir les seves feines.
—Qui el treu?
—Ningú. Quan jo m’estiro en aquesta ‘bagarra’, ell em mossega sense dents a la mà perquè sortim a passejar. Però jo li dic noi, avui no sortim.
—I on fa les feines?
—No ha vist tots aquests papers de diari al passadís?
—Sí i també els he olorat.
—Doncs són perquè ell faci pipi a casa. Però això sí que ho té: és marrà. M’ha fet malbé tot el mosaic. Ja ho pot ben posar això al diari: és un marrà!
—Qui ha encomanat a qui la longevitat?
—No ho sé però jo aquest 4 de gener en faré 92. Si arribo, que no sé si hi arribaré.
A que sí!


RAR, PERÒ POSSIBLE
Els veterinaris consultats per aquest diari no neguen la possibilitat de que un gos visqui 25 anys.
«A l’estranger hi ha casos documentats, tot i que molt excepcionals, de fins i tot 29 i 31 anys. Però a Espanya demostrar-ho és molt difícil perquè fa 25 anys es feien pocs papers per gossos», ens han dit.
El Negrito, doncs, no és candidat al record Guiness, però és creïble. Rar, però possible.