Xavier Vinader, Creu de Sant Jordi
«La nostra feina és incordiar»
26-6-2007

El periodista sabadellenc Xavier Vinader Sánchez, 60, rebrà aquest vespre la Creu de Sant Jordi al Palau de la Generalitat. Amenaçat i agredit per la dreta paramilitar espanyola, processat una trentena de vegades i exiliat dos anys a Londres per evitar la presó, és un dels últims periodistes d’investigació que li queden a la professió.
Avui és columnista d’El Temps, té un programa cultural a Com Radio i dóna classes a la Universitat Ramon Llull i a l’Escola de Mossos d’Esquadra de Mollet.

Xavier Vinader, Creu de Sant Jordi
—Enhorabona per la Creu de Sant Jordi
—Gràcies,
—Ets feliç?
—Em sento satisfet. Tinc 60 anys no sento cap frustració i tinc un gran patrimoni: els meus amics.
—Tots de la professió?
—I de contactes i informadors. Algun fins i tot era d’extrema dreta. Amb el temps et vas coneixent i...
—Aquella extrema dreta que et va obligar a un exili forçat a Londres durant dos anys.
—Perquè l’Audiència Nacional em va condemnar a 7 anys de presó.
—I pensar que tot va començar al Diari de Sabadell.
—I abans. Jo ja escrivia a la revista dels claretians perquè estudiava al Cor de Maria amb el mític Casaldàliga. Com que era una revista religiosa no passava censura. I a l’Acadèmia Taulé Viñas vaig fundar la primera revista en català de Sabadell, Impacte.
—Què feies al Diari?
—La crítica de TV, reportatges, de tot. Recordo molt les entrevistes a quatre mans amb en Pere Font Grassa.
—I a Ràdio Sabadell?
—Era Radio Joventut de Sabadell, al mateix edifici del diari a l’actual Casal Pere Quart.
—Anys 70?
—Últims 60. Fèiem un programa que es deia Guerrilla Radiofònica amb en J. Ramon Costajussà i la sintonia era una cançó del Ché Guevara que m’havien portat de Cuba. Quan el Ministerio de Información y Turismo ho va saber ens va caure un puro! (riu). Però el director de la ràdio, el Sr.Faus, ens va defensar i vam seguir. Sense el Ché, clar.
—Què és podia dir en aquella època?
—Allà posàvem cançó catalana. Però com a corresponsals vam canviar les pubilles i els jocs florals dels plumíferos per un periodisme més actiu.
—Què vol dir més actiu?
—Que sempre enviàvem cròniques als mitjans de Barcelona de veïns que reclamaven carrers asfaltats, protestes, manifestacions, vagues. En aquella època les corresponsalies comarcals tenien molta més força que ara.
—I d’allà a l’Interviu?
—Passant pel Grupo Mundo i pel Primera Plana de Vázquez Montalbán, Maruja Torres, Montserrat Roig...
—Del 79 al 84 vas ser processat per una sèrie d’articles amb secrets dels cossos paramilitars espanyols.
—Amb la mala sort que ETA en va assassinar a un i els jutges ho van relacionar. En van dir «inducció a l’assassinat», una bestiesa que em va tenir cinc anys entre tribunals, presons i exilis.
—Bomba a casa inclosa.
—Dues. El 1980 el Batallón Vasco-Catalán em va posar un artefacte a la porta de casa a Barcelona. Però abans ja me n’havien posat un altre a casa de la meva mare al carrer Sardà de Sabadell per haver escrit l’article «Sabadell, de ciudad piloto a ciudad farolillo». A la guàrdia de Franco allò se li va posar fatal.
—Et sents encara amenaçat?
—No.
—I ara has passat de fugir de la policia a ser professor de Mossos.
—Calla, calla, que quan entro a l’aula de Mollet es posen tots drets de cop. Tots uniformats i quadrats que en fan tres com jo. Fa una impressió!
—Però què els ensenyes?
—Són cursos de relacions amb la premsa, anàlisi de la informació, crim organitzat, terrorisme...
—Hi ha ultradreta avui a Espanya?
—Sí, dins del PP. Però molt aigualida perquè ja no te cobertura policial.
—I la dreta antiemigració?
—Es la filla de Le Pen i Haider. És menys pistolera i pot aconseguir molt recolzament popular gràcies a les falles de l’Administració en temes d’emigració. Si l’Administració funcionés be, ells no tindrien marge de maniobra.
—Es fa avui a Espanya periodisme d’investigació?
—No. Cap empresa vol invertir diners i temps en un equip d’investigació. Només es fa periodisme de filtració de dossiers de grups polítics o econòmics.
—Què queda d’aquell periodisme?
—Res. Avui tot esta mediatitzat pels gabinets de premsa i els polítics ja no temen al periodista.
—Haurien de fer-ho?
—És clar. Avui els polítics fins i tot truquen a les redaccions per dir que tal periodista no vagi més a les rodes de premsa perquè fa preguntes massa compromeses. I no hi va més!
—La obligació del periodista es tocar els nassos als polítics?
—És clar. Sempre Evidentment. Hem de ser la veu crítica. La nostra feina és incordiar.
—Quants periodistes ho tenen clar?
—Poquíssims. Avui es practica el periodisme botafumeiro. Fum i prou
Gràcies mestre
DE BON ROTLLO
Si algú mereix la Creu de Sant Jordi és ell. I tants guardons i mèrits com li vulguin donar.
La caiguda fortuïta que l’ha mantingut uns mesos ingressat per ruptura de fèmur («l’òs del caldo») i un temps en cadira de rodes no és per ell un tema interessant. Prefereix recordar vells temps entre rialles i ironies. Sempre honest, valent i de bon rotllo.
Ja no queden periodistes ni empresaris periodístics d’aquella escola, disposats a jugar-se-la per una cosa tan inútil com la veritat.