Gabi Ruiz, Setmana del Pallasso a Castellar
«Si el sentiment fos un múscul riure seria el millor exercici»
14-3-2007

El director de la 5ª Setmana del Pallasso a Castellar del Vallès, l’empleat de banc i gestor empresarial, Gabi Ruiz Bailón, 46, omplirà aquesta localitat amb setze espectacles de clown del 16 al 25 de març.

Gabi Ruiz, Setmana del Pallasso a Castellar
—El gran festival de pallassos no era a Cornellà?
—Allò és un festival internacional i bianual. El nostre és cada any i es centra en pallassos catalans.
—Té vigència el clown del nas vermell en ple segle XXI?
—Plenament.
—Però avui ens fan riure monologuistes, humoristes televisius, duets de còmics, Guinyol, Polònia...
—Cada gènere té el seu lloc. Inclús dins del clown hi ha gèneres tan diferents com un clàssic, un Jango Edwards o un Leo Bassi. I tothom té el seu públic.
—Què salva encara al pallasso clàssic?
—Ironia, tendresa i comicitat. Però tot amb un gran nivell d’intel·ligència al darrera.
—La tendresa és indispensable?
—Totalment. Un pallasso de circ ha de transmetre tendresa. És aquesta innocència la que arriba tant a petits com a grans.
—També ha dit ironia.
—També. El bon clown ha de ser ingenu i espavilat a la vegada. Sembla que li prenguin el pèl i al final és ell qui pren el pèl al carablanca i a tot el públic.
—Dediqueu la 5ª Setmana a Charly Rivel. Segueix sent el pallasso català més universal?
—Sí. Hi ha altres figures reconegudes internacionalment i tant excepcionals com Tortell Poltrona, però superar el reconeixement mundial de Charly és difícil.
—Poltrona és el gran successor?
—Segurament. Ell ha iniciat Cornellà, ell ha creat Pallassos Sense Fronteres i el Circ Cric.
—Doncs últimament està molt enfadat.
—Té raó. Les traves burocràtiques que posen les administracions per muntar un circ a cada ciutat són enormes. Se n’ha cansat i ha plantat la gira del 2007.
—-No tot s’acaba amb Poltrona, no?
—Clar que no. Hi ha pallassos catalans molt bons com Monty, Marcel Gros, Leandre... però hi ha qui diu que el Cric hauria de ser el Circ Nacional de Catalunya.
—Per què no el Raluy?
—Per tradició també s’ho mereixeria. Els dos haurien de tenir el màxim recolzament.
—Quan serà degudament reconegut el pallasso Marcelino?
—Potser l’any que ve li podem fer una exposició o un homenatge com els que dediquem a Joan Armengol d’Els Comediants o al terrassenc Bocoi.
—Qui el feia riure de petit?
—De molt petit, els clàssics americans del cine còmic. Després els pallassos de la tele, Gabi, Fofó i Miliki.
—No tothom hi està d’acord.
—Perquè han tingut la mala sort de fer-se famosos a través de la tele i això, per un cert esnobisme, no és acceptable.
—Es diu Gabi per això?
—No. Molts Gabriels ens fem dir Gabi.
—Qui el fa riure avui?
—Avui m’ho passo molt bé amb el Pep Callao, la Pera Llimonera, el Teatre Mòbil, Los Excéntricos, la Pepa Plana... moltíssims.
—Tots?
—Sí (riu). Potser per un excés d’identificació amb el tema trobo comicitat en tot, fins i tot en allò que altres no li troben cap gràcia.
—Tan fàcil és fer de pallasso?
—És dificilíssim. Aquests que es posen un nas i uns sabatots i van a una comunió fan molt de mal a la professió.
—L’hàbit no fa el monjo?
—Exacte. No n’hi ha prou amb disfressar-se. I els que s’ho pensen, fan un flac favor al pallasso autèntic.
—El riure cura?
—No hi ha cap dubte. La ciència ho ha demostrat. Riure descarrega tensions, allibera i et fa moure tots els músculs.
—Home, tant com tots...
—I tant. Si el sentiment fos un múscul, el riure seria el millor exercici.
—Com a director de la Setmana del Pallasso, es passa l’any veient espectacles?
—Faig el que puc. Vaig al festival de pallasses-dona d’Andorra, a la Mostra de Teatre Infantil i Juvenil d’Igualada, a tots els festivals i espectacles que puc...
—S’ho passa pipa.
—Sí, però no tot és agradable en aquesta feina.
—A què es refereix?
—A haver de dir que no a la gent. Hi ha molta gent molt bona que no poden venir per falta de pressupost o de locals. Se m’ofereixen, m’envien DVDs i... m’agraden. Però no hi caben.
—Li dol?
—Sí és un cop fort. És una cosa que em fa molt de mal i no sé com ho podré superar. Em toca molt la fibra.
Havia de sortir el pallasso trist

EL NAS ENTRE CELLA I CELLA
Nascut a Écija i resident a Catalunya des dels 3 anys, Gabi Ruiz admirava de petit els grans del cine còmic: Chaplin, Keaton, Laurel i Hardi i demés. «Aquells van ser els primers clowns», diu ara.
Als 11 anys ja feia teatre. Va passar per diversos grups, dels escolars als semi professionals de Madrid passant per l’Spill de Sabadell.
Quan el 1995 creava a Castellar la delegació de la Fundació Xarxa ja tenia el nas vermell entre cella i cella. La melodia del seu mòbil és, evidentment, la circense Marxa Radetzsky.