Ester Pons: «Sense tele» a la tele
«Hem aprés a apagar la tele»
6-7-2007

A la sabadellenca resident a Breda (La Selva), Ester Pons Casañas, 40, mare de cinc, se li van endur la tele durant 15 dies.
És una de les cinc famílies triades pel programa de TV3, Sense tele, que va començar dimecres i que continuarà en les properes quatre setmanes.

Ester Pons: «Sense tele» a la tele
—Com es viu sense tele?
—No és tan greu com sembla. Nosaltres almenys no vam passar cap crisi.
—Però el teu marit i també sabadellenc Jordi Martínez és perico i se li van endur la tele just abans de la final de la UEFA Epanyol-Sevilla.
—Sí, pobre. Ell és el que menys mira la tele. Però quan van venir aquell dimarts a la nit, ens vam quedar de pedra.
—Els vau demanar que se l’enduguessin després del partit.
—I no ens ho van concedir.
—Els vau acusar de fer-ho expressament.
—Sí, però la veritat és que no sabien que el Jordi era de l’Espanyol. No ho van fer expressament pobres.
—Pobres?
—Es que han estat tan agradables. Tots, eh? el Pol Izquierdo, els càmeres, els del focus, els del so, tots tan amables i respectuosos.
—Tan amics us heu fet?
—Es que han vingut molts cops a casa i al final ja eren com de la família. Vosaltres només heu vist un capítol, però ja veuràs ja.
—Què veurem?
—Fins i tot ens van posar una web-cam a casa. Com el Gran Hermano he-he.
—Veurem escenes íntimes?
—Molt íntimes no crec (riu) perquè ens van dir que confiéssim en ells, que ells no són Tele-5 i que TV3 és respectuosa. I només ens gravaven de 9 a 11 de la nit.
—I a aquesta hora tots fèieu bondat.
—Això mateix (torna a riure). Tots bons minyons i sense crits.
—Però el Jordi va veure el partit de l’Espanyol o no?
—Tu diràs si el va veure! Home, per favor, que l’Espanyol només arriba a una final europea un cop cada vint anys.
—Què va fer?
—Estava a 40 de febre, però se’n va anar al Cercle Bredenc i el va veure en pantalla gegant.
—Us va penalitzar TV3?
—No perquè això no és cap concurs.
—Però el compromís era no veure tele ni a casa ni a fora.
—Ja, però si no es guanya res, tampoc et poden castigar.
—Heu tornat a fer «trampes» en aquests 15 dies?
—Sí, l’últim dia el Gerard sortia com a figurant a Ventdelpla jugant a futbol. O sia que vam demanar una tele a la veïna, la vam portar a casa i vam veure el nen: mig segon i d’esquena.
—Tot d’amagatotis?
—No. Tot davant les càmeres de TV3 (vinga a riure).
—Us van triar pels cinc fills?
—Sí, segur.
—Per què vau acceptar?
—A mi no em feia cap gràcia. Però els nens els feia il·lusió sortir a la tele i el Jordi i jo vam pensar que seria curiós veure què passava.
—I què va passar?
—No la vam trobar a faltar gaire.
—Però tu estàs enganxada al Ventdelpà i Cor de la ciutat?
—El Cor de la ciutat no tant. El Ventdelpà sí. Molt! I els nens miren molts dibuixos, però cap en especial.
—Segur?
—Sí perquè sempre tenen futbol, bàsquet i des que vivim a Breda sempre estan amb la bicicleta o caminant pel Montseny.
—No l’heu trobat a faltar després de sopar?
—Entre que sopem i recollim se’ns fan les 11 i ja estem tan cansats que tampoc la veiem gaire. El Roger que ja té 16 anys ja no la veu mai. I el Gerard i l’Òscar es passen hores dibuixant, retallant i enganxant. I ara han dibuixat més.
—Està bé, no?
—Ah! I el Gerard aquests dies va agafar la guitarra i va aprendre a tocar-la una mica. Però ja se li ha passat.
—Els dos petits?
—Al Nil, de 3 anys, li posava el DVD del Peter Pan i el Pinotxo a l’ordinador. I el Jan ni se n’ha assabentat. Jo pensava que seria pitjor, la veritat.
—I el Jordi i tu?
—Hem parlat més, cosa que abans fèiem però badant davant de la tele. I ens hem llegit un llibre cada un. Jo he agafat L’Església del Mar que en tenia moltes ganes i l’he acabat en 15 dies.
—Viuríem millor sense tele?
—No! (riu) Què va! Això no. El que sí que hem aprés és a tancar-la. Ara la sabem apagar. Ara, si només fan merda a tots els canals, l’apagues i punt.
—Sense tele naixerien més nens?
—Ha-ha-ha. Potser sí, eh?
—No t’has sentit desinformada?
—Una mica sí. Jo veia el telenotícies migdia i vespre i aquests dies he llegit més els diaris. A Sabadell comprava cada dia el DS, però a Breda havia perdut el costum.
—Només veieu TV3?
—Pràcticament. Apart d’Hospital Central i alguna altre, a casa som bastant de TV3.
—Estem tots plegats massa enganxats a la tele?
—Moltíssim. No saps la feina que van tenir per trobar 5 famílies voluntàries. Ningú vol estar sense tele.
Ens podríem trobar!
GANES DE POBLE
Els tres fills grans són del seu primer marit i el 4t i 5è del Jordi amb qui es va traslladar a Breda «perquè teníem ganes de poble».
A Sabadell havia posat el restaurant del carrer Sant Pere, La Castanya, i treballat de dependenta a Joan Sports i IKKS.
Atrets per la sèrie Ventdelplà que es roda allà, un dia van anar d’excursió a Breda, van trobar una casa gran pel mateix preu del seu pis de Sabadell i no s’ho van pensar dos cops.
Els nanos, que llavors no van oposar resistència, avui no volen marxar de Breda per res del món.