Josep Güell, el fotomuntatge com a art
«La inspiració et pot enganxar deu hores a l’ordinador»
27-2-2007

L’artista barceloní Josep Güell Hernández, 56, ha inaugurat a la galeria Nova 3 la que és, probablement, la primera exposició a Sabadell de manipulació fotogràfica.
Procedent del món professional de les arts gràfiques, però també del dibuix i la pintura, ha trobat en la fotografia digital, i la seva manipulació, el seu mitjà d’expressió.

Josep Güell, el fotomuntatge com a art
—Això és fotografia o és pintura?
—És fotografia manipulada amb criteris pictòrics com el color o la composició.
—És art?
—Jo em defineixo com artista visual. Si sabés escriure, escriuria. Però com que no en sé..., faig art visual.
—L’art del fotomuntatge té mercat?
—A Catalunya molt poc. Però a Alemanya i Estats Units es compra molta fotografia manipulada. I no és barata.
—Es paga la idea?
—I el material. Ampliar una fotografia a aquesta mida amb alumini i metacrilat pot ser molt car. A mi em costa més diners que pintar una tela.
—El fotomuntatge és el mitjà en el que millor s’expressa?
—Sí, crec que és una de les meves expressions més pròpies.
—Què li dona el Photoshop que no li donin la pintura o la fotografia?
—Em puc inventar un nou paisatge, un nou món. Puc barrejar en un sol espai dos, tres o més elements de diferents contextos.
—També ho podria pintar o dibuixar.
—Em trobo més còmode en la fotografia digital. Potser perquè m’entusiasme el cinema que li és molt proper.
—I més ric?
—No sempre. A vegades et proporciona més sensacions una imatge quieta penjada a la paret que tota una pel·lícula.
—Tot Photoshop?
—Sí. No utilitzo cap altre programa.
—El domina al 100%?
—Només necessito tallar i enganxar, quatre ombres, tractament del color i poca cosa més.
—Però si la llum ve de l’esquerra en el fons, també haurà de venir de l’esquerra en l’objecte.
—Però això és molt fàcil, home. El Photoshop, amb quatre eines el domines. Tampoc pretenc l’ostentació tecnològica. I a més, estem fent art.
—Què vol dir?
—Que en l’art la llum també pot venir de llocs diferents i no passa res. Pot ser un punt de diàleg controvertit molt suggerent.
—El fotomuntatge tendeix per naturalesa al surrealisme?
—En absolut. També hi ha fotografia abstracte.
—És l’evolució tecnològica d’aquells col·lages de Renau?
—Això sí. És exactament el mateix que un col·lage, però amb una tècnica diferent.
—Com surten les idees?
—Soles. Pel carrer, dormint... La imatge sorgeix d’una sensació: desencís, solitud, alegria, un record de la infantesa.
—De quin sentiment surt, per exemple, aquesta casa abandonada tan plena de coses?
—És la casa Arimón de Sabadell. Ve del desencís per la societat en la que vivim. És ple de records personals.
—I aquesta mena de Pinochio (foto)?
—Era una ‘estàtua’ de les Rambles de Barcelona.
—Per què l’ha posat en una platja agafant una barca?
—És la platja de Sant Sebastià. Tenia la foto a l’ordinador i vaig veure que les dues imatges lligaven bé. Casualment són els mateixos colors.
—Per això las va fusionar?
—Les dues m’atreien poderosament i al confrontar-les vaig veure que casaven perfectament. Com un poema.
—Què hi té a veure la poesia?
—Els poetes agafen paraules, les ajunten, les separen, les proven, les confronten i al final trien la seqüència més bella.
—Aquest mim damunt uns daus que només tenen el número sis o estan en blanc, sembla que ens vulgui dir alguna cosa que no acabo de copsar.
—Sis o zero. Tot o res. És una reflexió sobre l’atzar.
—Em descol·loca.
—Això per mi ja és un èxit. Qualsevol reacció és bona. I jo no entraré mai a explicar què vol dir cada cosa. Tota lectura és oberta.
—Li agafen rampells d’inspiració?
—Ja ho crec. Hi ha dies que me’ls passo escombrant el taller i n’hi ha que m’agafa la fal·lera i em passo deu hores seguides a l’ordinador sense poder parar.
—Què busca en la seva obra?
—El mateix que busco com espectador en l’obra dels altres. Que em trastorni, que em sacsegi.
—Què el trastorna?
—Em pot trastornar una ratlla del Tàpies.
—Hi ha un missatge darrera de cada quadre?
—M’agradaria que hi fos, però segur que és diferent per cada persona que el veu.
Segur


AQUELL RETOC ANALÒGIC
DÉs de Barcelona, però sembla de Sabadell. Fa més de 30 anys que treballa en el món sabadellenc de les arts gràfiques i, ja en els seus inicis, manipulava fotos analògiques en el que llavors es deia «retocar».
Manipulava quatricomies i rotlles de fotocomposició, fins i tot per Diari de Sabadell, «en que els colors sempre s’havien de retocar i controlar».
Al principi de l’art electrònic es va apuntar a La Nau, al taller Entorns Audiovisuals d’ Antoni Abad.