Sandra Marchena, monologuista
«A Madrid el món del teatre és més obert»
25-4-2007

L’actriu i escriptora sabadellenca Sandra Marchena Rejas, 33 , que va treballar de cambrera al Restaurant Pa amb Tomàquet, se’n va anar a Madrid i triomfa a la tele, però la digital. És una de les estrelles del canal temàtic per satèlit, Paramount Comedy.
A més de molts anuncis, fa monòlegs escrits per ella mateixa a Nuevos Cómicos, interpreta un personatge a La Noche sin Tregua, ha participat en un episodi de La Hora Chanante i està a punt d’estrenar la seva primera obra teatral en solitari al Pequeño Teatro Gran Via.

Sandra Marchena, monologuista
—(ELLA) Podem parlar en català?
—Sí és clar.
—Es que porto tant de temps a Madrid que l’estic oblidant. Necesito practicar-lo.
—Això és per què te’n vas anar a de Catalunya als 26 anys.
—Vaig pensar que tindria més oportunitats a Madrid.
—No diuen que la capital del teatre és Barcelona?
—Però el món del teatre a Barcelona és molt tancat. Tot ho porten els mateixos de sempre.
—Madrid és més obert?
—És més caòtic. Hi harriba gent de tot Espanya i, peraixò hi ha més oportunitats. Molt cafè teatre, moltes agències...
—-Com et vas obrir camí?
—Vaig escriure un monòleg, em vaig presentar a un concurs amb dos nois de Sabadell i com que vam guanyar vaig portar una cinta a Paramount.
—Els va agradar?
—Sí perquè de seguida vaig gravar cinc monòlegs per Nuevos Cómicos i els van repetint. Ara gravaré l’últim.
—També ets la consultora sentimental Sandra Querida a La Noche sin Tregua.
—I la Kill Paca, una barreja de Kill Bill i mestressa de casa.
—Un combinat explosiu.
—Això de Paca és un homenatge a la meva mare a la que vindré a veure a Sabadell ara al maig, el Dia de la Mare.
—La Noche sin Tregua imita al Buenafuente?
—Dani Mateo té prou personalitat com per no imitar ningú. És el format clàssicde tots els last-night.
—I ara teatre en solitari?
—El 4 de juliol, Dia de la Independència Americana, estreno una obra en solitari escrita per mi. És diu Descansa de lo tuyo bonita i és un recull dels meus monòlegs.
—De què va?
—És una noia que, mentre espera la trucada per un càsting molt important va explicant la seva vida.
—Yo me lo guiso yo me lo como?
—No del tot perquè m’he buscat dos directors, escènic i artístic, perquè em vegin des de fora. Esperem una rialla cada 20 segons.
—Caram! Tan calculada està la tècnica?
—Bé, jo sóc bastant més intuitiva. Vaig aprendre ‘a lo’ burro i segueixo igual. Però sí, existeix tota una ciència del monologuisme.
—Ciència del monologuisme?!
—Està tot calculat. Hi ha un llibre molt important de la monologuista americana Judith Carter.
—Com s’assaja un monòleg? Davant del mirall?
—No. El més important és aprendre’s molt bé el text de memòria. Com millor te’l saps, millor et surt.
—I el gest?
—Improvisa’l. Que sigui orgànic. Si el prepares molt, queda teatral.
—Sortir sola a un escenari pelat davant d’un públic fred i haver de fer-lo riure ha de ser terrorífic.
—A vegades tinc por, però si estàs centrada en el que has de dir no tens temps de pensar en vergonyes o pors. Tot és concentrar-se.
—Però tu notes si riuen. O no?
—Si és clar. I si riuen tu et creixes.
—I si no riuen?
—Sempre hi ha aquell senyor amb cara de pomes agres, però no t’hi has de fixar. Una mica sempre riuen.
—Continues fent cafès teatre?
—Molts. I actúo a la gira de Paramount Comedy.
—És més difícil fer riure que fer plorar?
—El drama té la musiqueta i un tempo tan allargat com vulguis. Però en humor el ritme és molt més picat. Fas una pausa un segon massa llarga o massa curta i ja no fa gràcia.
—És més difícil perquè és més precís?
—Sí, els còmics que són músics tenen avantatge perquè ja tenen el timing incorporat dins seu. Cadascú te el seu ritme i has de trobar-lo. Els còmics bateria són molt bons.
—Admires algun còmic?
—Woody Allen, que va tardar dos anys en trobar el seu estil, la última presentadora dels Oscar, Ellen Degeneres, i Seinfeld.
—I d’aquí?
—Borja Somoza es boníssim. I Miguel Esteban. I Fernando Guillenas... Eva Hache, Carolina Noriega, Buenafuente. Hi ha tota una nova generació molt bona.
Prou empanadillas de Móstoles

BONITA
De nena va estudiar a l’Institut Joan Oliver i, de jove, teatre a l’escola Tram Expressió de Sabadell, Le Cocq de Barcelona i Cristina Rota de Madrid.
A Sabadell va interpretar Shakespeare amb la companyia de Carles de la Rosa, Viéndolas venir. «Vaig aprendre molt de Carles de la Rosa», diu.
També va participar en performances a l’aire lliure a la Plaça Sant Roc, amb motiu del Dia de la Dona.
Avui la podeu veure a YouTube posant Descansa de lo tuyo bonita.