Carlos Pursals: Fundació Pax
«Posar pròtesi a un nen ferit per mina
només és el principi»
24-5-2007

La Fundació Pax (www.fundacionpax.org) porta nens ferits per mines antipersona d’Angola i Colòmbia als hospitals de Sant Pau de Barcelona i Taulí de Sabadell (foto). Aquí, metges voluntaris els col·loquen una pròtesi mentre famílies acollidores els donen caliu humà durant l’operació i convalescència.
El gerent i ànima d’aquesta ONG, parcialment impulsada i finançada per Rotary International, és el consultor en comunicació barceloní, Carlos Pursals Puig, 40.

Carlos Pursals: Fundació Pax
—Poseu pròtesis a nens amputats per mina?
—Sí, però a la llarga t’adones que això només és el mitjà. El principi. No el fi.
—M’ho explica millor?
—La pròtesi els proporciona una expectativa de vida que abans no tenien.
—Expectativa?
—Quan tornen al seu país després de veure el nostre món, decideixen a anar a escola i fer-se un futur. Comprenen que sense llegir i escriure no aniran enlloc.
—La pròtesi els puja l’autoestima?
—Es veuen capaços de tirar endavant. Un va tornar a Colòmbia dient que volia ser mestre i l’altre metge per curar els seus amics també amputats per mines.
—Fins aleshores el seu futur passava per la mendicitat?
—O l’abandonament dels pares o un internat o ser un nen del carrer més.
—Quants nens han vingut a Catalunya?
—Per ara sis han estat operats a l’Hospital de Sant Pau. El primer que arribarà al Taulí de Sabadell serà el Carlos Jordan d’aquí a quatre mesos.
—Per què només sis nens en dos anys?
—El problema de la burocràcia és enorme: visats de llarga estància, visat per raons humanitàries, autorització paterna...
—L’autorització paterna també és un problema?
—Home, quedar-se sense el nen uns mesos no els fa molta gràcia. És comprensible. I a Cambodja els pares ens demanaven diners per deixar-nos emportar el nen! A Cambodja ja no hi treballem, clar.
—Què complicat.
—Ho hem de fer tot correctament. No volem sortir als diaris per portar nens il·legalment. Una nena la vam haver de tornar sense operar perquè la convalescència era de 10 mesos i no tenia permís per tant de temps.
—N’espereu més a Sabadell?
—Frank Jason, de Colòmbia, 14 anys. Quan tenia 7 li va explotar una mina mentre jugava i va perdre el peu. L’any que ve en vindran dos mes.
—Hi ha famílies sabadellenques disposades a acollir-los?
—En Carlos Jordan ja en té una d’adjudicada. I pels demés ja hi ha tres famílies candidates que anirem concretant amb el temps. És un dels temes que em porta al Taulí (foto) de tant en tant.
—Si portar-los costa tant, per què no viatja un metge del Taulí a Colòmbia i els col·loca allà la pròtesi?
—No ho descartem. A l’octubre torno a Colòmbia per treballar una xarxa fiable de col·laboradors. Però...
—...però què?
—Però mai no deixarem de portar nens a Catalunya. El problema de les mines és desconegut a Europa. I a més per credibilitat. Els donants de la fundació volen veure els nens. Intervida i Anesvad han fet molt de mal.
—Quina és la relació del nen amb la família catalana?
—Brutal.
—Brutal?
—Brutal en el millor sentit. El tracten com un fill i ell es comporta com un fill. L’explosió d’emocions és brutal.
—Qui posa mines a Colòmbia?
—Tothom: les FARC, els narcos, els paramilitars i l’exèrcit. Els narcos paguen milionades a les FARC perquè els protegeixin les plantacions de coca amb mines antipersona.
—De veritat hi ha mines antipersona dissenyades especialment per nens?
—Ja ho crec: papallones de colors i fins i tot pilotes de futbol perquè els nens les xutin. A Colòmbia el 40% dels ferits són menors.
—Però a quin enemic li pot beneficiar matar nens?
—La mina no vol matar, només ferir. Això baixa més la moral que matar.
—Supera en crueltat qualsevol tècnica bèl·lica?
—Jo crec que sí. Fins i tot existeix una mina orgànica, amb fems a l’interior, perquè se t’infectin les ferides. S’ha de ser molt fill de... per pensar així.
—Doncs es construeixen a indústries ben legals del primer món.
—Fins i tot a Finlàndia. A Otawa s’ha fet un tractat internacional que Estats Units, Rússia, Xina, Finlàndia, Birmània i Nepal, que en són els principals fabricants, evidentment es neguen a signar-lo.
—Espanya?
—Espanya l’ha signat sense problema perquè no fabrica mines.
Almenys oficialment
ERROR EMOCIONAL
He comés el pitjor error que es pot fer en una ONG, però no he pogut evitar-ho, m’hi he vinculat emocionalment», diu Carlos Pursals.
Quan va portar a esquiar a Beret tres nens angolesos amb pròtesi a la cama i els va veure somriure i disfrutar, va saber que estava inoculat per sempre amb el virus de Pax.
«També m’ha influït molt veure’ls nanos a Angola i Colòmbia, on viuen, els seus pares... La meva dona se n’ha pogut abstreure. Jo no he sigut capaç».