Núria Barderi: Nens d’Ucraïna
«Tenir a casa un nen d’Ucraïna
et canvia la vida
10-10-2007

L’entitat Ajuda als Nens d’Ucraïna, TANU, (www.tanu.terrassa.net) està buscant desesperadament dotze famílies de Sabadell que vulguin acollir aquest Nadal un nen o nena de 6 a 14 anys de l’orfanat de Nikopol. Confirmar abans de divendres, 12.
La comercial de productes químics per a cosmètica i delegada a Sabadell de TANU (tanu@alfin.net), Núria Barderi Palau, 58, n’és la responsable i ella mateixa ja està esperant amb delit a la petita Tatiana.

Núria Barderi: Nens d’Ucraïna
—Per què necessiteu dotze famílies tan urgentment?
—Perquè la directora de l’orfanat de Nikopol ens acaba de passar la llista de nens que han de passar el Nadal aquí i n’hi ha dotze més que l’any passat.
—A què es comprometen els pares?
—A tenir el nen a casa del 19 de desembre al 29 de gener.
—Però el 8 de gener ja hi ha cole.
—I els portem a cole. La meva va al CEIP Font Rosella i és la reina. La tracten meravellosament. I els alumnes veuen un nen que no té res. Res de res. I això també els fa reflexionar.
—Fan vida normal?
—Sí, però aprofitem per fer-los una revisió mèdica perquè normalment els detectem baixes de ferro, arítmies, problemes bucals...
—Els acabes estimant?
—Els estimes de seguida, però no és un procés fàcil.
—Estimar pot ser difícil?
—Ells no en saben perquè mai no els ha estimat ningú. Fins que la Tatiana als 12 anys, ara ja en té 13, no em va cridar plena de ràbia, no vaig comprendre que m’estimava.
—No ho entenc.
—És molt fàcil. Jo a vegades li cridava l’atenció en algunes coses i ella, amb la disciplina de l’orfenat, obeïa, però em castigava amb el seu silenci. Un dia em va trencar el cor quan vaig veure baixar una llàgrima així de grossa d’aquells ulls blaus de pedra, seria, amb ràbia reprimida. Però ni un paraula de rebuig.
—I això és una història d’amor?
—Sí perquè finalment un altre dia es va enfadar i em va cridar. Per fi reaccionava. Véure-la protestar i plorar desesperadament per anar en bicicleta va ser l’alegria més gran que em va donar. Per fi em deia per què estava emprenyada! Avui és una nena feliç i extravertida.
—Els seus fills no van tenir gelos?
—Els meus fills són grans i ja no viuen a casa. Però sí, si la cosa no es porta bé els fills biològics poden tenir una mica de gelos.
—No és necessari tenir fills de la mateixa edat?
—És habitual, però no imprescindible. Molts pares sense fills acullen nens d’Ucraïna. I els canvia la vida.
—Per bé?
—Per molt bé. De cop i volta ho saben tot sobre parcs temàtics, dibuixos animats, jocs infantils... És una experiència molt gratificant. Compensa molt.
—Com continua aquesta relació quan tornen al seu país?
—Els truques, t’interesses per ells, què et falten bambes? com va el cole? I ells veuen que, en la distància, hi ha algú que els estima.
—Fins el proper Nadal?
—Fins el proper juliol perquè també venen a passar les vacances d’estiu.
—I així fins els 18 anys?
—Alguns pares, quan tenen 18 anys el fan venir amb un contracte de treball. O li lloguen un pis allà per 20 euros al mes.
—Quan és petit el pots adoptar?
—El 5% s’han adoptat. Però ara la Generalitat ha tancat l’adopció amb Ucraïna i alguns pares es plantegen empadronar-se a una altra comunitat per poder adoptar.
—A Sabadell n’hi ha?
—Dues germanes de Sabadell, amb fills ja grans, van adoptar dos nens germans, un cada una, i estan encantades. Ara els nens son cosins legalment i germans biològicament (riu).
—Ha estat a Nikopol?
—Sí, conec personalment l’orfanat i la seva directora l’Olga Pastujova. Una excel·lent gestora.
—Com és l’orfanat?
—Té deficiències i per això també l’ajudem. Hem posat una infermeria, paguem una doctora i quatre professors, hem comprat llits nous i ara arreglarem les finestres.
—Deu n’hi do.
—I ara, a més, també ajudem un altre orfanat de Nikopol per a nens amb deficiències intel·lectuals. Els comprarem màquines de cosir i bancs de fuster.
—Us assegureu que realment arribi a Ucraïna?
—Sí perquè molts dels 60 pares acollidors van sovint a Nikopol i ho entreguen personalment. A vegades ho fa la Vira Hashchuk del Mini Market ucraïnès de la Via Massagué.
—Diu que hi ha pares de Sabadell que van a Ucraïna?
—Un 20%. Quan has tingut aquell nen a casa, t’importa saber si a Ucraïna passa fred, si dorm bé, si menja bé...
—No són nens de Txernòbil?
—Ja no. Són orfes, abandonats o maltractats que, si no fossin allà, correrien pel carrer i acabarien sent, amb tota seguretat, delinqüents i prostitutes.
Truqueu ara al 625 326 975
NEN I DE 12 ANYS
Sap prou be que quan treballes a una ONG no t’hi has d’implicar emocionalment. Però no ho ha pogut evitar. Perd hores de feina i de son pensant en «aquelles pobres criatures que mai han tingut l’afecte d’un pare o una mare».
Tot d’una, m’agafa la mà i em clava els seus ulls humits: «I tu Víctor no et faries càrrec d’un nano de 12 anys que el conec i és un encant? Tothom vol nenes i petites. Però ell, per ser quasi adolescent, aviat ja no el voldrà ningú. Ho necessita tant!»