Joan A. Herráiz, mirmecòleg
«Les formigues són boniques»
3-5-2007

El professor de biologia als Escolapis de Sabadell a punt de d’enllestir la seva tesi doctoral sobre formigues, li apassionen tant aquests insectes que només pensa en ells.
Joan Aleix Herráiz Cabello, 44, a descobert noves espècies a llocs imprevisibles, les estudia, les segueix, els hi posa trampes, i fins i tot n’ha menjat alguna.

Joan A. Herráiz, mirmecòleg
—Què és això (foto)?
—Un aspirador de formigues. Aspiro per aquest foradet, la formiga entra al pot i gràcies a un filtre no segueix camí cap a la meva boca.
—I si el filtre esta trencat?
—Doncs la formiga arriba directa a la meva boca. No passa res. Té gust de formatge.
—Sempre ho porta a sobre?
—Sempre. Mai se sap quan trobaràs una formiga interessant. També porto això, (treu de la butxaca dos potets de plàstic amb un líquid dins). Alcohol per conservar-les.
—Diuen que ha descobert una nova espècie.
—No. El que he trobat és una formiga, ja classificada, però en un lloc on no li corresponia: l’Alt Empordà.
—Com la va trobar?
—Al passeig de mar de l’Escala. Estava passejant amb la família la vaig veure i la vaig xuclar. Després vaig confirmar que, realment, era una Lasius Neglectus.
—I això és molt important?
—Molt perquè, a més, estava infestada pel fong Labulbenia, cosa desconeguda fins ara.
—Començo a valorar-ho.
—A més n’hi havia més de 400 i hi ha mirmecòlegs que en tota la seva vida només troben una formiga infestada.
—Sempre que passeja amb la família va mirant al terra?
—I pel carrer i a la muntanya. A les excursions dels escolapis jo sempre vaig al darrera. Així recollo nens i formigues.
—Algun dia tindrem la formiga Joanalexis Sabadellae?
—Espero que sí. El meu tutor de tesi n’ha trobat moltes i els hi posa el nom que vol.
—Hi ha realment alguna formiga sabadellenca?
—Per ara no. Però Xavier Espadaler, el meu mestre, ha fet un estudi sobre formigues del Vallès.
—I?
—Va trobar una Ponéridae a Bellaterra de la que només es coneixen dos exemplars a tot Espanya.
—Ha descobert alguna cosa en la seva tesi sobre formigues a la Serra de l’Obac i Sant Llorenç de Munt?
—He descobert unes Temnithòrax que no esperàvem. Sobretot als arbres.
—Però com ho fa?
—Amb trampes. N’he posat més de 1.000 a 54 zones diferents. Una cada 10 metres.
—Com és una trampa?
—És un tub de PVC clavat arran de terra amb un sabó conservant, aigua i sal. Quan cauen dins, s’ofeguen i es conserven.
—Com pot identificar una espècia si n’hi ha més de 6.000?
—Per l’estructura. Primer has de mirar si entre el tòrax i el gasteroabdomen té una o dues peces. Això ja et diu la subfamília i ja en descarta milers. Després mires el tòrax que pot ser rodó, ratllat, punxegut. Després...
—Per què l’apassionen tant?
—Des del punt de vista morfòlògic és molt bonic. Mira aquesta Crematoster Escudellaris té l’abdomen en forma de cor. Molt maco. I aquesta Mesor Barbarus té un cap exagerat amb una musculatura impressionant...
—Les troba boniques, vaja.
—Sí, molt.
—És doncs l’estètica allò que l’atrau?
—I la seva organització social. N’hi ha de depredadores, d’esclavistes...
—Esclavistes!?
—La Poliergus, que és d’aquí el Vallès, entra en un altre niu i fa esclaves a totes les que troba. Les alimenta, les neteja i les obliga a treballar. Sense esclaves les Poliergus no sobreviuen.
—Les esclaves no es revolten mai?
—Sí, però quan ho fan, la Poliergus li clava les seves mandíbules en forma de falç i les mata.
—Sempre hi ha una reina?
—A moltes. Les formigues argentines tenen 50 reines en un sol niu. Per això són tan perilloses.
—Perilloses per qui?
—Per les formigues catalanes. Les argentines estan colonitzant el nostre territori. A Sabadell ja comença a haver-n’hi i ataquen a les d’aquí.
—Hi ha guerres de formigues catalanes contra argentines?
—Sí i sempre guanyen les argentines perquè són moltes més. Clar, amb tantes reines es reprodueixen molt.
—Com les afectarà el canvi climàtic?
—Ja les afecta. Espècies tropicals que arriben a Sabadell en arrels de palmeres, ara no es moren a l’hivern i viuen tot l’any aquí.
—Per què ens piquen?
—Per defensar el territori. A Austràlia n’hi ha una amb un verí mortal per l’home. Però les d’aqui ni ens atravessen l’epidermis. Ens fa més mal la Messor quan mossega amb les mandíbules.
—Per què els nens tendeixen a trepitjar-les?
—Por suposo. Jo no les trepitjo mai, només les aspiro. Quan vaig al bosc no deixo cap pedra per aixecar. Trobo cada meravella...
Enternidor

MMM...
Els mexicans es mengen les formigues de la mel.
Joan A. Herráiz ho explica amb detall. «Xupen el néctar de les flors, el regurgiten a la boca, el transformen en mel i el van guardant al seu abdòmen. Quan ja estan tan plenes de mel que no poden ni moure’s, es pengen del sostre d’una cova i els indígenes se les mengen. Es veu que estan molt bones. Com si mengessis mel. Però aqui a la Boqueria venen formigues seques per fregir a casa. Diuen que estan molt bones».