Marisol Orobitg: bosses de ma
«El color dóna vida»
6-6-2007

La marca és «Marisol O Barcelona» (www.marisol-obarcelona.com) i les seves bosses de mà (d’ara endavant en direm «bolsos») enamoren tot aquell-a que els veu. Són originals, colorits, divertits i fets amb excedents de roba de majoristes i tèxtils de Sabadell.
Ja es distribueixen a tot Espanya. Però a Catalunya, per ara, només es vénen a la botiga Art i Salut (Creueta, 15) de Sabadell. Marisol Orobitg Pont, 45, n’és l’inspirada dissenyadora, creadora, cosidora, promotora, distribuïdora... tot.

Marisol Orobitg: bosses de ma
—Quina història hi ha aquí al darrera?
—Una història molt personal. Un dia amb un retall d’uns pantalons de pana dels nanos i uns tirants de jersei, em vaig fer un bolso.
—Va funcionar?
—El vaig dur a una festa familiar i tothom em demanava on l’havia comprat. Es pensaven que era comprat! Això em va animar molt.
—El segon?
—El segon el vaig fer amb roba de tapisseria, el vaig portar a una altra festa i un altre cop tothom em preguntava on l’havia comprat.
—És roba reciclada?
—Usada no perquè un cop rentada costa molt de cosir.
—Llavors?
—És comprada a metres del que sobra a empreses tèxtils sabadellenques com Artéxtil, Torres Prada, Foret o a majoristes de camises texanes, seda, cinturons...
—Aquest per exemple?
—Aquest està fet amb un banyador tipus bodi, una peça de seda i samarreta de lycra. També faig servir molt lli, bambula, seda natural i pell que sempre li dona un toc de categoria.
—Sap treballar la pell?
—Els que tenen pell els faig fer a un taller de marroquineria de Vic. La resta ho fem al taller de casa amb una modista molt bona.
—Què es porta aquest any en bolsos?
—Vermells, topos... Però jo poso color a tot arreu (riu). El color dóna vida! També es porten daurats i platejat, però a mi m’agrada més el color. Tot ben colorit.
—Començo a veure quin és el seu estil.
—També m’agrada treballar la geometria i inspirar-me en mobiliari i decoració.
—Lliguen mobiliari i bolsos?
—Doncs sí perquè aquest, per exemple, està inspirat en una hamaca de platja. I aquest en un cos de dona.
—Mmm... no l’acabo de veure.
—Sí home, el pit, la cintura i la faldilla. No ho veus?
—Ara, ara.
—Sempre que veig una model en passarel·la m’inspira un bolso. I un objecte, una situació, un quadre...
—Qualsevol cosa l’inspira un bolso?
—Sí, tot. Només penso en bolsos. Quan estic fent quimio, enlloc de pensar si em fa mal l’agulla tanco els ulls i penso en bolsos (riu).
—Està malalta?
—Res, un càncer de pit. Però ja m’estic recuperant.
—Com combinen càncer i negoci?
—Amb una mica de dificultat, però anem fent. A vegades ho has de deixar tot penjat un parell de setmanes. Però ara quan acabi la quimio començaré a anar a fires. Em moro de ganes (riu).
—Hi ha bolsos per dones grasses o primes, altes o baixes?
—Un de massa gran no queda bé a una noia baixeta, però no hi ha normes. Això va a gustos
—Per ministresses del PP o del PSOE?
—Amb les polítiques no m’hi fixo gens. Els miro el bolso però mai no sé de quin partit són.
—Apolítica?
—Totalment. Però en general les dones d’Espanya són més valentes, A Madrid me’ls prenien de les mans. Jo crec que en vendrem més a fora de Catalunya.
—Els catalans no som valents?
—Som massa discrets. Podem tenir un punt de modernitat, però no ens llancem.
—Segur?
—Mai no es pot dir. A vegades hi ha sorpreses. De fet els que faig per senyores agraden a les joves i els que faig per joves se’ls queden les senyores.
—La qualitat és comparable a un Louis Vuitton o un D&G?
—Totalment. Estan súper ben acabats. Mira les cremalleres, la butxaca del mòbil, el cosit de la pell...
—Doncs aquells poden costar 3.000 euros.
—Per això he creat la marca «O» (foto). Per cobrar molt d’aquí uns anys (vinga a riure).
—Tants detalls els fa semblar artesans.
—Ho són. D’alguns només faig una tirada de cinc o dos o un.
—Un?
—Si una senyora em porta una roba amb valor sentimental, li faig un bolso només per ella.
—El bolso és el més personal d’una dona?
—Totalment. Reflexa la personalitat. Diu molt de tu, si ets tímida, atrevida, extravertida...
—Us molesta que us el remeni un agent d’aduanes?
—Fa molta ràbia. Fins i tot els meus fills. És la meva intimitat!
—Per què els porteu tan plens?
—Les dones necessitem portar la casa a sobre per molt que pesi (torna a riure). I a sobre portem les coses del marit i els nens i...
—...i el canvieu cada dia.
—O tres cops al dia. Jo a casa en tinc 32 i a vegades quan me’l canvio em deixo carnets. L’altre dia per poc no em posen una multa. Sort que la policia era dona, li vaig dir que el carnet s’havia quedat a l’altre bolso i em va entendre.
Elles

VOCACIÓ
Casada i amb tres fills, la Marisol era perruquera. Una luxació de cervicals per accident, però, la va obligar a deixar la feina.
«Per mi millor, diu amb la seva rialla encomanadissa, perquè així vaig poder estudiar el que més m’agrada: disseny de moda».
La primera iniciativa amb unes amigues no va quallar, però va dissenyar gènere de punt a Mataró fins que, fa dos anys, guanyava un premi de jove emprenedora a Barberà, on viu, com a dissenyadora de bolsos.