Francesc Vilallonga: Birmània
«Els monjos budistes
han evitat una matança més gran»
2-10-2007

Encara no fa dues setmanes que ha tornat de Myanmar (Birmània). I ho ha fet tan enamorat de la bonhomia d’aquella gent que veure aquests dies per televisió les crúes imatges de la repressió policial contra la revolució «budista», l’esborrona.
El comerciant de la Papereria Tècnica de la Rambla, Francesc Vilallonga Domènech, 49, necessita explica el que va veure en aquell país just abans d’esclatar la revolta popular.

Francesc Vilallonga: Birmània
—Birmània no és precisament un país turístic.
—Gens. Són tan pobres que no estan preparats pel turisme. No hi ha infrastructures.
—La Premi Nobel de la Pau i presidenta electa en arrest domiciliari des de fa anys, Aung San Suu Kyi, demana als occidentals que no fem turisme al seu país per no recolzar la junta militar colpista.
—Ho sé, però la gent demana que hi vagi més turisme perquè són ingressos per ells.
—Més encara pel govern?
—També perquè la majoria dels hotels són estatals, a tot arreu hi ha impostos especials... Però jo demanava cerveses no estatals.
—Cerveses no estatals?
—Si demanes la cervesa Myanmar els beneficis van a l’estat, però si demanes la Mandalaya van al capital privat. Jo sempre prenia Mandalaya.
—Vol dir que el turista concienciat ha d’intentar no donar beneficis al govern?
—Sí. Al llibre-guia que jo portava fins i tot dóna pistes per reconèixer els hotels que no són de l’estat.
—Què es pot fer per tenir la consciència tranquil·la?
—Donar diners directament a la nena que et ven una flor de paper pel carrer. O dinar al restaurant no estatal... que és el més cutre, clar.
—I si no?
—Si no, estàs donant diners a un govern que els invertirà en ametralladores per reprimir encara més el seu poble.
—Va parlar amb la gent?
—Molt poc. Primer per l’idioma. Quasi ningú sap anglès Però vaig parlar molt amb el meu guia. I segon perquè tota l’estona tens la sensació que et vigilen.
—A vostè també?
—A mi, només arribar a l’aeroport, em van regirar de dalt a baix, sobretot l’equip de fotografia perquè és marca «Reporter» i es pensaven que jo era periodista.
—Més exemples.
—Doncs mira, anant per Yangon, vaig voler entrar a un carrer que es veia molta policia i el guia em va dir que ni parlar-ne, que estava prohibit.
—Per què?
—Es on viu aquesta senyora, la Aung San Suu Kyi
—Que s’acaba d’entrevistar amb l’enviat especial de la ONU. Això canviarà alguna cosa?
—-Potser sí, esperem-ho.
—Quan diu Yangon vol diu Rangun?
—Sí, però ells diuen Yangon. Rangun es una americanització, com Birmània. Els birmans en realitat només són una ètnia de les moltes de Myanmar.
—Quanta culpa te Xina?
—Diuen que està al darrera dels militars que manen.
—De què es queixa la gent?
—Sobretot de l’augment del preu de la benzina. Jo vaig veure pel carrer moltes persones amb petites ampolles d’aigua plenes de gasolina. Suposo que les venien a preus astronòmics a algú que tingués un ciclomotor.
—La rebel·lió ha estat doncs més econòmica que política?
—Potser sí perquè després la benzina encara va pujar un 500 per cent i al final, la gota que va fer bessar el got, va pujar l’arròs. Això ja no ho van poder aguantar i van sortir al carrer.
—Els primers de sortir al carrer van ser els monjos.
—Sortosament. Si no hi ha hagut una matança més gran és perquè els primers han estat els monjos que encara se’ls respecta una mica.
—Però des de quan els budistes es fiquen en política?
—Molts són gent normal. Només són monjos temporalment i després d’uns mesos al monestir tornen amb la seva dona i a la seva feina.
—Han saltat perquè la gent ja no els pot donar almoina?
—No. Ells són els primers de donar arròs i menjar als pobres. Allà ningú no es mor de gana.
—És cert que s’obliga a la gent a fer treballs forçats?
—Sí, les poques infrastructures que es construeixen las fan presoners o habitants d’un poble forçats a treballar. Fins i tot menors. He vist nenes de 8 i 9 anys treballant a la carretera a pic i pala. Però totes diuen que en tenen 16.
—És un poble amb por?
—Si al final han explotat, potser no tenien tanta por.
—És un poble religiós?
—Sí. Tots porten una vida molt espiritual.
—Que saben de la resta del món?
—Només tenen un canal de TV oficial i no tenen ni idea de res. A altres països d’Àfrica i Asia, sempre et parlen del Barça i del Ronaldinho. Però aquests birmans, pobres, no saben ni qui és Ronaldinho.
Més que pobres
NI INTERNET
Quan Vilallonga va tornar a Sabadell, va contactar per internet amb el seu guia i millor amic a Birmània. Van xatejar tant com van voler fins que el 19 de setembre, amb un primer aldarull del qual aquí no es va informar, es va tallar tota connexió electrònica amb la resta del món.
Sobre la reconnexió oficial d’internet, Vilallonga adverteix: «Només van ser dues hores. Ara torna a estar tallada tota comunicació i jo encara no sé res del meu amic».