Nausicaa Bonnin, actriu
«La poesia àrab contemporània
vé de Guantánamo»
9-6-2007

L’actriu que fa de Sandra Benjumea al culebró de TV3 El Cor de la Ciutat, Nausicaa Bonnin Dufrennoy, 22, recitarà poesia àrab i persa contemporània en català el proper dimarts,dia 12, a les 19’30, a la Biblioteca Vapor Badia.
L’acte s’emmarca en el cicle Parlem-nos, sobre l’integració lingüística dels immigrants, que organitza el Consorci per a la Normalització Lingüística de Sabadell.

Nausicaa Bonnin, actriu
—D’on surt un nom tan estrany, f com Nausicaa?
—De la mitologia grega. És la princesa dels feacis a l’última illa que visita Ulisses abans d’arribar a Ítaca.
—I Bonnin surt del teu pare, l’actor i director, Hernan Bonnin. Tota la culpa és seva?
—M’ha ajudat, sí. M’ha obert les portes a aquest món.
—S’encomana doncs el verí del teatre?
—Total. De molt petita ja recordo assajos del meu pare a la Sala Becket i al Borràs. I als 8 anys ja actuava al teatre Malich.
—Em sembla que si busquem vincles sabadellencs en sortiran uns quants.
—A mi també m’ho sembla. Dispara.
—Has fet curtmetratges amb en Sergi Rubió.
—Bingo. He vingut a Sabadell dues o tres vegades per planificar el curt. I amb Marta Pel·legrí vam rodar a la Rambla de Sabadell.
—Més Sabadell-Connections.
—He actuat amb l’actor Josep Seguí amb qui tinc una relació molt maca.
—I encara un altre: al Cor de la Ciutat de TV3 el teu avi és seguidor del Centre d’Esports Sabadell. Correcte?
—Em sembla que ell havia jugat amb el Sabadell i per això «el meu pare» tenia un cartell del Sabadell a l’oficina.
—I dimarts tornes a Sabadell a fer un recital de poesia àrab contemporània.
—Però no vinc sola sinó amb «el meu germà» al Cor de la Ciutat, l’Enric Rodríguez.
—De què parla la poesia àrab contemporània?
—De la guerra, de l’amor, del sofriment, d’emocions molt personals i molt viscerals.
—Els grans temes universals de totes les cultures?
—Sí, però no d’una manera tan bucòlica com la nostra poesia, sinó més colpidora.
—Per exemple?
—Parlen d’experiències tan vitals com la guerra. I a vegades et barregen el sofriment de la guerra amb alegries incomprensibles.
—Alguna guerra en concret?
—Líban, Afganistan...
—Amor?
—Tenim molts poemes de grans amor a una dona. Aquí parlem molt de la discriminació dels musulmans cap a la dona, però també tenen uns sentiments d’estimació cap a la dona excepcionals.
—El seu amor és diferent?
—No. Justament és exactament igual al nostre amor. Això és l’interessant.
—Trenqueu tòpics?
—Només obrim una porteta més a la cultura. La interculturalitat és necessària.
—Recitareu obres d’alguna poetessa?
—No. Tots els autors són homes. Malhauradament hi ha tan poc traduït al català.
—Acceptarien que els reciti una dona?
—Per què no? Estan escrits en masculí, però jo només sóc una veu.
—Algun poema contra el seu govern?
—Cap.
—De quin país ens arriba més poesia?
—Síria, Líbia, Iran, Pakistan... però la més interessant ens arriba de Guantànamo.
—Vols dir el camp de presoners islamistes?
—Sí, sí. Es van filtrar a una revista i són molt heavies. Però a Sabadell no els podrem recitar.
—Per què?
—Perquè només els tenim en castellà i com que ens porta el Consorci per a la Normalització Lingüística, tot ha de ser en català.
—Quina llàstima. Què diuen aquests poemes?
—Normalment en llegim tres i el meu parla de la gent que estima, de la família, de la natura i li diu al jutge: ¿Es verdad que sigue naciendo la hierba después de la lluvia? ¿Que renacen las flores en primavera?¿Es verdad? Sí, es verdad. Son milagros. Y es verdad que un día saldremos de Guantánamo...
—Hi ha més presència de Déu en la poesia àrab i persa que en la occidental?
—Sí, molta més. És una cultura totalment marcada per la religió. Ells encara estan a l’any 1.400 aproximadament i nosaltres al 2007. Hem de deixar que facin el seu procés.
—Hi ha referències a Occident?
—Tenim un poema contra la bandera d’Estats Units: el trapo para lustrar los viejos zapatos del capitán ... trapo del que huyen sus estrellas...
Un altre que no sentirem
SORTIR A LA TELE
En el món del teatre si no surts a la tele no ets ningú, diu el tòpic. Però per ella no és exactament així.
«Si surts a la tele estàs a l’aparador i tens més possibilitats que els 300 alumnes de l’Institut del Teatre que s’han de buscar la vida. Sí, és un benefici. Però també et pot perjudicar. Si no t’adaptes a aquesta forma de treballar tan ràpida que té la tele, et poden etiquetar com a mal actor la resta de la vida».