Enric Solsona, Memòries d’un recluta
«Els nets em demanaven
aquest llibre»
1-3-2007

El tècnic mecànic Enric Solsona Figueras, 87, acaba de publicar «Memòries d’un recluta de la lleva dels 40».
El libre, d’edició pròpia, narra les seves aventures com a soldat de 17 anys a l’exèrcit republicà, com a presoner dels nacionals reclós en camps de concentració i com a legionari espanyol en primera línia de foc al front d’Andalusia.

Enric Solsona, Memòries d’un recluta
—Com recorda tants detalls?
—Gràcies a la meva madrina de guerra, Teresa Matas. Quan vaig anar a la guerra jo només tenia 17 anys i ella 13, però em va guardar totes les cartes que li vaig enviar
—Una sort.
—I no m’ho va dir fins que ens vam retrobar 64 anys després, l’any 2002. Rellegir-les em va refrescar la memòria.
—Per què, passats els 80, tothom vol escriure les seves memòries?
—En el meu cas, jo explicava batalletes a les netes, els interessava i al final em diuen per què no fas un llibre, avi?
—Per què va anar a la guerra, que es va acabar el 39, si era de la lleva dels 40?
—Perquè l’any 40 és l’any que hauria d’haver fet la mili. Però em van cridar dos anys abans, just abans dels del biberó.
—Es treballava a Sabadell en plena guerra?
—Sí però en indústria de guerra. Jo era aprenent de manyà a cal Lombarte on feien granades d’artilleria del 7’62. I a Cal Picañol Engranatges del carrer Salut feien granades de morter i tractaments tèrmics pels cascos.
—Va provar de lliurar-se de la guerra?
—No. Jo era tan jove que volia anar a la guerra. Vam fer la instrucció al camp de l’Espanya on avui hi ha el Parc Catalunya i el desembre del 38 ja tirava trets.
—Va matar?
—Segur que sí. Mai no saps exactament si has matat o no a aquella persona. Pero si tires una granada i després passes per allà i veus morts... segur que algun l’has fet tu.
—Va lluitar a l’Ebre?
—Només al final. Pràcticament quan ja s’havia perdut. El desembre del 38 ja només reculàvem i veiem caure els companys.
—Caure presoner va ser una desgràcia o una alegria?
—Ni una cosa ni l’altre. M’era indiferent.
—Què recorda del camp de concentració de León?
—Ens tenien a l’actual Parador de San Marcos i de seguida em van posar de professor de 150 carabiners. Però un dia, després de cantar el Cara el Sol, em vaig oblidar de cridar Arriba España! No sé, em vaig quedar en blanc.
—El van castigar?
—Em van destituir com a professor i em van portar a la legió.
—Savien que vostè era de les Joventuts d’Esquerra Republicana?
—De fet només ho era perquè el meu pare ens va deixar als jugadors de bàsquet el local que tenia la JEREC a la Via Massagué. La polítca no m’interessava gaire.
—Però tenia el carnet.
—I me’l van trobar. Però jo els vaig dir que JEREC volia dir Juventudes Españolas Reacias al Estado Catalán (riu).
—Com a legionari ja no va combatre?
—Ja ho crec que vaig combatre amb la 11ª Bandera. Diuen que la guerra es va acabar l’1 d’abril del 39, però setmanes després encara ens tiràvem trets. Almenys a Andalusia.
—Com recorda aquelles batalles?
—Ens posàven al davant i sortiem tots de la trinxera cridant ¡Novios de la Muerte! A vegades amb la bayoneta calada preparada pel cos a cos.
—Va aprendre a la Legió alguna cosa bona?
—Capacitat de patiment. I la generositat dels companys, amb alguns dels quals encara som amics. Allà em vaig fer home.
—Cap de dolenta?
—La seva disciplina és exagerada. Jo vaig veure morir un noi de Barcelona, el Mañé. Aquell pobre noi tenia un altre caràcter, no encaixava i li van agafar mania. Es va escapar, el van trobar i...
—...el van matar?
—Directament no. Però al «pelotón de castigo» el feien portar una motxilla de pedres fins i tot per dormir, el pegaven, el fuetejaven i tenia el cos tot negre de blaus. Quan ja no es podia ni aixecar el van dur a l’hospital i allà va morir.
—Vostè no va patir aquella disciplina?
—No. Jo estava a oficines i em deixaven jugar a futbol amb el Nador F.C.
—Tant en savia?
—Jo aquí ja havia jugat amb el Sabadell. Miri, miri (busca en el llibre una foto en què va vestit d’arlequinat).
—Quan va tornar a Sabadell?
—L’1 d’agost del 40. Tot plegat quasi dos anys.
—Molts homes podrien escriure un llibre com aquest?
—Milers d’homes han passat per circunstàncies com les meves. Però pocs poden escriure el llibre.
—Per què?
—Potser no tothom té el fons, les dades a la ma, la memòria fresca i l’experiència editorial. Jo ja havia publicat un llibre tècnic a l’Argentina de 450 pàgines.
A les millors llibreries

PLAÇA MARCET SÍ
Ell, que va lluitar amb l’exèrcit republicà i que militava a la joventut d’Esquerra Republicana, creu que Josep Maria Marcet va ser un bon alcalde per Sabadell.
«A mi no em preocupa que hi ha hagi una plaça amb el seu nom ni faria res per canviar el nom. També hi ha una avinguda per l’alcalde Moix, que és el mateix», diu Enric Solsona.