Josep M. Benet i Jornet, escriptor
«No em puc concebre
sense escriure»
20-3-2007

El novel·lista, dramaturg i guionista de sèries televisives Josep Maria Benet i Jornet, 66, serà aquest dijous, a les 7 de la tarda, a l’auditori de Caixa Sabadell, convidat per la Fundació Bosch i Cardellach, com a protagonista del Dia de l’Autor.

Josep M. Benet i Jornet, escriptor
—Té a mitja Catalunya pendent del nen segrestat a Ventdelplà. Sisplau doni’m bones notícies del Fèlix.
—Emmm... no ho sé...
—Però si ho ha escrit vostè!
—Sí home (riu) és clar que ho sé. Sé que no ho puc dir.
—Ens té angoixats.
—La setmana passada es va sentir com la Carme sentia que una senyora cantava una cançó de bressol a un nadó, no? Doncs bé, es pot pensar que aquest nadó pot ser el Fèlix.
—Diuen que Benet i Jornet és el pare de tots els culebrots d’Espanya.
—La gent exagera molt.
—No sigui modest.
—Jo només era en l’equip pioner que el 1994 començava a fer sèries diàries per primer cop a una televisió de l’estat. Però també hi treballaven altres.
—D’aquella escola van sortir guionistes que avui fan sèries a Antena-3, Tele-5, Canal 9...
—És cert. També nosaltres, a la productora Diagonal TV fem sèries per tot Espanya.
—Els guionistes us vengeu a vegades en algun personatge per motius personals?
—Mai. Rarament pujo a l’escenari persones reals. I si de cas ho faig, és per bé.
—Mai no se li ha enfadat ningú?
—Un cop se’m va enfadar una mica la meva germana perquè va veure la figura del nostre pare en un personatge que, d’altra banda, quedava molt bé. Potser tenia una mica de raó.
—I a Ventdelpà?
—A Ventdelplà se m’ha criticat que el poble se sembla molt a un poble de muntanya que jo conec molt bé. I potser també tenen raó.
—Hi ha fórmules per escriure un guió televisiu: un gag cada dos minuts, un sorpresa cada cinc, canvis d’escena constants...?
—Li preguntes a una persona que mai no ha llegit un llibre sobre guió ni mai no ha assistit a cap curs de guionatge.
—Una sort?
—No ho sé. Sí que hi ha gent que té esquemes sobre com ha de ser un guió. Però el meu únic esquema és sentit comú, sensibilitat, imaginació i sentit del ritme dramàtic.
—Doncs sempre surten avis, pares, nens i adolescents.
—Home, això sí. Ho reconec. Ens dirigim a un públic tan ampli que sempre posem personatges de totes les edats perquè tothom s’hi pugui identificar.
—Va ser aquell sabadellenc Laberint d’ombres el culebrot de menys èxit?
—No, algunes temporades d’altres sèries han estat pitjor. Va com va.
—Què va passar a Laberint d’ombres?
—Que al principi vam treballar amb l’escriptor de novel·la negra, Andreu Martin. Ens va donar una primera entrega de capítols que després jo vaig haver d’allargar artificialment quan, en realitat, la intriga ja estava tancada.
—Li agrada Porca Misèria?
—Sí, m’agrada molt. Ja m’agradaria a mi treballar amb aquells pressupostos.
—Remenen més diners?
—Ja ho crec. I això els permet una acció dramàtica més propera al cinema.
—Vol dir que TV3 els fa més confiança que a vosaltres?
—No, no. Només són processos diferents. Però vaja, nosaltres estem contents, eh? I Porca Misèria m’agrada molt.
—Sovint pensa que allò que veu a la tele té poc a veure amb el que vostè ha escrit?
—Només a vegades. Una vegades em sorprèn per ser millor que el que hem escrit i altres vegades pitjor.
—També diuen que és un dels pocs dramaturgs que estrena tot el teatre que escriu.
—Em sembla que ja no. Ara hi ha en Belbel, Sanchez, Batlle... som uns quants.
—Però vostè és el pare de tots.
—Ja m’agradaria (riu), però no estic gens segur d’haver influït a ningú.
—Som els humans mers titelles en mans d’un Escriptor, amb majúscula, que regeix el nostre destí?
—No. No som titelles de ningú. Només depenem de nosaltres mateixos.
—Se sent lliure d’abandonar, per exemple, la seva feina i començar una nova vida quan li doni la gana?
—Sí però és que no en tinc cap ganes. Escriure i fer el que faig és el que m’agrada més del món. Jo vaig passar penúries econòmiques per fer això. No em puc concebre a mi mateix sense escriure.
...i desenllaç


PASSIÓ PEL DESERT
Poques vegades retrata l’exotisme oriental. Hi ha però títols reveladors com El manuscrit d’Alí Bey o El Somni de Bagdad.
I la veritat és que el desert l’apassiona. Fa uns anys va passar 15 dies al desert algerià, vivint sota una haima i fent amics entre els berebers. Caminaven per les dunes d’oasi en oasi, bevien aigua dels pous.
El record que encara en té és tan «extraordinàriament agradable» que aquesta Setmana Santa volia anar el Iemen. Compromisos a Puerto Rico, Estònia i Argentina li han impedit.
«Em fa una ràbia!»