Gemma Alsina, psicòloga al terratrèmol de Perú
«Volíem que les víctimes
ens parlessin d’emocions»
12-9-2007

Va rebre un missatge al mòbil demanant psicòlegs per atendre a les víctimes del terratrèmol de Pisco (Perú) i a les 44 hores ja volava cap aquell país com a voluntària de la Creu Roja.
La psicòloga sabadellenca Gemma Alsina Masmitjà, 48, membre de l’Equip de Resposta Immediata d’Emergències, amb experiència a l’11-M de Madrid i l’esfondrament del Carmel, acaba de tornar de Perú després de dues setmanes entre tendes, refugiats, plors, silencis i molta runa.

Gemma Alsina, psicòloga al terratrèmol de Perú
—Què pot dir a una persona que ha perdut pares, germans i fills en un terratrèmol?
—Res. No hi ha consell ni consol possible. Però la puc escoltar.
—Escoltar funciona?
—Sí. Especialment si parla d’emocions.
—Per què ha de parlar d’emocions?
—És la manera de que ell entengui què li esta passant i només així trobarà maneres de tirar endavant.
—I si el trauma l’ha emmudit, vostè l’arrenca la parla?
—No. Només es pot esperar a que arribi el moment. Cadascú parla al seu moment. I n’hi ha que no parlen mai.
—Són els que ho passen pitjor?
—No sempre. Hi ha qui se sap arreglar ell sol. Algunes persones tenen la inteligència de reconstruïr-se per dins tots sol. S’adapten a la nova situació sense l’ajuda de ningú.
—És cert que els homes sabem expressar menys que les dones els nostres sentiments?
—Els homes us expresseu de forma més contradictòria. A vegades teniu por o esteu tristos i, en canvi, el que expresseu és enuig. Us enfadeu.
—On vivia vostè?
—Dormia a la mateixa tenda dels voluntaris peruans de Creu Roja, prop de l’aeroport de Pisco, al costat de la tenda d’UNICEF, Metges Sense Fronteres i demés ONG’s.
—En quines condicions?
—Precàries. Sense dutxa i menjant ranxo. I allà mateix donava cursos de capacitació en primers auxilis psicològics a voluntaris peruans (foto).
—No tractava els afectats?
—Sí. Després anavem als barris més arasats i parlaven amb la gent.
—Què explicaven?
—Que la terra es movia com el mar, en grans onades. Tots tenien moltes ganes de parlar del moment del terratremol,
—Expliqui’m una conversa.
—Recordo una mestra jubilada que ella mateixa va demanar parlar amb un psicòleg.
—Tan traumatitzada estava?
—Tenia remordiments per no haver auxiliat als qui cridaven durant el terratrèmol. Ella, en aquell moment, només corria desesperada cap a casa seva per veure si les seves filles eren vives.
—Ho eren?
—Sí i fins aquell moment no es va adonar de que tota la seva vida s’havia enfonsat: la escola que ella havia dirgit, la seva església, el seu barri, les botiges, tot era a terra.
—Parlar amb vostè la va ajudar?
—Vaig apaivagar el seu sentiment de culpa.
—Com?
—La nostra feina és intentar que la persona s’acomodi el més aviat possible a la nova situació. A vegades serveix parlar, a vegades escoltar, fer un joc, fer un cafè...
—Ho aconseguiu?
—Costa oblidar perquè els efectes del terratrèmol encara son molt visibles. Encara hi ha rèpliques. Però el 95% dels afectats es recuperaran en un any.
—I els altres?
—Dos companys psicòlegs de la Creu Roja ens van susbtituir i estan seguint la feina que nosaltres vam començar.
—Més testimonis?
—Una noia ens deia que quan baixava les escales de l’oficina corrents li va caure un tros de sostre a l’espatlla i es va quedar paralitzada. Sort que un company la va arrencar d’allà i la va fer baixar al carrer. Deia que no recorda res.
—I els nens?
—Tots presenten la mateixa simptomatologia: no volen entrar a casa, dormen enganxats als pares i amb les sabates posades per si han de sortir corrents.
—Com els tracteu?
—Els fem dibuixar el que han viscut. És la seva forma d’expressar-se. Però per reduir tensions també va be jugar, cantar, fer rotllanes i ballar.
—Qui canta els mals espanta?
—Ja ho crec. S’ha de tornar a viure i per ells cantar i ballar és la rutina de cada dia a la que han de tornar.
—Va veure desorganització i caos en els mecanismes d’emergència?
—No. A la zona de Pisco l’ajuda de Creu Roja arribava. En puc donar fe perquè veia com s’organitzava l’ entrega per barris de plàstics, sabó, menjar, estris de cuina... Més enllà no ho sé.
—Ha dit plàstics?
—Es clar perquè tots segueixen vivint damunt la runa de casa seva. No volen marxar d’aquells quatre metres quadrats que són seus. I el plàstic és el seu únic sostre.
Plou sobre mullat

DOLOR ÚTIL
Professionalment ha comprovat que allò que diuen els llibres sobre reaccions humanes davant el desastre és exacte.
Anímicament ha aconseguit que no l’afectès com quan va atendre les víctiumes de l’11-M: «En tornar de Madrid vaig estar tocada una setmana. Allò em va desmuntar perquè un acte terrorista és encara més dolorós que un fenòmen de la naturalesa».
Personalment, canviar les seves vacances per Perú li ha servit «per crèixer com a esser humà».