Joan Expósito: Amor tailandès
«La Sai és un cel»
14-6-2007

Ha passat del cel a l’infern en només dos anys i mig. La nova botiga de productes i massatges tailandesos al número 13 del carrer Monterols reflexa l’estat de felicitat, el món de somni en què es troba el qui va ser encarregat del restaurant Tiberius a l’Eix Macià, Joan Expósito Vila, 27.
Un viatge a Tailàndia i la coneixença d’una tailandesa que ha acabat sent la seva dona i massatgista de Buddha Thai Massage a la Creu Alta, li han canviat la vida.

Joan Expósito: Amor tailandès
—Es va enamorar abans de Tailàndia o de la seva dona?
—No sé què va ser primer. Tot va venir junt i tan ràpid...
—Com comença aquesta història d’amor?
—Fa un anys vaig tenir un terrible accident de trànsit. Va morir una persona i jo tinc la cama malament des de llavors.
—Vas deixar la feina al Tibèrius?
—Ho vaig deixar tot: feina, nòvia... Per no deprimir-me més vaig anar a fer turisme a Tailàndia. Jo, que mai no havia sortit de Catalunya.
—Viatge organitzat?
—Sí i allà vaig conèixer a la Sai fent massatges i ens vam enamorar immediatament.
—Amor a primera vista.
—Totalment. Al cap de tres dies ja anavem a un karaoke privat, per només 4 persones, amb la seva germana.
—Però vas tornar a Sabadell.
—És clar, però des d’aquí parlàvem cada dia per telèfon i uns mesos més tard tornava a Bangkok per celebrar el seu aniversari. I allà sí que ja... (riu)
—... ja què?
—Home doncs que... aquella setmana va ser genial.
—En anglès?
—En l’anglès cherokee que parlem tant ella com jo (riu). Però suficient per acabar-nos d’enamorar.
—En què parleu avui?
—Ens hem fet un dialecte personal, barreja de thai, anglès, espanyol... i aviat aprendrà català. Té molta força de voluntat.
—És molt guapa.
—Guapa i amb aquells valors de la gent treballadora. Vé dels pagesos del nord, viuen en una casa de fusta i mengen l’arrós que conreuen i els peixos que pesquen. Viuen al dia i no tenen ni un cèntim.
—Com són els seus pares?
—A ell li han amputat una cama i ella s’ha posat a treballar 12 hores al dia a una fàbrica per un euro al dia.
—T’avens amb els sogres?
—Els estimo com ells m’estimen. No ens entenem amb paraules, però amb gestos ens ho diem tot.
—Quina infància va tenir ella?
—Als 12 anys ja treballava sis hores en una fàbrica al sortir de col·legi. Els seus pares la van casar amb un home que la va deixar embarassada i se’n va anar a Bangkok amb el nano.
—Com us vau casar?
—Al seu poble, amb cerimònia budista. Tu saps la pau que em dona a mi aquest home sant? (ensenya la foto d’un lama). Més que qualsevol capellà.
—T’has fet budista?
—Sí. La Sai i jo resem cada nit en thai. Ella recita i jo repeteixo. Respecto el cristianisme, però trobo més sentit al budisme. Els monjos viuen en una pobresa admirable.
—Matrimoni de conveniència?
—Això és el que volien saber els de l’ambaixada espanyola a Bangkok que només ens van posar pegues i més pegues i ens van fer tot un interrogatori.
—Els vau convèncer?
—És clar. Ella és sincera, treballadora, carinyosa, molt noble... Aquí ja se l’estima tothom.
—Els teus pares també?
—Els primers. El primer dia que la vaig portar a dinar a casa, la Sai va voler cuinar ella, ens va fer sopa de peix, va rentar els plats i els va col·locar a l’armari.
—Això és fer punts.
Però la Sai és molt treballadora. A casa es lleva d’hora i es posa a planxar, a cuinar... No para! És un nervi. I neta com una patena. Un cel.
—I encara fa massatges.
—Sí, pobreta. Dissabte va fer massatges set hores seguides. Va acabar esgotada.
—I tu no fas res?
—La cama em fa molt mal, però estic sempre a la botiga, pago el lloguer, atenc als clients, faig tots els tràmits d’Hisenda i Ajuntament...
—No s’assembla en res a les dones d’aquí?
—En dues coses: és presumida i no soportaria que li fos infidel.
—Per què vau venir a viure aquí?
—Tenim un pis a Bangkok i potser algun dia hi anirem. Però vam voler començar amb el més difícil: viure i treballar a Catalunya.
—Però quina botiga és aquesta?
—Venem artesania, talles de fusta, olis aromàtics, seda... tot tailandès. I la Sai fa el massatge.
—Te fama d’agressiu.
—Agressiu no és la paraula. És contundent, es fa molta força amb colzes o genolls i se’t poden pujar al damunt, però és una teràpia excelent i molt relaxant. Tothom que ve repeteix.
—Heu portat el nen?
—És clar. El Got ja té 8 anys, parla un català brutal i ja em diu papa.Ens estimem molt.
Que duri

SOMRIURE
Potser el somriure ja el tenia d’abans o potser li ha encomanat el poble tailandès. Però avui aquest somriure és el seu gran atractiu.
Un somriure que, quan ho explica, fa creïble que hagi canviat el sexe, drogues i Rock’n’Roll per una tarda de diumenge fent volar un estel al Parc Catalunya amb «el meu fill».
«Ara tot ho disfruto més, diu. Ara estic més centrat, gaudeixo més l’avui i planifico més el demà».