Anna Grau, periodista i mare
«Des que tinc una filla
ja no lluito per semblar sinó per ser»
24-2-2007

La periodista sabadellenca, que ho va ser del Diari de Sabadell durant cinc anys, Anna Grau Arias, 39, acaba de publicar el seu quart llibre, Per què parir, crònica d’un desengany, en què dóna les raons que l’han portat finalment a la maternitat.
Viu a Nova York, però aquests dies és a Catalunya de promoció.

Anna Grau, periodista i mare
—Juraves no tenir un fill mai a la vida.
—Sí. De jove categòricament. Després menys categòricament.
—Per què?
—No veia com fer-ho. Jo a Madrid treballava mil hores, anava a mil llocs i un fill simplement no encaixava de cap manera.
—Però un bon dia vas canviar d’ opinió.
—No va ser un bon dia, sinó un procés gradual.
—Què t’hi va portar?
—Vaig tenir una relació amb un home que treballa a casa perquè és traductor i que a més volia tenir un fill.
—Això canvia tota una ideologia?
—D’entrada penses que jo me’n puc anar a la guerra igualment i ell quedar-se a casa amb la criatura.
—Una qüestió, doncs, purament logística?
—En aquells moments va morir la meva mare en accident de cotxe i això també em va obrir els ulls.
—Com?
—-Em vaig adonar que si no volia tenir fills era perquè amb la meva mare no havia anat bé. Això va actuar de catarsi, vaig perdre pors i vaig decidir tenir-lo.
—La Nora és doncs més producte de la raó que de l’amor?
—Més de la intuïció. Quan vaig tenir la immensa sort que els planetes es van posar en línia, tot es va posar de cara.
—Tot té el seu moment?
—Sí perquè em vaig quedar embarassada just quan el Pepe i jo ja vivíem a Nova York, on la vida per mi era molt més tranquil·la.
—Des de quan és tranquil Nova York?
—Per mi Nova York ha estat com un paradís de pau, un relax absolut.
—No és la ciutat de l’estrès?
—Jo l’he viscut com una privilegiada. El meu marit té una bona feina com a traductor de Nacions Unides i jo podia passejar el meu embaràs tranquil·lament per Washington Square, el Soho, Brooklyn...
—Has claudicat?
—Simplement m’he adonat que era massa bo com per deixar-ho passar.
—I la carrera que tan important era per tu?
—M’he quedat amb la part més tranquil·la. Ja no visc la rabiosa actualitat, però publico una contraportada a l’Avui cada dissabte i estic escrivint un parell de novel·les. No em sento gens frustrada.
—La teva experiència, doncs, demostra que parir i treballar bé segueix sent incompatible.
—Perquè està mal muntat. Haver de treballar de sol a sol tampoc és normal.
—Recomanes a les que no volen tenir fills que s’ho repensin?
—A les que de veritat no ho volen, no. Però a les que voldrien però creuen que no poden o tenen por... potser són massa passives.
—M’ho expliques millor?
—Les ties hem cregut massa temps que ens alliberàvem fent de tio. Ara sabem que el sistema simplement ho impedeix.
—I això no ho veies abans?
—No perquè abans es veia a la que feia això com una pàmfila que ha tirat la tovallola. Jo mateixa hauria dit «s’ha cansat».
—I ara?
—Ara sé que la feina és un mite, una putada. A les dones ens havien enlluernat amb aquest mite. En el fons el que tots volem és afecte, però tots ens enganyem buscant l’èxit en una altra banda.
—Hauries tingut un fill de soltera, sense la presència de José García Pastor, el teu marit?
—La maternitat en solitari me l’havia plantejat, però en adopció. Però si estàs sola no arribes a tot arreu. I a un nen, si és possible, li has de donar pare i mare.
—Ha sonat l’alarma del rellotge biològic?
—No m’agrada l’expressió. És com dir jo sóc mamífera i no me’n sé estar. No. És més una intuïció, un dir saps què? tot això que em diuen no m’ho crec. És una intel·ligència lúcida que va creixent dins teu.
—Ja no lluites contra el món?
—Ja no lluito per semblar, sinó per ser. Em sento més jo. Ara accepto les meves emocions.
—Tot gràcies a la Nora que només té un any?
—És una sensació impressionant. Fins ara sempre havia donat amor amb por d’equivocar-me. Ara en puc donar tant com vulgui (riu) i mai m’estaré equivocant. La Nora accepta tot el meu amor i més i més i encara més. I tot està ben entregat.
—Per fi una emoció!
—És la primera vegada que tinc l’absoluta seguretat de que la persona que estimo s’ho mereix.
—Doncs ara la parelleta.
—En principi no. No m’hi veig en cor.
Pssst

CARA A CARA
L’Anna va signar aquesta secció de DS del 22 d’agost de 1986 a l’1 d’octubre de 1987.
Va donar un tomb a l’en-trevista, la va fer més poè-tica, més literària, més profunda, sempre personal i, de passada, em va donar un respir de poc més d’un any per després reemprendre la feina... fins ara.
Durant 14 anys va cobrir l’actualitat política des de Barcelona i Madrid per l’Avui. Ha estat comentarista a TV3, Telecinco, Catalu-nya Ràdio, Rac-1, Ràdio-4 i Com Ràdio. Avui exerceix el periodisme des del barri novaiorquès de Brooklyn.