Cristina Penalva: ONG sense diners
«El voluntari no s’ha de sacrificar,
ho ha de fer de gust»
5-6-2007

Aquesta ONG és diferent. No només per intedisciplinària (ajuda a nens, avis, presos...) sinó perquè no vol diners. No demana res, només dóna. Ni tant sols vol estar Sabadell Solidari, l’organisme municipal que fa la repartidora a les ONGs de la ciutat.
La fundadora i ànima de Som-hi (www.som-hi.org), la piscòloga i tènica de recursos humans de Banc Sabadell, Cristina Penalva Padrós, 43, celebrava el dia 1 el seu quart anniversari.

Cristina Penalva: ONG sense diners
—Què va passar fa quatre anys?
—Unes deu persones que plegàvem d’una ONG volíem fer voluntariat i vem demanar a diferents entitats què necessitaven.
—Per ajudar al 3er món?
—No. No ens grada demanar diners i enviar-los. Volem treballar nosaltres. Per això ens vam presentar als emigrants de Sabadell, SCAI, als centres de menors de Cerdanyola...
—Per començar-ho a entendre:en què treballeu per exemple ara mateix?
—Doncs avui mateix CIPO-Flisa ens ha demanat un voluntari per acompanyar al metge un dels seus diminuïts.
—Què més?
—Demà un alte membre de Som-hi i jo mateixa acompanyarem al Liceu a dos cecs de l’Associació Catalana d’Invidents de Barcelona per veure Khovantxina de Mussorgsky.
—Això ja sembla més divertit.
—És que tot ho ha de ser. Un dels principis de Som-hi és que el voluntari no es sacrifiqui, sinó que triï allò que vol fer i ho faci de gust.
—I funciona?
—Quan ajudes et sents millor. Ajudar als altres està bé, però si a més t’ho passes bé ja és la bomba (riu).
—Però hi ha despeses.
—Unes mínimes despeses és clar que hi són: el berenar dels nens de Torre-romeu, el material de manualitat del grup d’esplai.
—Com ho pagueu?
—Amb els 8 euros al mes que ens donen 24 socis.
—Només 24?
—Només. Pares, germans i algun amic. I ens en sobra i tot. Ara mateix tenim un remanent que estem buscant a qui donar-lo.
—Quants voluntaris sou?
—El nucli dur som unes 15-20 persones i, curiosament, tots molt joves i molts nois. Uns 40 més ens ajuden de tant en tant. Per exemple per Sant Jordi.
—Què feu per Sant Jordi?
—Per Sant Jordi venem roses i per Nadal samarretes i donem els diners pel tsunami, els nens d’Etiòpia o, aquest any, hem fet 2.076 euros per Txernòbil.
—Si no teniu seu social, on us trobeu?
—Mossen Joan ens deixa un local a la parròquia de La Puríssima on ens trobem cada dious a les 21’30. Si algú vol venir serà ben rebut.
—Com treballeu amb els avis?
—Visitem quatre residències. A la Creueta de Sabadell hi va una noia cada setmana a fer aerobic.
—Aeròbic per avis?
—Home, una mica adaptat a la seva edat, clar. També els organitzem sortides i excursions. Als avis de La Baells i Maria Lujan els portem a fer visites i als de Sagrada Família de Matadepera els llegim la premsa.
—Déu n’hi dó.
—I per Nadal els portem espectacles de country i de hip-hop.
—També treballeu amb nens.
—Ajudem a donar classes de repàs a nens de Torre-romeu de 3 a 10 anys a través de la Fundació Pandora. La majoria son immigrants i gitanos. Els ajudem a fer els deures.
—Sempre col·laboreu amb una altra entitat?
—Sempre. És una de les nostres normes. Algú ens va recomanar que no es emboliquessim a acceptar sol·licituds privades i va ser un bon consell.
—Són els mateixos nens de l’esplai?
—Sí. Un dissabte al mes muntem un grup d’esplai per 16 nens. Ja fa tres anys que ho fem.
—Cotolengo.
—Cinc de nosaltres atenem dos cops al mes a deficients psíquics o físics del Cotolengo, però tots sense recursos ni familia.
—Què hi feu?
—El que toqui: plegar roba, donar dinars, netejar sabates... Un dia vem estar tres hores netejant bledes. És una cura d’humilitat molt important.
—Una lliçó humana?
—Una prova que no sempre es supera perque impacta molt. Són gent molt afectada, molt deformats. Alguns voluntaris nostres no hi volen anar.
—Alguna cosa més?
—També, a través d’una amiga d’Hondures hem creat un Som-hi al mig de la selva d’aquell país.
—Però aquesta llista no s’acaba mai?
—Diré ràpid el que queda: acompanyem refugiats polítics estrangers, alfabetitzem immigrants, ajudem nois amb condemnes lleus...
—...quàntes coses!
—Sí, sembla utòpic, però funciona.
Siguem realistes, demanem l’impossible
...I CAN BRIANS
La presó és la nostra activitat estrella. Cada 15 dies anem a la presó de dones de Can Brians i és una de les que més ens enriqueix. Veus altres realitats», diu la Cristina.
Hi van amb Drapaires d’Emaús i donen classes de country, aerobic, dansa del ventre i manualitats.
«Les has d’ensenyar a respectar-se entre elles i a no robar el material... És una mica claustrofòbic i elles són noies difícils, però t’expliquen històries tan crues que de seguida els agafes apreci».