Agustí Ramírez, 40 anys de Los Diablos
«Odio la chica ye-yé»
29-6-2007

El mític grup de la canción del verano dels anys 70, Los Diablos celebrà demà els seus 40 anys a Barberà del Vallès.
El seu vocalista Agustí Ramírez Petra, 58, és avui el gerent d’una discogràfica, Open Records, especialitzada en comprar llicències i editar recopilatoris. «Allò de descobrir un cantant i produïr-lo era una ruïna».

Agustí Ramírez, 40 anys de Los Diablos
—El 1970 Un Rayo de Sol va vendre més discos que el Kasatchok de Georgie Dann, Te quiero te quiero de Nino Bravo, Las flechas del amor de Karina, l’Himno a la alegría de Miguel Ríos...
—...i el Gwendolyne que va portar Julio Iglesias a Eurovision i es pensava que triomfaria. Va agafar un cabreig... (riu).
—I en l’apartat internacional veu superar In the summertine de Mungo Jerry, el Let it be dels Beatles, My sweet lord de Georges Harrison, Black magic woman de Santana i el Bridge over troubled waters de Simon & Garfunkel.
—I vam superar el Delilah de Tom Jones que havia estat 38 setmanes als 40 Principales. Nosaltres hi vam estar 40.
—Una bomba.
—Brutal. Ens van donar el disc d’or amb 400.000 còpies, però en total en vam vendre 1 milió.
—Com avui Alejandro Sanz.
—I la meitat anaven a l’estranger perquè el compraven els guiris. Després nosaltres anàvem a França i Alemanya i ningú sabia qui eren els Diablos, però tothom coneixia Un rayo del sol.
—Què te d’especial?
—Aquella flauta inicial, aquell sha-la-la-oh-oh, aquell ritme reggae...
—Però si el reggae no s’havia inventat!
—Doncs ho és. I amb tocs de ska. I és tan difícil de tocar que els que ens imiten ho fan fatal.
—Què en queda avui?
—Doncs mira, ara mateix Un rayo de sol és la número 1 a Perú. Tot torna. A França estan tornant Johnny Halliday i Charles Aznavour.
—Vau fer la cançó de l’estiu cada any?
—Almenys durant quatre anys segur. Era molt angoixant perquè la discogràfica ens exigia èxits. El següent va ser el Fin de semana (200.000) i per ells ja va ser un fracàs.
—Després va venir Oh Oh Juli?
—Sí i vam pujar a 300.000. I després Niña de Papá, Mi Talismán, Acalorado...
—Així fins el 1977?
—El 1977 vam vendre 100.000 de Que suene la banda i ja ho vam deixar córrer.
—Cansats?
—Molt. Sobretot de tanta carretera i tants quilòmetres. També sabíem que estar a dalt tota la vida seria impossible i ens vam buscar altres feines.
—Què fèieu els hiverns?
—Fèiem de Bee Gees. A l’hivern la EMI ens donava llibertat i nosaltres fèiem de Bee Gees que ens agradaven molt: Manda Christmas, etc.
—Després de 40 anys, Els Diablos viuen?
—Jo crec que sí perquè fem 30 gales a l’any.
—Però mengeu d’altres coses.
—Evidentment. Però tots seguim amb la música.
—Quants quedeu dels originals?
—Tres. Els dos fundadors, Quique Marin i jo mateix, i l’Amado Jaén.
—Tony Ronald era el vostre productor i compositor d’algunes cançons. Per què a vosaltres us deien patxanguers i a ell no?
—No hi ha motiu perquè, per exemple, el famós Help, que va treure ell, era una cançó pensada pels Diablos.
—Us molesta l’etiqueta de patxanga?
—Gens. Al contrari, això ens animava molt. Ja sabies que érem patxanguers. Prefereixo ser patxanguer i tenir èxit que al revés.
—Què és una cançó patxanguera?
—Una cançó alegre, simpàtica, fresca... però no fàcil. El que feien els Hollies, els Tremeloes que van gravar el Rayo de sol en anglès o els Herman’s Hermits que van fer el Cantar y cantar.
—Però com que era en anglès no era patxanguer. Era yeyé?
—Exacte.
—Vostè volia ser un chico yeyé?
—Mai i m’encanta que em faci aquest pregunta! (s’esvera).
—Què passa ara?
—Odio la cançó Una chica yeyé. Me la feien cantar a la gira Mústang-Sírex-Diablos i al final em vaig negar i es va trencar «el tripartit» per culpa d’aquesta cançó. Que la canti la Conchita Velasco home! (riu), que per això és seva.
—Amb Formula V també heu tocat, no?
—Nou anys. I amb els Brincos toquem aquest agost a Cuenca.
—Si ara feu 40 anys vol dir que veu començar el 1967. Què va passar aquests tres anys?
—Que el Quique i jo érem Los Diablillos del Rock i no ens menjaven un rosco. La companyia EMI ja estava a punt de «cepillar-nos» perquè no veníem res.
—Què us va salvar?
—Que el Tony Ronald ens va veure de teloners dels Sírex a la festa de Santa Eulàlia (L’Hospitalet) i li va agradar el nostre xou en directe amb el públic.
...y tiéndeme la mano de un hermano
A LA PLAÇA DE LA VILA
El concert serà demà dissabte a mitjanit a la Plaça de la Vila de Barberà del Vallès.
Sonaran tots els grans èxits, però, a més, Los Diablos també oferiran tres medleys.
El primer estarà dedicat als anys 60 (Silvie Bartan, The Surf...) el segon als anys 70 (Yellow river, Soleil, Soleil, Venus...) «i el tercer als nostres compositors Toni Ronald, Amado Jaen i Daniel Vangarde a qui els hi devem tot».