Àngel Castanyer, pintor miniaturista
«No vull vendre quadres»
7-6-2007

La Gioconda a 3’5 centímetres, l’autoretrat de Van Gogh a 2’5, el Gernika a 60. En total són 42 grans clàssics de la pintura universal en miniatura que s’exhibeixen al Teatre Municipal Cooperativa, TMC, de Barberà del Vallès, amb el títol El Museu Imaginari.
L’autor d’aquesta exposició és l’oriund de Foios (Horta Nord) al País Valencià, educat a França i actual veí de Barcelona, Àngel Castanyer Rausell, 70 (www.museuimaginari.net).

Àngel Castanyer, pintor miniaturista
—Copia per què no pot crear?
—Puc crear. Pinto paisatges i retrats. Però no sóc cap geni. Només domino la tècnica com tants altres pintors.
—I això no el satisfeia, clar.
—És més senzill: un dia la meva dona va tornar dels encants amb un marc molt petit. Li agradava tant que em va demanar que li pintés qualsevol cosa a dins.
—Va acceptar?
—Primer em vaig ofendre molt (riu). Però li vaig fer i... em va agradar pintar petit. Ara sé que puc fer alguna cosa que no fan altres milers de pintors.
—La còpia en miniatura no és tan fàcil?
—Gens fàcil. Per començar pinto amb uns pinzells de pèl de marta amb només quatre o cinc pèls. Quan en cau un, ja no valen.
—Pinta amb lupa?
—No. Ho vaig provar, però la lupa et fa perdre les distàncies i les proporcions. De prop encara hi veig bé sense olleres. I tinc molt pols.
—Com tria el tamany?
—Sempre és a escala 1:12. Els Nenúfars de Monnet per exemple m’ocupa més d’un metre perquè l’ original són 4 metres.
—Tècnica, tela?
—Sempre a l’oli i la tela més fina que trobo.
—Aquest és el Felipe IV de Velázquez (foto)?
—Sí, és idèntic, veu? Amb totes les llapissades, aquest plec de la tela de dalt a baix per la dreta... Té tots els defectes.
—Velàzquez tenia defectes?
—No sé si els feia ell, però miri aquest cavall. Al darrera té tres potes!
—Com és possible una errada és massa evident?
—Suposo que ell va tapar la tercera pota i potser amb el temps s’ha destapat. Però d’errors n’hi ha molts.
—Només se n’adona aquell que els copia amb detall?
—És clar. Per exemple, en vol un altre de clamorós?
—Sí sisplau.
—Les dimensions del quadre original del Entierro del Conde Orgaz estan equivocades a tots els catàlegs, llibres oficials, guies... Tothom ho diu malament.
—Com ho ha esbrinat?
—Perquè quan passava les mides oficials a 1:12 tallava els peus. Vaig enviar una carta a Toledo, però em va contestar un funcionari dient que no tenia importància.
—Per què anomena Museu Imaginari a tota la col·lecció?
—Perquè el conjunt et dóna idea de les proporcions de cada quadre. Si els veus en làmina, catàleg o llibre de text no et fas a la idea de com és de petit l’autoretrat de Van Gogh o de gran el Gernika.
—Podria pintar-los a tamany natural?
—Està prohibit. Per evitar falsificacions.
—Una possibilitat temptadora.
—Nooo, ha-ha. Domino la tècnica de la pintura, però no la de l’envelliment de materials. Ni tampoc sabria com introduir-los al mercat.
—Falsificar és un art?
—Sí, però no el meu. Ja hi ha un gran mercat legal de còpies de clàssics a preus caríssims.
—Doncs vinga.
—Ja sé que podria vendre els meus quadres. De fet un senyor de Pedralbes de Barcelona em paga el que jo vulgui.
—Quant?
—Per Las Meninas em va donar 75.000 pessetes i per La Rendición de Breda li vaig demanar la bogeria de 150.000 perquè em digués que no, i em va dir que sí.
—Ho veu?
—Però no en vull vendre cap mes. A la web hi tenia els preus i ja els he tret.
—Per què?
—Perquè no ho necessito.
—Li dono 2.000 per aquest Edward Hopper.
—Podria ser el preu perquè m’han valorat tota la col·lecció en 45.000 euros. Però no, gràcies.
—3.000.
—No.
—4.000, 5.000, 6.000...
—No, no i no (no para de riure). Sap què passa? No me’n vull desprendre. Trobo que fan goig tots junts. I ara sóc feliç exposant-los per molts pobles de Catalunya com Barberà.
—Els seu fills se’ls acabaran venent.
—Prou que ho sé (torna a riure). I si abans no he aconseguit donar-los a cap institució, que en facin el que vulguin.
—El seu preferit?
—Sorolla perquè és valencià com jo i perquè és un mestre indiscutible del que a penes hi ha res publicat. Se l’ha de reivindicar home al Sorolla!
Xé collons
NEN DE LA GUERRA
Després de la guerra, el seu pare es va exiliar a París. No es van retrobar fins l’agost de 1947 («vaig conèixer el meu pare als 9 anys») després de creuar els Pirineus a peu una nit sense lluna gràcies a un suborn al cap de la Falange.
Ho explica en el llibre prologat per Raimon Obiols, Angel Castanyer, Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona (Pagès editors). Es va criar a França on va treballar com enginyer, on ja pintava i on anava al Casal Català.
El 1977 torna a Barcelona i treballa a diferents departaments de la Generalitat fins a jubilar-se. «Tot igual que Tarradellas», diu rient.