Ricard Vinyes, Els nens desapareguts del franquisme
«Es quedaven
els fills de les preses»
20-4-2007

L’historiador que va descobrir que el règim franquista es quedava els fills de les presoneres polítiques, el catedràtic de la Universitat de Barcelona, Ricard Vinyes Ribas, 55, va explicar ahir la seva recerca a la Sala de Graus de la Facultat de Dret de la UAB, dins l’assignatura de Campus “Dictadura Franquista i Relacions Laborals”.

Ricard Vinyes, Els nens desapareguts del franquisme
—L’historiador que va descobrir que el règim franquista es quedava els fills de les presoneres polítiques, el catedràtic de la Universitat de Barcelona, Ricard Vinyes Ribas, 55, va explicar ahir la seva recerca a la Sala de Graus de la Facultat de Dret de la UAB, dins l’assignatura de Campus “Dictadura Franquista i Relacions Laborals”.
—A l’ingressar en presó, se’ls enduien el fill i elles perdien la tutela legal?
—Exactament.
—No el tornaven a veure mai més?
—La majoria no.
—Alguna recuperava el fill?
—Molt poques perquè demanaven credencials de bona patriota, bona catòlica i addicta al règim.
—I els pares?
—Eren a presó, a la clandestinitat, afusellats o exiliats.
—Què en va fer el franquisme de 12.000 nens sense pares?
—12.000 són els documentats, però jo calculo que la xifra real s’ apropa més als 30.000.
—On els portaven?
—Normalment a un orfenat del qual la mare quasi mai no en sabia res. Altres a seminaris i es feien sacerdots o monges. Així expiaven els pecats dels pares.
—Només se salvaven doncs els nens que podien exiliar-se?
—Tampoc. L’Estat estava tan obsessionat en recuperar tots els fills de republicans o dissidents que va crear un servei d’espionatge internacional de Falange per segrestar nens espanyols acollits per famílies d’Holanda, França, Mèxic, Guatemala o altres països.
—La Falange segrestava nens espanyols?
—No hi ha cap dubte. Jo he tingut a les mans el document de 14 folis que dicta el protocol a seguir. Es conserva a l’Arxiu de l’Administració d’Alcalà d’Henares.
—Què diu?
—Primer calia parlar amb la família estrangera i demanar-los de bones maneres el nen espanyol que acollien. Si es negaven, es segrestava el nen i es portava cap a Espanya.
—Com podien arribar tan lluny?
—Perquè el psiquiatra Vallejo Nágera considerava que s’havia de preservar la raça espanyola amb el catolicisme que la identifica.
—Genètica?
—No. Més aviat una qüestió cultural. Per això si se separaven les mares dels fills, aquests encara es podrien salvar.
—Les dones eren insalvables?
—Sí perquè marxistes i dissidents eren directament retardats mentals i a tota dona que entrava en política se li disparava la maldat interna.
—Es donaven també els nens en adopció a famílies addictes al règim?
—Això no s’ha pogut demostrar empíricament. Però hi ha indicis de que es va practicar.
—Quins indicis?
—A la Diputació de Sevilla, per exemple, he trobat una nota signada per un capellà advertint als pares adoptius que mai no diguin d’on ha sortit aquell nen.
—No hi ha registre?
—Segurament hi un registre a l’Arxiu del Tribunal Tutelar de Menors. Però a mi no m’han deixar entrar. Ni a mi ni a cap historiador.
—Encara ho amaguen?
—Diuen que, tot ser ‘nens’ de 70 anys, ho impedeix la Llei de Protecció de Menors.
—Cap d’aquests nens ha volgut rastrejar la seva pista?
—Molts ho han intentat, però la majoria han xocat amb el caos en què es troben els arxius espanyols. És terrible com s’estan podrint, entre cucs i rates, milers de lligalls sense classificar en humits soterranis de 17 presons espanyoles.
—Impossible seguir el rastre?
—Quasi perquè, a més, per llei, als nens s’els hi podia canviar el nom.
—Llavors vostè com va descobrir el tema?
—Fent un treball sobre presons femenines veia coses que no em lligaven. En els registres de sanitat consten cures a nens dels quals no s’havia registrat la seva entrada. Això era tan irregular que vaig seguir la pista.
—Ha parlat amb mares?
—Moltes. Asseguren que mai no els hi van dir que perdrien la tutela. Només se n’adonaven quan sortien de la presó als 15 o 20 anys.
—I amb fills?
—També. Una dona m’explicava que quan tenia cinc anys les monges van reunir a totes les dones de la presó, els hi van agafar tots els nens els van pujar a un tren i se’ls van endur a Madrid. La revolta de les preses va ser tan forta que van acabar totes apallissades.
—La imatge del tren es bastant nazi.
—Hi ha registres de trens amb 70 i 80 nens de menys de 5 anys.
—Ha parlat amb algun sacerdot o monja?
—No volen. Tots saben que són fills de republicans, però només ha volgut parlar amb mi una monja, que avui viu a Roma, filla de republicà i germana de guerriller del maquis.
—Què explica?
—Que van venir uns senyors en cotxes al poble, van agafar tots els nens que jugaven al carrer i se’ls van endur. Als sis anys es va saber que ella estava al convent. Dels altres mai més se n’ha sabut res.
Això és recuperar la memòria

IRREDENTAS
Autor d’Irredentas (Ed. Temas de hoy) i Els nens perduts del franquisme (Ed.Proa), la recerca de Vinyals es va popularitzar amb un documental de 30 minuts a TV3.
Però sembla que els catalana, a més de no llegir, com diu ell, tampoc no veiem gaire la tele. La deaparició massiva de fills de repressaliades d’una dictadura encara ens sóna a barbaritat de les dictadures argentina i xilena.