Josep Castañé: Hotel Tabarkat
«Al principi,
el silenci del desert em molestava»
14-7-2007

Un dels quatre sabadellencs qué té hotels al sud del Marroc és l’ex-director d’art d’Educa, Josep Castañé López, 62.
Des de fa tres anys, ell i la seva dona, Elisabet Ros, viuen quasi tot l’any al mig del desert. Aquets dies córren per Sabadell.

Josep Castañé: Hotel Tabarkat
—Encara no té edat d’estar jubilat.
—Calla, calla. Ja em va costar ja que em jubilessin.
—Què vol dir?
—Que Educa anava canviant d’amos i reestructurant personal, però a mi no hi havia manera que em fessin fora.
—Com ho va aconseguir?
—No ho vaig aconseguir. Però no aguantava més aquell estrès i simplement als 59 vaig plegar sense indemnització. Allò era una gàbia d’or.
—Ara l’ocell vola en llibertat?
—És el que jo volia, ser lliure, tenir temps per les meves coses i pintar quadres.
—L’Empordà o el Pallars no serveixen per trobar el temps perdut?
—Potser sí, però coneixíem aquella zona, ens agradava i ens vam comprar una caseta per anar baixant.
—Però si és tot un hotel de 22 habitacions!
—Perquè vam conèixer un noi que semblava de confiança i el vam deixar que fer un hotel perquè el portés ell. Però ens va sortir «rana» i ara l’hotel el portem la Bet i jo.
—I heu deixat Sabadell, tres fills, amics, costums...
—Els fills ja són grans, els amics ens venen a veure i nosaltres venim a Sabadell el juny i juliol.
—I la resta de l’any allà baix, deixats de la ma de Déu.
—Una mica sí perquè estem a 400 quilòmetres de Marràqueix. Però ara ens faran un aeroport internacional molt maco a Zagora.
—Viviu sense comunicacions?
—Diaris ni un, una mica la TVE internacional i fax i mòbil només van quan volen. Ara ens han posat ADSL i l’internet va bé.
—Vostè era director artístic. Ella havia treballat al Foc de Llenya del carrer Avellaneda. Però cap dels dos era hoteler. Com us heu reciclat?
—És fàcil. El més difícil ha estat tractar amb les autoritats, la burocràcia...
—Que trobeu a faltar de Sabadell?
—Poques coses. Potser alguna anada al teatre o a un concert a Barcelona. Però vaja, jo no sóc gaire urbanita.
—Què l’atrau tant d’allà?
—Una tranquilitat absoluta. El silenci absolut. Allà no em poso neviós. La vida és més pacífica.
—El silenci absolut existeix?
—Sí. Ara ja estic acostumat. Però al principi aquell silenci em molestav i tot
—Si ens agrada tant el silenci del desert perquè el primer que fem és agafar un quad?
—Hi ha gent pels quads, pel 4x4, pel camell, pel treking i per mirar les estrelles. Ara ens venen uns meditadors alemanys.
—Meditadors alemanys?
—Sí. Un client alemany que ja ens coneix, ens portarà el setembre 40 amics i ens ha demanat que li acondicionessim la terrassa per meditar. Ens omplen tot l’hotel.
—Sou un 5 estrelles en silenci?
—També els agrada no haver de regatejar. Saben que amb nosaltres hi ha un preu i prou.
—És el vostre client habitual?
—No. El nostre client és molt barrejat, des de curset de conducció per dunes en 4x4 fins a famílies amb criatures. El cap d’any ja el tenim tot ple.
—Nacionalitat?
—Molts catalans i madrilenys, però també francesos, portuguesoso, italians, anglesos...
—Tot sense publicitat?
—Només el boca a boca i la web: www.tabarkat.com.
—Què fa una família amb nens tota una setmana al mig del desert?
—Si els nens són grans se’n van amb quad i alucinen. O agafen un camell i dormen al desert, que per ells és una aventura increïble. Visiten kasbes i s’adonen que per viure és necessita molt poc.
—L’aigua és un problema?
—La potable, sí. Però nosaltres tenim aigua potable fins i tot a la piscina. Vaig fer 600 metres de canonada i vaig aprendre a fer piscines. Una feinada.
—Però vostè no anava al Marroc a descansar i a pintar quadres?
—Mira noi, quan estàs allà si et surt feina l’has d’enllestir.
—I la jubilació daurada?
—Fins ara la Bet i jo no hem parat. És veritat. Portem tres anys que anem de bòlit. Però ara ens volem comprar una finca e 500 m. a 10 minuts en cotxe per estar tranquils. Si estàs a mig del sarao és impossible.
—Segur que ho aconseguirà?
—Almenys els empleats no ens preguntaran cada 5 minuts. Que s’equivoquin, però que ens deixin tranquils.
—Bon rotllo amb els altres sabadellencs de la zona: Roger Mimó, Lluís Pont i Erika Magem?
—Molt bon rotllo. Ens coneixem i ens ajudem. Però nosaltres estem molt més al sud i ens veiem poc.
Sort amb la paleta
ESTIL URPÍ
El de la dreta de la foto és en Joseph i aquest cop l’han pujat a Sabadell amb ells. L’han portat per ensenyar-lo a governar un hotel. Cada dia aprén de tot a l’Hotel Urpí.
Fa feina a la recepció, a la barra de la cafeteria, a les habitacions, a la cuina. Aprén des de respondre una trucada fins a coure un bon entrecot.
«Allà el problema és la formació del personal, diu Castañé. Dormen a terra en cases de fang sense aigua corrent i, de repent, han de fer un llit. Han de veure com vivim nosalres.».