José Galmes: incendis a Califòrnia
«Ens han evacuat de tres cases»
27-10-2007

La seva casa a San Diego (Califòrnia) ha estat la única que no s’ha cremat en tot el barri de Rancho Bernardo, on viu des de fa sis mesos. Poseu «CNN Galmes» al Google i ho veureu.
L’antic veí de Mirasol, José Galmes Ortiz, 42, que treballava a la Hewlett Packard de Sant Cugat i ara ho fa a la de Califòrnia, encara està buscant la raó del miracle des de l’apartament d’un amic català en el què s’ha refugiat amb la seva dona Carolina Altafulla i quatre nens. Bombers i policia encara no els deixen tornar a casa.

José Galmes: incendis a Califòrnia
—Què va passar diumenge?
—Què vèiem les flames a uns 30 quilòmetres. Eren tan lluny que cap a les 12 ja vam dir als nens que anessin a dormir.
—Van obeir?
—Estaven nerviosos i no podien dormir. A les 4’30 vam sentir molt rebombori al barri, ens vam llevar i vam veure el foc allà mateix, a només 10 metres.
—Us vau espantar?
—Sí perquè l’incendi era a just a l’altre costat del carrer i ens plovien les espurnes al damunt.
—No hi havia bombers?
—Sí i ens van dir que no patíssim perquè el vent havia canviat cap el Sud i que ens podíem quedar a casa.
—No gaire tranquils, suposo.
—Home, si ho diuen els bombers... Però als 10 minuts ja tornaven a venir. Ens van dir que el vent havia tornat a girar i que marxéssim corrents d’allà.
—En pijama?
—Amb el que fos. La petita plorava i no volia marxar, però vam agafar l’imprescindible i ens vam ficar tots al cotxe.
—Què és, en uns moments així «l’imprescindible«?
—Els dos ordinadors portàtils, el de la meva dona i el meu, i una caixa de ferro on tenim passaports, permisos de residència i de treball, partides de naixement i altres documents.
—Sou emigrants, clar.
—Clar. I als Estats Units, per un estranger els papers són el més important.
—I els nens?
—Les motxilles del cole. Pensàvem que a l’endemà ja anirien a escola.
—On vau anar?
—A casa del Lluís, un amic català que també treballa a la divisió de San Diego de la Hewlett Packard. Però a les 8 del matí també ens van desallotjar d’allà.
—Ja és mala sort.
—Espera, espera. Que d’allà vam anar tots a casa del Cèsar, una altre amic d’HP que també es català. Però a la tarda també ens van evacuar d’allà!
—Si a cada evacuació us anàveu acumulant, ja deuríeu ser uns quants.
—No perquè a partir d’aquí ens vam disgregar. Jo amb la meva família vam anar a casa del Josep Maria, un altre català d’HP, on estem vivint des de fa cinc dies.
—Però quants catalans hi ha a l’HP de San Diego?
—Potser una vintena. I tots som molt amics.
—Té una casa gran el Josep M.?
—No. És un apartament, però aquests dies ell viu sol perquè la seva dona és a Barcelona.
—Com us hi heu entaforat sis persones?
—Molt bé. Nosaltres a un llit de matrimoni, dos nens a una habitació i els altres dos al terra amb matalassos. Però sobretot estem tranquils, perquè al downtown de San Diego el foc no hi pot arribar.
—Com segueix la història?
—La nostra preocupació era saber com estava casa nostra perquè és de lloguer, però no teníem assegurat el contingut.
—I?
—Vam buscar a les webs de cases cremades, però del nostre carrer, Aguamiel Road, no en deia res. Al final vam agafar el cotxe per veure-la des de l’autopista i ens vam quedar parats.
—Estava intacta?
—Totalment intacta. La vèiem des del voral i no ens ho podíem creure. Totes les cases del voltant reduïdes a cendres menys la nostra que estava sencera.
—Raons del miracle?
—Tenim vàries teories: 1-és la única teulada de teules i no de fusta, 2-no tenim arbres grans al jardí del darrera i 3-com que al marxar vam deixar la porta oberta, els bombers s’hi van fer forts i la van salvar. Però el foc va arribar al jardí perquè els mobles de teca estaven cremats.
—Vau entrar?
—Tot el barri està acordonat, però un policia ens va dir que només ens deixaria colar si anàvem amb periodistes. De seguida vam trobar un noi de la CNN que ens ha fet tot un reportatge.
—Vau entrar a casa amb ell?
—Sí i estava tot igual. Ho hem salvat tot. Però han tallat llum i aigua i no podem tornar. A més tota la resta del barri és en runes.
—Vau aprofitar per recollir bens personals?
—I tant, les coses més importants: el pelutx de la nena, un llibre de mates i la guitarra del nen (riu).
—Quina vida esteu fent?
—Els nens tampoc van a cole perquè totes les escoles de Califòrnia són tancades. Estem tot el dia junts, dinem i sopem a fora i esperem.
—Fins quan?
—Em sembla que fins d’aquí a una setmana més no ens deixaran tornar a casa. De moment vivim en la incertesa més absoluta.
—Sempre ha tingut tanta sort?
—Sí, sóc un home de sort.
La sort és dels audaços
UNA ALTRA COSA
A vegades no ens expliquem perquè els americans donen la seva vida per la feina. No és només perquè tinguin accions. És que les empreses, allà, són una altra cosa.
«L’endemà de l’evacuació ja ens trucava la noia de recursos humans de Hewlett Packard per dir-nos que sobretot no anéssim a treballar i demanar-nos què necessitàvem. Ens va oferir fins i tot pagar-nos un hotel. Tenen reserves econòmiques per aquests casos. Ja portem cinc dies sense treballar».