Abel Garcia, director de cine
«El malalt de piscosi
és la primera víctima de la seva malaltia»
18-7-2007

Durant un any i mig ha rodat a l’Hospital Taulí de Sabadell la pel·lícula sobre malalts mentals Una cierta verdad. El seguiment a cinc psicòtics ha estat exhaustiu.
El llargmetratge i òpera prima d’Abel Garcia Roure, 32, es troba en l’actualitat en fase de muntatge i no s’estrenarà fins a principis del 2008.

Abel Garcia, director de cine
—De què va?
—És la vida de cinc malalts de psicosi que es creuen a les consultes i passadissos de l’hospital.
—Documental o ficció?
—Conté elements narratius, però són històries reals. A l’estil d’En Construcción.
—Per què l’ha rodat a Sabadell i no a Terrassa o Barcelona o...?
—...o Sant Boi que és d’on sóc jo. Imagina’t si ho tenia fàcil.
—Doncs això. Per què?
—Per un motiu mot senzill. Sóc amic del que fins fa poc era cap de psiquiatria del Taulí, Josep Moya, que des del principi em va brindar tot el seu ajut.
—Va començar a rodar el novembre del 2005 i no ha acabat fins ara. Per què tant de temps?
—Aconseguir la complicitat del malalt no ha estat fàcil.
—Quina imatge dóna dels psicòtics?
—Només he intentat transmetre els esforços enormes que fan aquestes persones per lluitar contra la malaltia i no deixar-se vèncer per ella.
—Són bons actors?
—Un cop tenen confiança amb l’ equip tècnic i se senten còmodes davant de la càmara, es comporten amb naturalitat. Això és tot el que perseguim.
—Parlen amb la càmara?
—No és una pel·lícula d’entrevistes. És una pel·lícula que reflecteix moments quotidians reveladors, tant a casa seva com en les visites hospitalàries.
—Tots els malalts són de Sabadell?
—Tots.
—Té alguna vinculació personal amb la malaltia mental?
—Cap amic ni familiar. Però del doctor Josep Moya sóc amic de fa molts anys.
—Què l’atreia tant?
—Hi havia un punt de repte. Volia saber si seria capaç de donar a conèixer una malaltia que, socialment, està tan estigmatitzada ara com fa segles.
—El cine pot ajudar?
—Fins ara el cinema mai no ha tractat l’autèntica realitat d’aquesta malaltia.
—Entrar en el seu cervell no deu ser fàcil.
—No ho és gens. És dificilíssim. Fins i tot als familiars que conviuen amb ells anys i anys els costa entendre’ls.
—Què costa tant d’entendre?
—Costa entendre quines coses fan voluntàriament i quines no. Hi ha una part d’ells que ells mateixos no controlen.
—Ni els mateixos s’entenen?
—Exactament. Ni ells mateixos comprenen per què de cop i volta reaccionen diferent. Per què canvien tant en tan poc temps.
—Diuen que són molt intel·ligents.
—No crec que més que la mitjana. El que sí és cert és que fan un esforç d’introspecció tan gran que es coneixen molt be. Però ni més llestos ni més tontos.
—Quin missatge intenta transmetre amb Una cierta verdad?
—Que el malalt mental té un doble patiment. Primer el de la seva malaltia. Però en segon lloc, i no menys terrible, el que li proporciona la societat amb la seva incomprensió.
—Lluita doble?
—Exactament: contra la malaltia i contra la societat. Però també he volgut reflexar que la psicosi no treu al malalt res del que té d’humanitat, vitalitat i moralitat.
—Fa uns mesos els Mossos d’Esquadra van crivellar amb set trets a un malalt mental desarmat.
—No és que la policia sigui especialment insensible. És només una mostra més d’aquesta societat tan desinformada i amb tants prejudicis contra els malalts mentals. Tant com els periodistes o els polítics.
—Són un perill, sobretot, per ells mateixos?
—Ho diu pels suïcidis?
—Sí.
—El suïcidi és la resposta a l’enorme patiment que els provoca la malaltia. Pateixen massa. A vegades el brot psicòtic deriva en depressió... i suïcidi.
—Veig que insisteix en el tema del sofriment.
—És que és un aspecte poc conegut i molt important. El malalt de psicosi és la primera víctima de la seva malaltia.
—Es roda bé al Taulí?
—M’han donat totes les facilitats.
—Dedueixo doncs que la Seguretat Social no queda en evidència en la seva pel·lícula.
—No perquè la pel·lícula no té una voluntat polemista. En la institució, com en tot, hi ha llums i ombres. Però jo no sóc ningú per jutjar-les.
—No nega que faltin mitjans?
—És evident que en falten. Però s’acostumen a compensar amb el sacrifici del personal sanitari.
La preestrena a Sabadell
MADE IN SBD
Abel Garcia debuta com autor en aquest llargmetratge. Però abans havia estat ajudant de direcció a En construcción, El cielo gira i Cravan vs. Cravan, entre altres documentals cinematogràfics.
El film és coproduït per Evohé Films i Notro Films però en la financiació hi participa també una institució local, la Fundació Caixa Sabadell.
Sanitaris i tècnics del Taulí han participat i col·laborat en el film des del guió i el càsting fins el propi rodatge.