Esteve Martínez, l’escàndol del Premio Viaje al Párnaso
«La cultura de la subvenció
està ofegant la poesia»
7-11-2007

JOSEP ACHE.-

El poeta sabadelenc Esteve Martínez, junt amb Santiago Trancón i Javier García, els tres finalistes del II Premio de Poesía Viaje al Párnaso dotat amb 18.000 euros i atorgat el passat 2 de novembre, s’han plantat contra l’organització, l’ajuntament de Valdepeñas (Ciudad Real), i el guanyador, Luis Antonio de Villena.

Un escàndol, que tanmateix no ha trascendit a la premsa nacional. Esteve Martínez (45), que l’està vivint més com a víctima que com a protagonista, no n’arriba a esgotar els detalls.

Esteve Martínez, l’escàndol del Premio Viaje al Párnaso
— Quan els hi comença a semblar que el concurs és un frau?
— En el mateix moment que Luis Antonio de Villena és proclamat guanyador i, sobretot, quan es va posar a parlar de la seva obra.
— Què va dir?
— Quan diuen que ha guanyat el premi amb Voces lunas, el títol amb què s’havia presentat, ell mateix diu immediatament que l’obra, en realitat, es titula La prosa del mundo. Vam trobar estranya tanta pressa a dir-ho.
— I on és la gravetat del cas?
— Per internet vam veure que ha publicat un llibre prou extens, a la Rioja, que es titula precisament La prosa del mundo. Hi diu que és l’avenç d’una obra en preparació.
— Llavors?
— És evident que ha incomplert les bases del premi, on s’estableix que només hi poden concòrrer obres inèdites. Però això potser tampoc no és el més lleig.
— Abans que m’expliqui aquestes altres «lletjors». Què fan vostès, els finalistes?
— Hem demanat que es custodïi l’original presentat per Luis Antonio de Villena i, si es confirma que no és inèdit, es doni el premi a Santiago Trancón.
— Els hi han fet cas?
— L’alcalde de Valdepeñas, que casualment almenys coneix i se saluda de fa anys amb Luis Antonio de Villena, diu que jurat és inapel·lable. Però aquí no discutim el veredicte, sino que apel.lem al compliment de les bases.
— I hi ha coses més lletges,?
— L’any passat, Luis Antonio de Villena va formar part del jurat d’aquest premi, i en va ser el portaveu. I l’any que ve hi tornarà, segurament, perquè es veu que volen que sigui fixe. Casualment, aquest any no en formava part. Poden estar tan en el seu dret com vulguin, que crec que no ho estan. Però no és ètic. I dit sigui sense discutir els mèrits literaris de Luis Antonio de Villena
— Vostè està indignat, és clar
— Una cosa és saber que aquestes coses passen, en la literatura en general i en la poesia en particular. Que hi ha un mercadeig i una certa poca vergonya. I una altra ser-hi en viu i en directe, i que a més t’ho refreguin per la cara. Emprenya, sí.
— Què hi havia en joc, a més dels 18.000 euros del premi?
— Els premis de poesia, deixem-nos d’històries, ja no tenen com a funció descobrir nous autors ni prestigiar una obra. Son un negoci i una certa forma de pagar favors diguem-ne polítics, de donar-se prestigis, dels polítics que hi fan caure els diners públics, de l’editorial que els publica, dels mateixos autors i jurats... Un negoci.
— Qui fa el negoci?
— En principi, qui ha acaparat el que els premis de poesia tenen de negoci sería l’editorial Visor, el senyor Juan Visor. Ell publica pràcticament tots els premis que es consideren de prestigi, i tots els té coberts econòmicament amb el que aporten les institucions organitzadores. Sense cap risc.
— Veiam. Villena és un dels grans poetes espanyols actuals, i els tres finalistes no son pas desconeguts. Per presitigi no quedarà.
— Bé. Hi ha un cercle tancat, on sembla que només poden entrar uns quants: els qui publiquen a Visor o a Hipeirón. Els altres no som visibles.
-— Santiago Trancón és un escriptor reconegut, amb molts anys de trajectòria. No és visible, diu?
— Com a dramaturg i com a assagista, però com a poeta no. No està en aquesta roda dels premis amb dotacions importants: El Loewe, el Ciudad de Melilla, aquest d’El viaje al Párnaso... Una roda on es passa de guanyador a jurat, i tots plegats son molt pocs. Potser perque el pastís a repartir tampoc no dóna per molt.
— Qui es mou no surt a la foto?
— És clar. Qui no hi està d’acord, qui no es presta a l’intercanvi de favors, es queda fora. Invisible.
—Només de finalista i mai de guanyador.
— I no només perquè sigui el nostre cas i el de tants d’altres. És un fet més greu.
— Es constata, amb tot plegat, que es llegeix poca poesia. És aquest, el problema de fons?
— Es posible que no es llegeixi. Però el gran problema, ara, és aquesta cultura de la subvenció.
— Les obres en sí hi prenen un paper molt secundari. Els guanyadors d’aquests premis solen estar vinculats a les editorials. Hi primen altres jocs d’interessos
El diner i el poder, per damunt de l’art. Res de poesia.
TRAJECTÒRIA SÒLIDA
Esteve Martínez va guanyar el Premio Juan Ramon Jiménez el 1999, amb Palabras indefensas. Junt amb l’Adonais, és un dels pocs de ressó fora del circuït editorial, i dels més atents a autors novells. Ha publicat els reculls Los roces de las sombras (1999), Los frutos tardíos (2001), Penúltimos poemas últimos (Premio Julio Tovar, 2003) i Paisajes de luces (2006). Ha quedat finalista als premis Ciudad de Melilla, Loewe i Sant Juan de la Cruz amb Las luces nómadas, inèdit. I ara ha quedat també finalista al Viaje al Párnaso, amb Manual de arrítimias. És professor de Llengua i Literatura al Pau Vila, d’on va ser alumne.
ds