Jaume Martí, els 50s i 60s americans
«Aquelles dues dècades
han enganxat a molta gent»
26-9-2007

El firaire de curses de camells, Jaume Martí Capilla, 37, ha posat un cafè-restaurant tan original al 82 de l’avinguda Barberà, una mena de Hard Rock Cafe en petit, que li va fantàsticament. Es diu Sandwiches & Dreams.
En la seva adolescència es va quedar enganxat a la música, l’estètica i la iconografia de l’Amèrica dels anys 50 i 60... i encara ho està.

Jaume Martí, els 50s i 60s americans
—Quins són els Sandwiches i quins són els Dreams?
—Els sandwiches són unes hamburgueses tan bones i tan americanes que tot el qui ha estat a Estats Units, les reconeix i valora.
—I els Dreams?
—El meu somni era posar un establiment totalment Dinner’s. Però d’entrada aquells bancs llargs arrodonits d’esquena amb esquena ja no hi cabien.
—Grans vitralls al carrer, cafè en gerra de vidre...
—...24 hores oberts...
—Com el d’aquesta foto?
—Home, les cambreres amb patins dels Drive-In ja no les vaig arribar a somniar. I si al matí ens demanen un «carajillo», també el posem, eh?
—La carta amb la Coca Cola també la veig molt americana.
—Dinner total.
—Però si tu ni havies nascut!
—Ho he conegut en pel·lícules com Grease, Great Ball of Fire, Tina o la primera part de Regreso al futuro.
—Totes dels 70 en endavant.
—Però reflecteixen les dècades anteriors, amb aquells Cadillacs i Chevrolets, aquells Dinners, aquella música, aquella tranquil·litat a la societat, aquells vestits, Marilyn... Jo tot això ho vaig descobrir als 15 anys i em va enganxar.
—Es a dir que no tens nostàlgia dels 50s, sinó dels remakes dels 50s.
—Doncs sí perquè la veritat és que a mi les pelis del James Dean m’agafen molt lluny.
—Ara mateix aquí no hauria d’estar sonant música de Jerry Lee Lewis en lloc de l’informatiu de Tele-5?
—Al matí tenim la tele, però a les tardes només sóna música americans dels 50s i 60s en àudio o en DVD.
—Quants CDs teniu?
—Quatre gigues en targes que són unes 1.500 cançons.
—Només rock?
—I blues, i soul, i tot el de la Tamla Motown, i música que ens porta la gent. Molts clients ens deixen copiar els seus CDs.
—Per exemple?
—Aquí posem molt Elvis, Chuck berry, James Brown, Strait Cats, Fats Domino, Little Richard...
—Ni Beatles ni Stones?
—Tenim algun DVD, però quasi mai el posem. Son anglesos.
—Doncs en aquesta paret veig la caràtula de l’Abbey Road?
—Per no americanitzar massa.
—És dolent americanitzar massa?
—Quan vam obrir, hi havia la guerra d’Iraq i el No a la Guerra i no volíem ferir sensibilitats.
—És que encara queda algú que confongui G. W. Bush amb B.B.King?
—No sé tu, però per si de cas algú es queixés, aquí tenim els Beatles amb la llista de la seva discografia.
—Tota la clientela és carrossa?
—Què va! La nostra sorpresa és que, a part del client de veïnat, entre la gent que ens ve per la música i la decoració, també hi ha molt jovent.
—Doncs tampoc havien nascut!
—Ja però, mira, aquells 50s i 60s americans han enganxat a molta gent. Ho veuen a les pel·lícules i es queden amb la imatge.
—I gent gran també, clar.
—Evidentment també ens ve el pare què explica als seus nens com era aquella música i aquella època.
—Què diuen els teus fills?
—El de 6 res. Però amb el de 14, quan anem en cotxe i escoltem l’mp3, hem de negociar un Canto del Loco a canvi d’un John Lee Hoocker.
—D’on surten tots aquest vinils i entrades de concerts?
—D’internet. Per e-Bay coneixes la gent que ho té i els hi compres directament.
—Originals o còpies?
—Aquests singles emmarcats de Jerry Lee Lewis, els tres primers que va gravar a la Sun Records, són còpies. Però quasi tots els altres són originals.
—I aquesta entrada a un concert d’Elvis Presley?
—Totalment autèntica i molt significativa perquè fixa’t que és al Siracusa de Nova York el 20 d’agost de 1977.
—I?
—Doncs que Elvis va morir quatre dies abans i aquest concert no el va fer mai.
—El seu fantasma tampoc?
—Almenys no es va presentar.
—Elvis és el rei?
—Absolutament. Va crear un estil.
—Els negres diuen que l’estil els hi va copiar a ells.
—També tenen raó. Encara ho diuen poc.
Ain’t too proud to beg
DREAM
No ha fet un costa a costa en autobús Greyhound, no s’ha pres una Coca Cola dalt de l’Empire State, no ha fet autostop a la Route 66, no ha visitat la tomba d’Elvis a Graceland, ni, en una paraula, ha estat mai a Estats Units.
Però com que no és mitòman, tampoc ho necessita. El món que ell s’ha construït és un món de música i unes icones ja virtuals. La primera l’escolta en el seu mp3, les segones les disfruta per internet.
Veritat o mentida, tant fa, tot és pur somni. I el somni és bonic.