Sergi Mingote, alpinista
«No sóc gaire de banderes»
19-9-2007

L’alpinista català que ha pujat quatre 8 mils i el cim més alt de cada continent i és un dels tres únics espanyols que ha pujat dos cops l’Everest, Sergi Mingote, 36, serà avui a Vertic de Sabadell per presentar i comentar el seu reportatge «Gel patagònic. El desert blanc».

Sergi Mingote, alpinista
—I a sobre regidor d’Esports de Parets del Vallès pel PSC.
—I de Recursos Humans. Avui vaig de reunió en reunió per decidir organigrama, àrees, designacions i assignacions. Una bogeria.
—Com casen escalada i política?
—Molt bé perquè l’escalada comporta risc, aventura, incertesa i repte, qualitat totes elles molt necessàries en la política.
—Home, des d’un despatx no és el mateix.
—Sí perque en un poble com Parets no és tan política com gestió directa.
—Seriosament: es pot aplicar a un despatx el que s’apren a 8.000 metres?
—Sí. Com a diplomat en gestió d’administracions públiques ara faig xerrades a grups empresarials sobre lideratge emocional i presa de decisions en situacions de crisi.
—L’escalada ensenya a dirigir una empresa?
—Aporta equilibri emocional. I això s’aplica a tots els àmbits de la vida.
—Però en la muntanya el cap enganya: et diu que no pots quan sí pots i al revés.
—No. En primera instància el cap no enganya mai. Si arribes a aquest punt és que ja t’has passat un estadi en el qual no has sabut prendre abans la decisisó adequada.
—M’ho explica millor?
—Si fas un 8.000 i a 7.500 tens vòmits i fatiga extrema, simplement has de renunciar. Si superes aquest límit, el cap ja no té cap responsabilitat.
—Però com saps quins són els teus límits?
—La prudència sempre es bona compaya de viatge. Si estàs en una tormenta i no saps com tornaràs, més val que tornis ja. Cap muntanya val ni una vida ni un sol dit del peu.
—Renunciar fa ràbia?
—En la vida civil em fa ràbia renunciar a la meva parella i a la meva filla Júlia, de 3 anys, a la que ja li agrada penjar-se dels llocs. Diuen que te els gens del pare.
—I en la vida esportiva?
—Em va fer mal renunciar a l’ascens del Gasherbrum, on vaig presenciar la mort del company Fèlix Iñurrategui. Es va trencar una corda per la que jo havia baixat desenes de vegades i va caure. Va ser molt dur.
—Ha tingut mai la temptació de deixar-se morir?
—Mai. Quan tens gana, fred i estàs cansat, penses en tirar la tovallola. Però mai en deixar-te morir.
—Però ha estat a prop de la mort.
—Quan vaig fer el Shisha Pagma en solitari, vaig caure per una esquerda i em salvar la motxilla que miraculosament va quedar encallada. Vaig seguir i vaig fer el cim.
—La gent pensa que si puja a l’Everest amb una càmara de vídeo i encara pot filmar, no deu ser tan difícil.
—Convido a qui digui això que vingui a mi i veurà la gràcia que li fa treure la càmara a 8.000 metres. És més dificíl enregistrar que el propi repte esportiu.
—Vostè va ser el primer escalador a filmar en directe un ascens a l’Everest per TV3. Els espónsors us obliguen a ser mediàtics?
—Els espónsors i la mateixa societat. A mi m’agrada més fer alpinisme intimista, però els pressuposts no m’ho permeten. Perquè l’espónsor estigui content has de lluir la marca
—I perquè el polític estigui content has de lluir la bandera catalana?
—No és el mateix. Jo la porto sempre perquè la meva mare, que és molt nacionalista, me la va donar a la primera expedició i em dóna sort. Però jo no sóc gaire de banderes.
—Gens nacionalista?
—Viatjar per tot el món m’ha fet veure que les altres maneres de viure també són bones.
—Ha parlat de sort. Té supersticions?
—Abans de fer un cim sempre repeteixo alguna acció tres vegades. Per exemple, em poso la motxilla i me la trec tres vegades. Els companys quan em veuen es pensen que ja m’ha agafat el mal de muntanya (riu).
—Alguna altra?
—Sempre porto un osset de pelutx petit de la meva filla i em faig la foto al cim amb ell. Aquesta foto només la veuen a casa.
—Li diuen l’escalador sindicalista perquè va pujar a l’Everest una revindicació laboral: les 35 hores setmanals.
—Sóc d’UGT, i amb Pepe Alvarez, que és molt amic meu vam decidir fer això.
—Per pressionar la patronal?
—Per una foto als diaris.
Sagrats media
AVUI A VERTIC
La presentació del vídeo Gel patagònic, el desert blanc és avui a les 20’30 a la botiga Vertic (Ctra.Barcelona, 80-82).
«Els companys de Vèrtic de Sabadell són els que més m’ajuden, diu Mingote. Des que els he descobert ja no he de pidolar cada peça del meu equip a un lloc diferent. M’ho donen tot amb un tracte molt amistós».
Explicarà com va caminar 400 kms. en 30 dies contra vents de 150 kms/h, amb un trineu lligat a la cintura. «A diferència de l’escalada, allà el més important és l’orientació; va ser molt dur perquè el gel patagònic té molt més desnivell que el polar». Ho veurem el desembre a TV3.