Miquel Valldeperas, fuster
«M’encanta el roure»
23-3-2007

El president del Gremi de Fusters de Sabadell i Comarca des de fa vuit anys, nét, fill i pare de fusters, Miquel Valldeperas Macarulla, 63, amb taller al carrer de l’Illa, ha rebut per Sant Josep el premi Ribot per representar l’empresa de fusteria, fundada el 1896, més antiga de la comarca.

Miquel Valldeperas, fuster
—La fusta s’estima?
—Molt. A mi me’n va ensenyar el meu pare que feia miracles per no llençar ni un llistonet.
—Quina fusta l’apassiona?
—M’encanta el roure.
—Per dur?
—Per dur i per les aigues que fan les seves vetes quan l’envernisses. També m’agrada molt el faig català. Són fustes nobles.
—Què és una fusta noble?
—La que s’envernissa i queda uniforme. Costa molt més de trebalalr, però la treballes de gust.
—Vernís, cola... la fusteria és addictiva?
—Més que addictiva, potser una mica tòxica. Pel vernís, per la cola i per les serradures.
—Les serradures són tòxiques?
—Les del bolondo sí. Si serres aquest arbre africà sense mascareta et cauen les llàgrimes.
—En una fusteria tot són olors?
—Sí. Quan arribo a casa de seguida em noten si he envernissat.
—Pot emocinar una obra de fusta per la seva bellesa?
—A mi em va emocionar el vestíbul del Rockefeller Center de Nova York. És un vestíbul de pel·lícula. Tot de fusta!
—Més a prop?
—l’Auditori Nacional de Catalunya és maquíssim. També tot fusta.
—Més a prop?
—El sostre de l’Auditori del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa
—Més a prop?
—Un xalet de Matadepera que vaig fer tot de fusta. Per dintre i per fora. Com les cases americanes.
—És més elegant la fusta que el marbre?
—Com a mínim és més càlida.
—Si em poso fusta a casa sóc molt ecològic o estic desforestant alguna selva?
—Ets ecològic. Nosaltres ja no comprem cap fusta que no porti l’etiqueta ecològica que garanteix la procedència d’un bosc permés.
—Què és un bosc permès?
—Aquell en què planten un arbre per cada arbre que tallen. Els contractistes ja ens demanen aquest certificat.
—On són aquests boscos?
—Nosaltres comprem a Xina, Suècia, Finlàndia, Oregon, Califòrnia, Galícia, Sòria...
—La fusteria va a menys?
—No. A Sabadell i comarca som més de 120 fusters agremiats i ningú plega.
—No patiu pel futur?
—Gens. Ara per Sant Josep hem fet un concurs d’aprenents de fusteria i eren 42 vinguts de tot Catalunya. Entre ells quatre noies que treballen molt fi.
—Tots trobaran feina?
—Segur que sí perquè després de tres anys d’estudis surten molt ben preparats.
—Com es un concurs de fusteria?
—Havien de fer una taula de tres potes, que és molt difícil, en quatre hores. Va guanyar un de Sabadell.
—Què té de difícil una taula de tres potes?
—Són potes creuades i fer coincidir l’anclatge de cada pota és molt complicat.
—Els nous materials no us estan arraconant?
—No perquè els fusters també treiem nous materials: l’IPE de pí tractat per l’exterior, la melamina, el parquet sintètic...
—La fusteria d’alumini sí que us ha fet mal, no?
—Relatiu. Si vols que sigui tan aïllant com la fusta surt igual de car. I a més és fred. Quan el toques està gelat.
—Res com la calidesa de la fusta?
—La fusta és antitèrmica, més càlida i més elegant.
—I més cara.
—No sempre.
—Les finestres de PVC s’han acabat?
—Totalment. Des que hi va haver aquell incendi a Alemanya en què va morir gent asfixiada pel fum, ningú ha tornat a posar PVC.
—Ikea, Leroy Merlin, Akí...
—Sí, sí. Et donen un armari fet i barat. Però i què? Mai no serà com un armari a mida fet per un fuster. I això la gent ho sap. No són competència.
—Encara feu mobles?
—I tant! Mobles de cuina, prestatges, armaris, calaixeres. Tot a mida. I sobretot portes interiors, clar.
—La fusteria Valldeperas té 111 anys d’història. Això no són molts anys?
—Doncs miri el 1896 els indis encara anaven amb fletxes. I els carrers d’Estats Units encara no estaven asfaltats.
—Molt gràfic.
—Els meus fills ja em diuen que sempre repeteixo això dels indis (riu). Però és veritat!
—Com s’aguanta una empresa durant quatre generacions?
—Jo crec que la clau ha estat el tracte. Ajustem el preu i, quan ens truquen, i anem tant aviat com podem.
Però sobretot el tracte


CONDEMNAT A PRESIDIR
El seu avi i el seu pare ja van presidir el Gremi de Fusteria de Sabadell i Comarca o sia que no ha pogut negar-se a acceptar aquesta feixuga responsabilitat.
«Són tantes reunions i maldecaps que a casa ja em retreuen que no em veuen el pèl», diu en una de les moltes referències a la família.
El que més l’atabala de la presidència és la poca predisposició dels agremiats a seguir les iniciatives. «Si no els hi toca la butxaca... els hi costa venir».