Roser Capdevila, mare de les Tres Bessones
«El meu avi
va ser banquer a Sabadell»
2-6-2007

La dibuixant i guionista de Les Tres Bessones, la sèrie catalana d’animació infantil per TV de més èxit arreu del món, la barcelonina Roser Capdevila Valls, 68, va tancar dijous a la Biblioteca del Vapor Badia el cicle Les il·lustradores de la nostra infantesa.

Roser Capdevila, mare de les Tres Bessones
—Ja ho sap la seva professora Doña Pilar que la Bruixa Avorrida està inspirada en ella?
—No se’n va assebentar mai. Quan vaig crear el personatge ella ja era vella.
—Potser li hauria fet gràcia.
—Segur que no. M’hauria castigat com feia sempre! (riu).
—Necessitem els dolents a la realitat o només a la ficció?
—També a la realitat. Sense dolents ens avorriríem molt. Però tampoc cal que siguin tan sinistres com el Bush, eh?
—Per què es diuen tres bessones si existeix la paraula trigèmines?
—Per què trigèmin és una paraula molt lletja. I a més un nervi que fa molt mal, díga’m-ho a mi que el pateixo horrors.
—Les autèntiques bessones ja tenen 37 anys. Mai li han retret res?
—Mai, tot i que els caràcters també son els de les meves filles. La Teresa és la llençada, l’Helena la que menja i l’Anna la romàntica.
—Es tradueix a 22 lengües i es veu a televisions de 130... territoris?
—En diem territoris perquè alguns són nacions sense estat com la Vall d’Aran, Euskadi o el Kurdistan. Això em fa molta il·lusió.
—Però què entenen, per exemple, a la Xina?
—Doncs mira també estic molt contenta que a Xina o Iran, països que menyspreuen la dona, vegin una sèrie on les protagonistes són tres nenes.
—No li censuren?
—A l’Iran han convertit la bruixa en l’àvia de les nenes. Es veu que l’Islam prohibeix les bruixes. Però no em fa res.
—Quina és la clau d’un èxit mundial tan espectacular?
—Potser va ser la primera sèrie dedicada a nenes en un moment en que a la tele tot eren herois per nens. I potser hem fet uns dibuixos d’autor.... No hem seguit línies d’altres.
—Controla el merchandising?
—Ui! És el gran negoci de la productora. Però se m’ha escapat de les mans. Només m’he pogut negar a que en facin calcetes i jocs de la Playstatio. Penso que la Play fa els nens insociables.
—Els nens que veuen el Quixot en versió tres bessones tenen ganes de llegir-lo o pensen que ja se’l saben i no cal?
—Com a mínim quan els hi ensenyen al cole el reconeixen. Diuen mira, aquell llibre de la tele.
—Vostè, com el seu avi, també va descobrir tard la seva vocació artística?
—Jo de petita ja duia sempe el llapis a sobre. Però la veritat és que si no m’arriba a trucar un bon dia l’editorial Teide per il·lustrar contes, mai no hagués sortit dels estampats.
—El seu avi era de Sabadell?
—No. Era de Barcelona i volia ser poeta, però el seu pare el va enviar a Sabadell per obrir la sucursal de la banca Fills de Magi Valls.
—No s’hi va quedar?
—No perquè amb la crisi de 1914, la banca va fer fallida i se’n va tornar cap a Horta. Sempre deia «a Sabadell hi vaig deixar la pell».
—Gràcies al crack es va dedicar a la poesia i la literatura?
—A allò que en realitat li agradava, sí. El seu somni era tenir una llibreria, però després de la guerra el van depurar perquè era de Unió Democràtica.
—I la seva mare?
—Va néixer a Sabadell. Només hi va viure fins els 8 anys, però sempre ens parlava de les Escolàpies del carrer Sant Josep i de que tenien dos vàters.
—Perdó?
—Per ella Sabadell eren els temps de la grandesa, els luxes, la vida benestant. Tenien dos vàters, imagína’t! (riu, calla i... s’espanta) Ai! Oh!
—Què passa?
—Just avui fa tres anys que va morir: 31 de maig.
—Més o menys el temps que fa del seu accident. L’ha superat?
—No. He plegat de tot.
—Segur que de tot no.
—Només puc dibuixar molt petit perquè veig guerxo. Si dibuixo gran em surt tort. Però saps que faig ara? (torna a somriure il·lusionada).
—Què?
—Recullo cartrons dels contenidors i faig figures. Mira aquesta cartera (l’ensenya) oi que és xula? Doncs me l’he feta jo amb cartrons del carrer.
—És xulíssima.
—Doncs també he fet tots els instruments d’una orquestra en cartró a tamany natural. Amb piano i tot (riu). L’altre dia vaig anar a París amb tota l’orquestra dins d’una bossa.
—Per més accidents que pateixi, la seva creativitat és imparable?
—-Les idees no es poden parar.
—I l’alegria tampoc, pel que veig.
—Tots tenim un raconet de nen a dins.
Vostè tres
L’accident
És tan vital i optimista que no perd el somriure ni quan explica el pitjor accident de la seva vida.
«Un camió va pujar a la vorera i em va aixafar el cap. Em va trencar 10 costelles, pelvis, pòmuls, nervis i tornava a ingressar a l’hospital el mateix dia que en sortia d’un càncer linfàtic i l’última quimio. Vaig estar 20 dies en coma, però vaig descobrir quanta humanitat hi ha al món. Vaig rebre trucades de la Casa Real, Maragall, Pujol, Manuela de Madre, i molts particulars. És bonic veure que t’estimen».