Joaquim Muntañola, ninotaire
«Tinc perfectament assumit
que ja visc de propina»
5-9-2007

Als seus 93 anys i en plenes facultats físiques i mentals, l’històric ninotaire català Joaquim Muntañola Puig, va venir ahir a Sabadell des de Platja d’Aro per inaugurar la seva exposició, L’art de viure, l’art de riure, muntada per l’humorista KAP, que ja es pot visitar a l’Obra Social Caixa Sabadell fins el 4 de novembre.

Joaquim Muntañola, ninotaire
—Fa set anys que l’esperem. El 2000 ja em va dir que faria una exposició a Sabadell.
—Ah si? (riu). Doncs mira no ha sigut fins ara, ha-ha.
—Sembla una exposició molt completa. No hi falta res?
—Res. Sembla mentida que el comissari Capdevila, el KAP, hagi pogut fer un recull de tota la meva vida tan exhaustiu i amb tant gust, enginy i gràcia.
—No era fàcil perquè vostè ha fet de tot: acudits, caricatures, historietes, guions cinematogràfics...
—...dibuixos animats. Allà al fons hi ha una tele que es pot veure la pel·lícula del faquir.
—És veritat que dibuixava damunt el celuloide, fotograma a fotograma?
—Sí noi sí. Allò era una feinada de negres. Em llevava al matí dibuixava un senyor que es posava a caminar pel fotograma i a la nit havia arribat a l’altra punta.
—Una pèrdua de temps?
—Vaig perdre un any de la meva vida, no vaig perdre ni guanyar diners i vaig guanyar molta paciència.
—Abans de la guerra ja dibuixava al Bé Negre i al Patufet i, després, la seva firma apareixia per tot arreu.
—Vaig treballar molt i a molts mitjans diferents gràcies a aquells anuncis del Pottax que em van donar molt de nom.
—Pottax no eren uns cubs de carn pel caldo?
—Sí, sí. I cada dia posaven un dibuix meu gegant a una tanca de la Plaça Catalunya. Allò va tenir molt èxit.
—Encara dibuixa avui?
—Sí, encara tinc pols. Ara em recreo més en cada dibuix, hi poso més personatges secundaris i em diverteixo molt.
—Però no publica.
—Faig alguna exposició d’obra nova, il·lustro algun llibre i faig alguna cosa de publicitat. Però com a ninotaire professional vaig plegar als 70 anys.
—Passat, present i... futur?
—Mínim. Per no dir cap. Tinc perfectament assumit que en aquest moment visc d’una propina que m’ ha estat concedida pel cel o Déu o... Què viuré? Fins els 94? Els 95?
—Segur que té alguna il·lusió de futur.
-—Doncs miri, ara que ho diu: sí. Estic molt il·lusionat amb les memòries que estic escrivint i que, des d’ahir, ja tenen nom. Es diran La memòria fa pessigolles.
—I en fa?
—Sí perque evoco una sèrie d’anècdotes simpàtiques de la meva vida i algunes fan riure.
—L’art de viure és l’art de riure?
—Sí. Jo m’ho he passat molt bé en aquesta vida. He fet tot el que havia de fer i tinc tres fills, una colla de nets i nou besnets. Què em queda? Potser viure de la glòria.
—Com es viu de la glòria?
—Doncs miri, ara em plouen reconeixements i jo me’ls deixo fer. M’han donat el Premi Perich, abans la Creu de Sant Jordi, ara em fan aquesta exposició.
—I vostè content.
—Tu diràs! Jo encantat de la vida.
—Què ha de tenir un dibuix perquè tingui gràcia?
—Espontaneitat, senzillesa, frescor. Que no sigui un dibuix torturat.
—I un bon repàs a la moda femenina. Es fixava molt en el vestit de les dones?
—Home, en les senyores encara m’hi fixo ara, he-he. Però sí, sempre les he vestit a la moda de l’època.
—I ara?
—Ara els hi poso aquests texans llargs que van arrossegant i escombrant el carrer i aquells tops que deixen la panxa a l’aire lliure i ensenyen el melic.
—La riquesa de llenguatge corporal, les postures, defineix també el seu dibuix?
—És que alguns personatges com el Josechu són poc agraïts i si no els dones moviment...
—Per què no un «Jordi el catalán»?
—El Josechu me’l van encarregar i estava una mica inspirat en el Popeye. Però un català... no sé, no li veig la gràcia. I caure en el tòpic del català garrepa tampoc em venia de gust.
—Vostè no s’enfada mai?
—No gaire.
—Com s’ho fa?
—Amb l’edat m’he anat posant un impermeable per no ser el clàssic català emprenyat i tot em rellisca bastant.
—És la clau de la seva lúcida i forta longevitat?
—Miri no ho sé. Però l’altre dia vaig caure per les escales amb una caiguda espectacular i no em vaig trencar res, només un bony al front. I camino sense bastó, eh?
—Expliqui’m el seu secret: dieta, exercici?
—No, no. No faig res especial. Anar aguantant a la meva manera.
El color de mi cristal
LA RELLISCADA
Per ell la portada d’El Jueves on els prínceps eren representats en una postura sexual massa explícita, «era de molt mal gust, però això no vol dir que s’hagi de segrestar la revista».
Per Joaquim Muntañola, que va patir la censura republicana abans de la guerra civil i la franquista després, el jutge de la Audiencia Nacional Juan del Olmo ha fet un flac favor a la monarquia i a la democràcia.
«Va ser pitjor el remei que la malaltia. Per culpa de la relliscada del jutge, aquella grolleria encara es va veure més a tot arreu».