Anna Rovira: art senegalès
«Els mandingues porten l’art a l’arrel del bigoti
21-9-2007

Quasi sense previ avís, a Ca l’Estruch han desembarcat una quinzena d’artistes senegalesos que ompliran aquell espai, avui i demà, de teatre, música, dansa, cine i contes infantils per presentar, per primer cop a Espanya, la cultura més moderna i gens folkòrica, d’aquell país (programa a la pàgina 26).
La culpable de tot és la ballarina i actriu barcelonina Anna Rovira Zamora, 52, també gestora cultural i organitzadora del festival Plural de Girona. Fa sis anys va descobrir la regió senegalesa de La Casamance i se’n va enamorar. Del país i del seu company (foto).

Anna Rovira: art senegalès
—M’explica la seva aventura senegalesa?
—Com a gestora cultural jo sempre donava suport a la gent jove amb talent. Quan vaig descobrir l’enorme talent artístic de La Casamance vaig pensar que havia de fer alguna cosa.
—Talent musical?
—Els mandingues no els pots dividir en músics, ballarins, actors... ho saben fer tot!
—Per això es va enamorar del país?
—Primer em vaig enamorar del paisatge, després de la gent i després dels artistes que tenen un potencial increïble.
—Tan bons son?
—Bons, però sense oportunitats. Neixen allà i no hi ha cap possibilitat de que surtin mai del seu petit país. No van ni a Dakar.
—I li va sortir la vena ONG.
—En absolut. No sóc gens oenegista jo. Però com que sempre he fet aqueta feina i allà hi havia un potencial brutal, vaig posar fil a l’agulla.
—Què va fer exactament?
—Primer el text teatral per tres persones, Taba-Taba, que vam fer en mandinga i vaig veure que són com esponges, ho absorbeixen tot amb una obertura absoluta.
—Facultat genètica?
—Exacte. Porten l’art a l’arrel del bigoti, heretat dels seus avis i rebesavis.
—Com va crear el grup de dansa teatral Kairó?
—Durant un parell d’anys vaig voltar per tota La Casamance veient desenes de grups, tradicionals i moderns, i vaig triar 13 ballarins i ballarines i 8 músics no per la seva qualitat, que sempre és extraordinària, sinó per la seva receptivitat a allò que jo els deia.
—Els va ensenyar el que sap?
—El que sé jo i altres professors amics meus que jo feia venir des d’Espanya i que els ensenyaven contacte, coneixement del cos, teatre, escenografia, il·luminació...
—Per un públic occidental?
—Aquí del Senegal només coneixem el folklor. Però allà hi ha una modernitat, un pensament contemporani que és el que portem ara a Sabadell.
—Tindrem una idea completa del que és...?
—No. Jo havia pensat portar també un pintor i un escultor extraordinaris, el Chikou Bâ i el Ndary-lo, fer tallers, intercanvis. Però no arribava el pressupost i vaig retallar.
—D’on surten els diners?
—De l’ICAC, la Universitat Ramon Llull i l’Agència Catalana pel Desenvolupament. Tot a través d’una ONG, l’Assemblea de Cooperació per la Pau, per imperatiu legal.
—Kadiamor no s’ha representat enlloc més d’Espanya?
—Ni del món. Sabadell és el primer lloc.
—Per què ha triat Sabadell?
—Perquè coneixia l’Estruch de fa anys i pensava que era el lloc idoni: sales grans i petites, sala d’exposicions, pati, auditori...
—Només mandingues?
—Els dioles tenen també una dansa meravellosa. És una lluita cos a cos, seminusos i amb crema al cos, que fan després de la collita de l’arròs. Un poble repta un altre, però sense ràbia.
—Es pot lluitar sense ràbia?
—Allà sí. Lluiten per parelles nens, nenes, homes, dones, joves, vells... Tot per controlar l’emoció i la força.
—Una lluita que ensenya a controlar l’emoció? Cada cop ho entenc menys.
—Ara ho entendràs. En cada lluita hi un àrbitre que no mira ni els peus ni els cos, ni les mans. Només mira als ulls dels combatents. Tan aviat com veu ràbia en l’expressió d’un d’ells, para la lluita. Ha de ser un joc i prou.
—L’obra de teatre d’aquesta nit parla de l’emigració en kayuco vista des d’allà. Què ens aporta?
—La seva veritat. Vénen a Europa tot i sabent perfectament que poden morir.
—Què els diu vostè?
—Que no vinguin, però no em fan cas. Sovint és un encàrrec patern i allà la família ho és tot.
—Funciona?
—Quasi mai perquè ni saben el que són els diners. Es pensen que aquí hi ha unes màquines que poses un tros de plàstic i et dona diners. I venen i es posen a parlar amb el caixer automàtic perquè els en doni.
Operació No Disponible
ENFADADA
Cap d’aquests nois que ha vingut a Sabadell pensa quedar-se com a emigrant il·legal. I si ho pensessin, tant es poden escapar en 5 dies com en 10».
Aquest és el motiu pel qual Anna Rovira no pot comprendre el tracte dur i ferragós rebut per l’Ambaixada Espanyola a Dakar que només ha donat «als meus nens» un visat de 5 dies. Està molt enfadada.
«Volíem fer intercanvis amb artistes d’aquí, mil coses. Però en només 5 no es pot fer res. A l’Ambaixada no em van deixar passar ni de la porta i ens demanaven papers impossibles. Vaig haver de trucar els meus contactes a Espanya. Si no encara seriem allà»