Jorge de Cominges: mites femenins de Hollywood
«Avui només Nicole Kidman
té aquell carisma»
21-3-2007

Aquest vespre, a les 7, a l’Auditori de Caixa Sabadell, el crític barceloní de cinema que va ser redactor en cap de la revista Fotogramas durant 15 anys i avui dirigeix la revista literària Qué leer, Jorge de Cominges Trías, 62, parlarà de «Tres grans mites femenins de Hollywood: Marlene Dietrich, Katharine Hepburn i Audrey Hepburn» dins del cicle Fòrum 2007 de l’Obra Social Caixa Sabadell.

Jorge de Cominges: mites femenins de Hollywood
—Fotogramas encara és de fiar?
—Sí, per què no?
—Ja no fa crítiques dures, potser per pressions empresarials.
—En les grans pel·lícules es fan dues crítiques, una positiva i una altra negativa. En les altres, sempre es procura no ser massa dur.
—Per què?
—Les noves generacions de crítics no son tan heavis com érem nosaltres.
—El País no critica mai una pel·lícula produïda per Sogecable?
—És clar. Ells sí que tenen interessos tant en producció com en distribució.
—Però tots els crítics de premsa tenen pressions del anunciants de pel·lícules. O no?
—Sí, sempre. Però a mi, per exemple, els directors del Noticiero i el Periódico sempre em deixaven escriure el que volia.
—Parlem de mites femenins a Hollywood?
—Parlem.
—Era Marlene Dietrich el tros de gel que ens han volgut pintar?
—No. Li agradaven molt els homes... i les dones.
—La seva carn també era dèbil?
—Molt. Tant ella com la Katharine Hepburn eren exactament el contrari del que expliquen en les seves autobiografies.
—Què ens volia fer creure la Dietrich?
—Que era casta i pura i amantíssima del seu marit, amb qui va tenir un fill i sempre més li va guardar un reverencial respecte i prou.
—I no?
—En absolut. La seva vida era plena d’amants homes i dones.
—Alguna cosa l’enfonsava o la feia plorar?
—Això potser no. Dominava molt els seus sentiments i inseguretats. Fins que la seva filla no va treure aquella biografia esgarrifosa no vam saber que no era tan sencera com ens feia creure.
—Què deia la filla?
—Que era una dona egoísta, que abandonava homes i dones cruelment, que obliga a avortar a la seva institutriu cada cop que es quedava embarassada del seu marit...
—Katharine Hepburn era la progre de la gauche divine?
—Bé... jugava a ser-ho.
—I tampoc?
—Dubto que avui, per exemple, s’hagués manifestat contra la guerra de l’Iraq.
—Per què ho dubta?
—No s’entén per què, si era tan roja en plena cacera de bruixes, el comitè d’activitats antinordamericanes mai no la cités a declarar.
—Llavors?
—La seva mare era feminista i el seu pare metge intel·lectual i més o menys d’esquerres, sí. Però tampoc tan aristòcrates com ella deia. El seu problema era que s’acabava creient les mentides que li penjaven.
—Per exemple?
—La seva relació amb Spencer Tracy, que era un alcohòlic terrible, a penes tenia sexe ni passió. I si no es van casar és perquè no van voler.
—Vol dir que ella no va voler?
—Katharine Hepburn vivia també en un cercle de lesbianes molt consolidat. Que la premsa inventés el seu gran amor amb Spencer Tracy li anava molt bé. Però un cop més, tot «boquilla».
—Era parenta de l’altra Hepburn, l’Audrey?
—No, però hi ha moltes anècdotes de confusió. El modista parisenc Givenchy es va excitar quan li van anunciar Miss Hepburn pensant que era la Katharine fins que va veure aquella noia joveneta desconeguda.
—Què ens ha deixat a més d’unes olleres de sol kingsize i un mocador al cap?
—Una imatge de glamour de la nena ingènua que encara aprofita la publicitat d’avui.
—Una altra imatge falsa?
—Totalment perquè Audrey Hepburn era molt promíscua. Un dels molts homes de la seva vida va ser Alfonso de Borbon.
—Per què ha triat aquestes tres?
—Perquè són tres icones de tres èpoques i encara vigents.
—I Marilyn?
—Marilyn i Ava Gardner eren més carnals, però potser menys carismàtiques.
—Sofia Loren?
—Home! Sofia Loren es el màxim del màxim. Continua sexy als 70. Però ve del neorealisme italià i no és hollywoodiana.
—Elisabeth Taylor?
—Una altra gran estrella. Però com actriu només correcta.
—Quina és avui la gran icona que perviurà en el futur?
—Només una Nicole Kidman té aquell carisma. I potser Meryl Streep.
No és el mateix.

ELS GRANS
Si només es pogués endur una pel·lícula a una illa deserta seria Vértigo de Hitchcock perquè «és una magnífica història d’amor amb una intriga insuperable».
Li encanten els melodrames de Douglas Sirk o Minelli.
Però en cinema espanyol, de Cominges no dubta: «el més gran és Almodóvar perquè ha aconseguit construir un món propi molt personal que, a la vegada, és comprès i valorat a tot el món. Això només ho aconsegueixen genis com Fellini i pocs més».